Canvis

Durant la Segona República, la polarisació de la política espanyola que es va iniciar a finals del [[sigle XIX]] conseguix el seu zenit. Conviuen una esquerra revolucionària i una dreta fascista importants, en una esquerra moderada i una dreta republicana; un centre anticlerical i una dreta de fort component catòlic i monàrquic, una societat secular molt anticlerical i un catolicisme ultraconservador.

Durant la Segona República, la polarisació de la política espanyola que es va iniciar a finals del [[sigle XIX]] conseguix el seu zenit. Conviuen una esquerra revolucionària i una dreta fascista importants, en una esquerra moderada i una dreta republicana; un centre anticlerical i una dreta de fort component catòlic i monàrquic, una societat secular molt anticlerical i un catolicisme ultraconservador.

Des de [[1808]], la societat espanyola intentava eixir d'una tradició [[absolutismo|absolutista]] que, a diferència de la resta dels països d'Europa, llastava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents'i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de la unitat d'Espanya.

Des de [[1808]], la societat espanyola intentava eixir d'una tradició [[absolutismo|absolutista]] que, a diferència de la resta dels països d'Europa, llastava encara al país, mantenint fortes diferències econòmiques entre privilegiats i no privilegiats, derivats del moderantisme huitcentiste. Els conservadors, molts militars, terratinents i part de la jerarquia catòlica veuen perillar la seua posició privilegiada i el seu concepte de la unitat d'Espanya.

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els [[Caciquismo|caciques]] i l'Església; uns buròcrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències [[revolución|revolucionarias]] pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fóra molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei [[Ferran VII d'Espanya|Fernando VII]]), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.<br />

Una població rural dividida entre els jornalers anarquistes i els chicotets propietaris aferrats a (i dominats per) els [[Caciquismo|caciques]] i l'Església; uns burócrates conformistes i una classe obrera en salaris molt baixos i, per tant, en tendències [[revolución|revolucionarias]] pròpies del nou sigle, fan que també entre les classes pobres la divisió fóra molt acusada. També existia una tradició de més d'un sigle (des dels temps del rei [[Ferran VII d'Espanya|Fernando VII]]), segons la qual els problemes no s'arreglaven més que en els alçaments.<br />

Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, la inseguretat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

Este conjunt de circumstàncies fa que, durant la Segona República, el clima social siga molt tens, la inseguretat ciutadana molt alta i els atentats de caràcter polític o anticlerical una alifac per al país.

{{cita|Espanya ha deixat de ser catòlica...|''El Sol'', 14 d'octubre de 1931}}

{{cita|Espanya ha deixat de ser catòlica...|''El Sol'', 14 d'octubre de 1931}}

Actuant el seu govern d'acort en això. [[Separació Iglesia-Estado|Desvinculando l'Església de l'Estat]], mostrant aixina l'alvanç cap a un Estat Laic, en conseqüència els subsidis que s'atorgaven al clero van quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortización de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorci i l'enterrament civil. Les reformes van ser interpretades com un atac cap a la [[Església Católica|Iglesia]]. El cardenal [[Pedro Segura i Sáenz]] es va lamentar d'este «''sever colp''» i va témer per la hegemonia eclessiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclessiàstica i el govern de la [[Segona República Espanyola]] s'anirien fent majors.<ref>''Història d'Espanya''. Batillerat Matèria comuna. Ed. Almadrava.</ref>

Actuant el seu govern d'acort en això. [[Separació Iglesia-Estado|Desvinculando l'Església de l'Estat]], mostrant aixina l'alvanç cap a un Estat Laic, en conseqüència els subsidis que s'otorgaven al clero van quedar abolits. L'educació no havia de tindre caràcter religiós, sino que havia de ser suministrada i subvencionada per l'Estat (que encara en dificultats econòmiques, a causa dels deutes per indemnisacions del programa de desamortisació de terrenys agraris, va fomentar l'educació pública i va iniciar la creació de noves escoles), es va introduir el matrimoni civil, el divorci i l'enterrament civil. Les reformes van ser interpretades com un atac cap a la [[Església Católica|Iglesia]]. El cardenal [[Pedro Segura i Sáenz]] es va lamentar d'este «''sever colp''» i va témer per la hegemonia eclessiàstica en la nació. Des d'este moment les diferències entre la jerarquia eclesiàstica i el govern de la [[Segona República Espanyola]] s'anirien fent majors.<ref>''Història d'Espanya''. Bachillerat Matèria comuna. Ed. Almadrava.</ref>

