Francisco Sanz Baldoví

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Francisco Sanz Baldovi

Francisco Sanz Baldoví (Anna, 31 de maig de 1871 - † Valéncia, 1939), fon un guitarriste, cantant i ventríloc valencià.

Inicis[editar | editar còdic]

Fill de Rafael Sanz i de Dolores Baldoví, naixqué en Anna en el carrer de Enmig número 5 el dimecres 31 de maig de 1871.

La tradició afirma que Francisco Sanz, deprengué a tocar la guitarra d'oït, possiblement al costat d'algun d'aquells músics que formaven part de la primitiva banda de música. Igualment participà com a espectador i intèrpret en les sessions de teatre que organisava el Círculo Recreativo la Unión que, a manera d'ateneu cultural i instructiu, es creà en la localitat al principi de la dècada de 1880. Possiblement en una d'estes representacions, quan tenia dèneu anys, assistí al seu primer espectàcul de ventrilòquia. Expliquen els que li conegueren que aquella funció marcà el seu futur de manera decisiva; sabia que era lo que volia fer, encara que probablement, encara no sabia com fer-ho.

El seu caracter mamprenedor li portà a ser soci fundador de la Societat Recreativa d'Anna en l'any 1892.

En l'any 1894, en 22 anys, les inquietuts culturals i la necessitat de buscar fortuna despuix de la defunció dels seus pares li portaren a eixir del poble i buscar nous horisons en Valéncia, a on conseguí que Antonio Díaz, empresari en aquella època del Teatro Ruzafa, li admetera com a tenor còmic. El Ruzafa fon una escola en la qual aquell chicon de poble es feu actor professional en poc menys de tres anys. La malaltia del tenor titular feu que en poc temps tinguera l'oportunitat de debutar en èxit.

Gràcies al seu ingeni sobre l'escenari, obtingué grans èxits, basats sempre en la cuidada posta en escena dels personages que representava i que portaren a interpretacions molt celebrades, tal com ocórregué en l'estrena en El Ruzafa de la sarsuela titulada «En la vía» (en llibret de Gaspar Thous Caspe i Antonio Sempere Zamora i música del mestre Vicente Chulvi) en la qual Sanz interpretava el paper de D. Pepito Vilallonga, que posteriorment tornà a interpretar en un dels seus ninots.

L'afany per millorar les seues qualitats artístiques i montar el seu propi espectàcul, feu que durant estos anys decidira millorar la seua tècnica de la guitarra i estudiara en Francesc Tàrrega de qui arribà a ser un discípul destacat.

Carrera[editar | editar còdic]

Frey Volt, una de les creacions de Sanz

Consolidada la seua trayectòria en el Teatro Ruzafa decidí llançar-se a montar el seu propi espectàcul. En l'any 1897 debutà en un festival de Gandia en el monòlec «Oratoria fin de siglo». Est espectàcul era bàsicament un eixercici de transformisme en el qual Sanz utilisava la seua facilitat per a imitar veus i la facultat de deslocalisar el sò de la seua veu en l'escenari per mantindre la tensió escènica. En acabant, entrà a formar part del Circo Alegría, on obtingué gran èxit i que sobretot, li ajudà a estendre i popularisar el seu espectàcul per tota Espanya: Múrcia, Cartagena, Valladolid, Burgos, Vitòria, Pamplona, Bilbao, Saragossa i Barcelona, foren alguns dels escenaris que disfrutaren) de l'art de Sanz.

Al finalisar el contracte estrenà, ya com a empresari, el seu espectàcul de ninots en el Teatro Principal de Valéncia, a on havia actuat en els seus inicis com a tenor còmic, per a passar posteriorment al Principal de Castelló de la Plana i al Coliseo Imperial de Madrit, a on estigué durant tres messos. Ad estos escenaris els seguiren els de Barcelona, Màlaga, Granada, Las Palmas de Gran Canaria, Tenerife i Amèrica, a la qual tornaria de forma periòdica. Durant estos primers anys del sigle XX, la seua presència en els millors teatres d'Espanya, Portugal i Amèrica era molt habitual conseguint en tots ells una acceptació de públic i critica sense precedents per a un artiste de varietats en l'època.

Més avant, l'esperit inquet i àvit de coneiximent de Sanz li portà a participar dels primers passos del cinematógraf en Espanya; i en l'any 1918, i baix la direcció de Maximilià Thous i Orts, feu un documental en el títul de «Sanz y el secreto de su arte» en el qual, a manera de docudrama de poc més de 60 minuts de duració dividit en quatre parts donà a conèixer els mecanismes tècnics que donaven vida als seus ninots. Esta película fon sense cap dubte un dels primers intents, en els inicis del sigle XX, de realisar cine d'animació, en una producció en la qual interactuen l'autómata al costat de personages quotidians; narrant una història que transcorria en l'Espanya real de l'época i que entre molts atres valors, és un autèntic document sociològic que, en la seua realisació, està al nivell de películes com: «El hotel eléctrico» (1908) de Segundo de Chomón, o de la cinta francesa de 1904 «Wood The world's Greatest Ventriloquist» i inclús de «Le Voyage dans la Lune», de Georges Méliès.

Sanz arribà a ser considerat com el millor ventríloc de la seua època. Obtingué una gran fortuna que acabà perdent per a tornar a començar de nou. Morí en l'any 1939, en acabar una gira per Amèrica. Està soterrat en el cementeri d'Anna al costat de la seua dona, Josefa Sols Lluch, que li sobrevixqué 18 anys.

Bibliografia[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons