Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista

Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista
President
Líder	Francisco Franco
Portaveu
Fundació	20 d'abril de 1937
Dissolució	7 d'abril de 1977
Sèu
Ideologia política	Franquisme Conservadurisme autoritari Parafascisme
Afiliació internacional
Partits que la componen	Comunión Tradicionalista FE de las JONS
Web

La Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS o FET-JONS) fon el partit únic del franquisme i, a efectes llegals, l'únic partit permés en Espanya despuix de la guerra civil espanyola.

A pesar del seu nom oficial, durant la dictadura fon comunament conegut com el Movimiento Nacional, un concepte que en realitat feya referència a tot el mecanisme polític de com es va dotar la dictadura franquista durant la seua existència, conegut popularment com El Moviment.

La FET i de les JONS fon creada en abril de 1937 per mig del Decret d'Unificació, que va unir tant a carlistes com a falangistes. Estes dos forces tenien idees contràries i varen ser unides a la força, #lo que va provocar que Manuel Hedilla, junt a atres falangistes, s'opongueren a Franco. Hedilla fon condenat a mort, pero se li va commutar per pena de presó; no obstant, atres falangistes sí varen ser eixecutats. Va continuar existint fins a 1977, quan fon dissolta pel govern d'Adolfo Suárez en ple procés de la Transició democràtica. Durant les quatre décades que va durar la dictadura franquista, la FET i de les JONS fon l'únic partit permés en el país, monopolisant qualsevol activitat política. Per un atre costat, es va convertir en l'instrument essencial de l'aparat franquiste per a mantindre's en el poder, tant en el respal dels grups socials tradicionals com entre els veterans del bando sublevat que havia combatut en la guerra civil espanyola, vegen-se falangistes, carlistes i monàrquics.

Història

Guerra civil espanyola

En l'esclat de la Guerra Civil en juliol de 1936, la Falange ràpidament es va posar del costat dels sublevats en contra del govern de la Segon República. Durant els primers mesos de la lluita, el partit, que durant els anys 1930 havia constituït una menuda formació fascista en l'àmbit polític espanyol, va expandir ràpidament la seua militància de varis mills a vàries decenes de mills. L'organisació masculina de la Falange es va vore acompanyada d'una organisació auxiliar composta per dònes, l'anomenada Secció Femenina (SF). Dirigit per la germana de José Antonio, Pilar Primer de Rivera, cap al final de la guerra civil esta organisació filial va aplegar a contar en més de mig milló de membres, proporcionant servicis d'enfermeria i de respal llogístic a les forces sublevades.

Des d'abans del començ de la lluita, José Antonio Primer de Rivera i atres líders de Falange es trobaven encarcerats en presons republicanes, per lo que la direcció del partit va passar de modo provisional a Manuel Hedilla. Cosí de Rivera va permanéixer encarcerat durant els primers mesos i despuix de ser sentenciat a mort, fon fusilat en la presó d'Alacant el 20 de novembre de 1936, lo que li convertiria en un màrtir per al posterior règim franquiste.

La Falange, convertida en la formació política de la zona sublevada, va seguir estant en teoria al mando de Hedilla i dels cridats «camises velles», pero l'existència de nous quadros de mando havia canviat radicalment l'equilibri de poder intern. En esta situació, en el general Francisco Franco ya convertit en líder dels «rebels», el 20 d'abril de 1937 es va decretar l'unificació de Falange Espanyola de les JONS, els tradicionalistes carlistes i, en teoria, el restant de forces polítiques que havien recolzat la sublevació militar que va iniciar la Guerra Civil. Per mig del cridat Decret d'Unificació, el «generalísimo» Franco es convertia en el Cap Nacional del nou partit únic de la zona sublevada. A efectes pràctics, el nou partit es va convertir en una comunió de distintes forces polítiques organisades entorn a la figura de Franco. No obstant, l'unificació es va portar a terme en la ferma oposició dels líders de les dos principals faccions unificades: Numerosos camises velles de la vella Falange (incloent Hedilla) i un bon número de carlistes no es varen integrar en el nou partit. Hedilla, que ya mantenia una agre disputa en el cridat grup dels legitimistes, no va reconéixer l'unificació en els tradicionalistes i tampoc va acceptar el lloc de Conseller nacional que li va oferir Franco, per lo que va ser immediatament detingut. Condenat a mort per un tribunal militar, algun temps despuix la pena fon commutada per la de desterro, el qual va complir en Mallorca fins a 1947. Per la seua banda Manuel Fal Conde, líder de la Comunió Tradicionalista, es trobava exiliat en Portugal quan es va produir l'Unificació, i des d'este país va seguir oponent-se fermament a la mateixa:

[...] No se había olvidado de los carlistas. Franco en persona invitó a Fal Conde, el jefe carlista exiliado en Lisboa, a formar parte del [[Consejo Nacional del Movimiento
Consell Nacional de FET]], en novembre de 1937. Fal Conde no va acceptar i l'oferiment fon retirat definitivament el 6 de març de 1938. El comte de Rodezno, que seguia en importància a Fal Conte entre els carlistes, fon nomenat, a pesar de tot, Ministre de Justícia...

Cap de les formacions polítiques que va prendre part en la guerra civil va sofrir tal número de morts entre els seus líders com va ocórrer en el cas de la Falange Espanyola i de les JONS: Al voltant del 60 % dels membres de Falange d'abans de la guerra varen perdre la seua vida durant la lluita. Pel contrari, la major part dels locals i propietats dels demés partits polítics o sindicats illegalisats al final de la lluita varen passar a formar part del patrimoni de FET i de les JONS.