==== La guerra civil: una croada ====

==== La guerra civil: una croada ====

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un tipo religiós. La [[Església Catòlica]], el de la qual poder havia sigut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Treze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants van ser asassinats per revolucionaris oposats al colp militar, que equiparaven a l'Església Espanyola en la dreta. Es va saquejar i va agarrar foc a esglésies i monasteris. Davant d'esta barbàrie, l'Església va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «''tornar la nació al si de l'Església''».

El colp d'Estat tenia motius polítics, pero el conflicte pronte va prendre un tipo religiós. La [[Església Catòlica]], el de la qual poder havia sigut soscavat, es va convertir en blanc d'atacs. Tretze bisbes, 4.184 sacerdots, 2.365 religiosos, 263 monges i milers de persones vinculades a associacions confessionals o merament catòliques practicants van ser asassinats per revolucionaris oposats al colp militar, que equiparaven a l'Església Espanyola en la dreta. Es va saquejar i va agarrar foc a esglésies i monasteris. Davant d'esta barbàrie, l'Església va confiar en els sublevats per a defendre la seua causa i «''tornar la nació al si de l'Església''».

La realitat no era senzilla, puix alguns de què es trobaven en el ban republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi ([[País Basc]]), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per la qual cosa els capellans bascos van patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral ''nàs licet'' dels bisbes de [[Vitòria]] i [[Pamplona]], en la que diuen: {{cita|No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...<br />

La realitat no era senzilla, puix alguns de que es trobaven en el bando republicà de la guerra també eren catòlics, sobretot en Euzkadi ([[País Basc]]), de robusta tradició catòlica (especialment el seu partit més representatiu PNB), per la qual cosa els capellans bascos van patir persecució pels dos bans. El u per ser capellans i en l'atre per ser nacionalistes. La guerra civil va enfrontar no sols a republicans i sublevats (entre els que també hi havia republicans), sino a catòlics contra catòlics, a pesar de la carta pastoral ''nàs licet'' dels bisbes de [[Vitòria]] i [[Pamplona]], en la que diuen: {{cita|No és lícit, en cap forma, en cap terreny, i menys en la forma cruentíssima de la guerra, última raó que tenen els pobles per a impondre la seua raó, fraccionar les forces catòliques davant del comú enemic...<br />

Menys lícit, millor, absolutament ilícit és, després de dividir, sumar-se a l'enemic per a combatre el germà, promiscuant l'ideal de Crist en el de Belial, entre els que no hi ha reparació possible...<br />

Menys lícit, millor, absolutament ilícit és, després de dividir, sumar-se a l'enemic per a combatre el germà, promiscuant l'ideal de Crist en el de Belial, entre els que no hi ha reparació possible...<br />

Arriba la ilicitud a la monstruositat quan l'enemic és este monstre modern, el marxisme o comunisme, hidra de set caps, síntesi de tota heregia, oposat diametralment al cristianisme en la seua doctrina religiosa, política, social i econòmica...|<ref name=goma>[http://atzoatzokoa.gipuzkoakultura2.net/1937/index.php ''Resposta obligada: Carta oberta AL Sr. D. José Antonio Aguirre per l'Emm. Sr. Dr. D. Isidro Goma Tomás Cardenal arquebisbe de Toledo'']. Gràfiques Bescansa, Pamplona, 1937.</ref>}}

Arriba la ilicitut a la monstruositat quan l'enemic és este monstre modern, el marxisme o comunisme, hidra de set caps, síntesis de tota heregia, oposat diametralment al cristianisme en la seua doctrina religiosa, política, social i econòmica...|<ref name=goma>[http://atzoatzokoa.gipuzkoakultura2.net/1937/index.php ''Resposta obligada: Carta oberta AL Sr. D. José Antonio Aguirre per l'Emm. Sr. Dr. D. Isidro Goma Tomás Cardenal arquebisbe de Toledo'']. Gràfiques Bescansa, Pamplona, 1937.</ref>}}

El [[cardenal]] [[Isidro Goma]], [[arquebisbe]] de [[Arxidiòcessi de Toledo|Toledo]] i [[primat d'Espanya]], va escriure:

El [[cardenal]] [[Isidro Goma]], [[arquebisbe]] de [[Arxidiòcessi de Toledo|Toledo]] i [[primat d'Espanya]], va escriure:

{{cita|El amor al Déu dels nostres pares ha posat les armes en mà de la mitat d'Espanya encara admetent motius menys espirituals en la guerra; l'odi ha manejat contra Déu les de l'atra mitat...<br />

{{cita|El amor al Déu dels nostres pares ha posat les armes en mà de la mitat d'Espanya encara admetent motius menys espirituals en la guerra; l'odi ha manejat contra Déu les de l'atra mitat...<br />

De fet no hi ha acte cap religiós d'orde social en les regions ocupades pels rojos; en les tutelades per l'eixèrcit nacional la vida religiosa ha cobrat nou vigor...<br />

De fet no hi ha acte cap religiós d'orde social en les regions ocupades pels rojos; en les tutelades per l'eixèrcit nacional la vida religiosa ha cobrat nou vigor...<br />

...Conte els milers que han sigut grollerament asassinats en les terres encara dominades pels rojos. És feble el seu catolicisme en este punt, senyor Aguirre, que no es rebela davant d'esta muntanya de cossos exànimes, santificats per la unció sacerdotal i que han sigut profanats per l'instint infrahumà dels aliats de vosté; que no li deixa vore més que unisca dozena llarga, catorze, segons lliste oficial —Menys del dos per mil— Que han sucumbit víctimes de possibles pèrdues polítiques, inclús concedint que hi haguera haguera pèrdua en la forma de jujar-los.}}

...Conte els milers que han sigut grollerament asassinats en les terres encara dominades pels rojos. És dèbil el seu catolicisme en este punt, senyor Aguirre, que no es rebela davant d'esta montanya de cossos exànimes, santificats per la unció sacerdotal i que han sigut profanats per l'instint infrahumà dels aliats de vosté; que no li deixa vore més que unixca dotzena llarga, catorze, segons lliste oficial —Menys del dos per mil— Que han sucumbit víctimes de possibles pèrdues polítiques, inclús concedint que hi haguera haguera pèrdua en la forma de jujar-los.}}

El cardenal [[Francisco Vidal i Barraquer]], arquebisbe de [[Tarragona]], qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en [[1943]].

El cardenal [[Francisco Vidal i Barraquer]], arquebisbe de [[Tarragona]], qui va tractar de mantindre una posició imparcial durant la guerra, fon obligat pel Govern de Franco a romandre en l'exili fins a la seua mort en [[1943]].

Quasi un any després d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], després de la cruel persecució patida per l'Església en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en què expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exposant que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

Quasi un any després d'iniciada la guerra, el [[11 de juliol]] de [[1937]], després de la cruel persecució patida per l'Església en la major part de l'Espanya republicana, els bisbes espanyols van publicar una carta colectiva als bisbes de tot el món en què expliquen la seua posició respecte a la guerra civil, exponent que no estan defenent un règim totalitari contra un règim democràtic.<ref>[http://blogs.periodistadigital.com/carloscorral.php/2007/10/16/dos_enciclicas_y_una_pastoral_colectiva  Dos encícliques i una Pastoral colectiva fa 70 anys.]</ref> Entre atres coses Deia el següent:

{{Cita|Que l'Església, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha a Espanya més esperança per a reconquister la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el ban contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creiem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava disociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no alliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultània en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les xifres, contem unes 20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcessis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Li ls va caçar en gosos, se'ls va perseguir a través dels montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marxa, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

{{Cita|Que l'Església, a pesar del seu esperit de pau i de no haver volgut la guerra ni haver colaborat en ella no podia ser indiferent en la lluita...<br />Ara com ara, no hi ha en Espanya més esperança per a reconquistar la justícia i la pau i els bens que d'elles deriven, que el triomf del moviment nacional. Tal vegada hui menys que en els començaments de la guerra, perqué el bando contrari, a pesar de tots els esforços dels seus hòmens de govern, no oferix garanties d'estabilitat política i social...<br />Donem ara un esbós del caràcter del moviment cridat «nacional». Creem justa esta denominació. Primer, pel seu esperit; perqué la nació espanyola estava dissociada, en la seua immensa majoria, d'una situació estatal que no va saber encarnar les seues profundes necessitats i aspiracions; i el moviment fon acceptat com una esperança en tota la nació; en les regions no lliberades només espera trencar la cuirasa de les forces comunistes que li oprimixen. ....<br />L'irrupció contra els temples fon sobtada, quasi simultànea en totes les regions, i va coincidir en la matança de sacerdots. Els temples van cremar perqué eren cases de Déu, i els sacerdots van ser sacrificats perqué eren ministres de Déu...<br />Prova elocuentísima que de la destrucció dels temples i la matança dels sacerdots, en forma totalitària fon cosa premeditada, és el seu número espantós. Encara que són prematures les sifres, contem unes 20.000 esglésies i capelles destruïdes o totalment saquejades. Els sacerdots asassinats, contant un mija del 40 per 100 en les diòcesis desbastades en algunes arriben al 80 per 100 sumaran, només del clero secular, uns 6.000. Se'ls va caçar en gossos, se'ls va perseguir a través de les montanyes; van ser buscats en afany en tot amagatall. Se'ls va matar sense perjuí la majoria de les vegades, sobre la marcha, sense més raó que el seu ofici social.|[http://secviccentdocumentosoficiales.blogspot.com/2006/09/carta-colectiva-de-los-obispos.Html «Carta colectiva dels bisbes espanyols als bisbes de tot el món en motiu de la guerra a Espanya»], en la ''Enciclopèdia Espasa-Calpe'', suplement 1936–1939, pàgines 1553–1555.}}

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Església i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Església activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Església Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en la idea de la croada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triomf de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va suposar el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

En la Guerra Civil espanyola, davant de la persecució religiosa en la zona republicana, l'Església i el Moviment Nacional van fer causa comuna, colaborant l'Església activament durant ella (de forma molt semblant que a la faria la [[Església Ortodoxa Rusa]] en la [[URS]] en [[Stalin]] durant la [[Segona Guerra Mundial]]), llegitimant el discurs dels sublevats en la idea de la croada, servint els bisbes'i sacerdots com capellans als combatents nacionals, administrant-los els sagraments i beneint les armes i les banderes dels regiments que partien al front. Es va sentir enormement alleujada pel triumfo de les tropes de Franco, i va rebre ademés la compensació econòmica que va suposar el restabliment del presupost del clero a l'octubre de 1939.<ref name="stanley">Document «En immens goig». ''El Franquisme. Primera part'', de [[Stanley G. Payne]]. Arlanza Edicions.</ref>

El [[20 de maig]] de [[1939]], en l'Iglesia de Santa Bárbara]] ([[Madrit]]), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el [[Moviment Nacional]] i l'Església van celebrar junts aquell triomf.

El [[20 de maig]] de [[1939]], en l'Iglesia de Santa Bárbara]] ([[Madrit]]), el general Franco va entregar l'espasa de la seua victòria al cardenal Goma. L'Eixèrcit, el [[Moviment Nacional]] i l'Església van celebrar junts aquell triomf.