Consonant oclusiva

Erro al crear miniatura:

Consonant oclusiva

Una consonante oclusiva és un tipo de sò consonàntic obstruent produït per una detenció del fluix d'aire en la cavitat bucal i la seua posterior lliberació. Si també es deté el fluix d'aire pel nas, es diu consonante plosiva o oclusiva oral, si no és aixina es tracta d'una consonante oclusiva nassal, que en general es diu simplement consonante nassal. Es diuen oclusivas per la oclusió o tancament d'un orgue articulatori. Hi ha tres moments en la pronunciació d'un sò: intensión, tensió i distensió. El fenomen de l'oclusió es produïx en el moment dos, el de la tensió. Des del punt de vista acústic, les consonante oclusivas orals (plosivas) es denominen també explosives o momentànees perque el seu moment més audible és el tres, el de la distensió, que es produïx despuix de l'interrupció en la percepció en el moment de la tensió.

Característiques de les consonante plosivas

• Interrupció total en l'emissió del sò articulat que es produïx en el moment de la tensió.
• Explosió que seguix a eixa interrupció i es produïx en el moment tres, el de la distensió, en forma de sò turbulento.
• En forma de sò breu.
• En forma d'un sò intens.
• Estes consonante es caracterisen per la rapidea de les transicions dels formantes de les vocals contigües.

Consonante plosivas en espanyol

En el idioma espanyol existixen sis fonema plosivos dividits en dos séries: tres sorts /p, t, k/ i tres sonors /b, d, g/. Séries anàlogues es troben en molts atres idiomes. Abdós séries contenen els mateixos tres punts d'articulació: bilabial /p, b/, dental /t, d/ i velar /k, g/.

Pronunciació

Plosivas sordes

Pronunciació de la [p]: L'articulació d'esta consonante oclusiva oral bilabial sorda es produïx en els llavis tancats i una obertura de les mandíbules d'uns 5mm, el vel del paladar permaneix tancat, la tensió és mija i la glotis permaneix muda. Eixemples: pare, despacio, cos, culpa, compra. En contacte en una [t] següent, l'articulació de la [p] resulta implosiva; mentres els llavis estan tancats, la llengua forma l'oclusió de dita [t] sense donar temps a l'eixida de l'aire per a l'explosió de la [p], la tensió muscular és dèbil. Eixemples: apte, concepte, reptil, inepto. Seguida de [k] o [s], la [p] manté una pronunciació forta, especialment quan es troba en sílaba accentuada. Eixemples: càpsula, eclipse, inepcia. Pero en la pronunciació corrent i sobretot en posició inacentuada, la "p" seguida de dites consonants pren normalment el sò de la [β] fricativa. Trobem ocasions en les que no es pronuncia la [p] en el grup inicial "ps". Eixemples: psicologia, sicòlec. De la mateixa forma, es pert la pronunciació de la [p] en algunes paraules cultes que posseïxen el grup "pc" com: subscripció, transcripció…

Pronunciació de la [t]: En esta consonante oclusiva oral dental sorda, l'articulació es produïx en l'obertura dels llavis; les mandíbules es entreabren uns 2mm no aplegant a ser visible la seua obertura entre els incisius a causa de l'encaix de les dents inferiors darrere dels superiors; la punta de la llengua es recolza contra la cara interior dels incisius superiors, formant en ells una oclusió completa; de la mateixa manera es recolza en els incisius inferiors i en abdós costats de la boca contra els molar superiors, tancant l'eixida lateral de l'aire espirado. La glotis permaneix muda i la tensió muscular és mija. Eixemples: vesprada, tinta, pati, lletrat. La "t" final de sílaba en paraules com: atles, ritme, ètnic, especialment en posició inacentuada (atmòsfera, Atlàntic, etnologia), apareix únicament en el seu propi sò d'oclusiva sorda quan la pronunciació és forta o emfàtica. En la conversació normal, es convertix en una [ð] sonora i fricativa: adlas, ridmo, édnico, admósfera, Adlántico, ednología. Hi ha paraules en les que la [t] no es pronuncia, com en istme.

Pronunciació de la [k]: En l'articulació d'esta consonante oclusiva oral velar sorda, el postdorso de la llengua s'eleva contra el vel del paladar, tancant per complet l'eixida de l'aire espirado; la punta de la llengua descendix fins a les genives dels incisius inferiors; el vel del paladar permaneix tancat, la glotis sorda i l'explosió és alguna cosa més dèbil que en [p] i [t]. Eixemples: caça, loco, enterc, cinc. Cal tindre en conte que en el grup ct la c es pronuncia solament com a “k” implosiva, sense explosió perceptible. En estes ocasions, per a pronunciar esta k, la llengua solament aplega a formar l'oclusió un instant abans de passar a l'articulació de la [t] següent. Per lo tant, en la conversació quotidiana, gran part d'estes k s'articulen com fricativa sonora. Eixemples: actuar, actriu, actor. La [k] és final en algunes paraules de raïl estrangera, en les quals esta consonante també es pronuncia implosiva i relaixada, aplegant a voltes a sentir-se com una [g] més o menys sorda. Eixemples: frac, cognac. Moltes voltes esta c final és suprimida en la pronunciació.

Plosivas pures i plosivas aspirades: La pronunciació de les consonants /p, t, k/ inicials de sílaba resulta pura o aspirada, segons el moment en que, terminada pròpiament l'articulació de la consonante, escomencen a vibrar les cordes vocals; en abdós casos l'oclusió és igualment sorda, la diferència radica en el modo de produir-se l'explosió. En les plosivas pures, a penes cessa el contacte dels òrguens bucals, escomencen les vibracions de la glotis, resultant l'explosió completament o en la seua major part sonora. Eixemples: pare, tot, casa. En les plosivas aspirades la sonoritat escomença alguna cosa més vesprada, percebent-se durant l'explosió un tènue bufe sort, com una breu [h] aspirada, que s'interpon entre el moment de la tensió de la consonante plosiva i el sò següent. Per eixemple, pare es pronunciaria com a p[h]adre”, tot es pronunciaria com a t[h]odo i casa passaria a ser c[h]torra.

Plosivas sonores

Pronunciació de la [b]: L'articulació d'esta consonante oclusiva oral bilabial sonora es produïx en la glotis sonora, i els demés òrguens presenten una tensió muscular alguna cosa menor que en [p]. Eixemples: bon dia, busca-ho, ombra, home. En paraules com a submarí o submúltiple es pronuncia una [b] implosiva molt dèbil i breu, la qual es convertix moltes voltes en [m] i s'assimila a la [m] que la seguix i forma en ella una sola articulació, que és una miqueta més llarga que la de la [m] normal i es repartix entre les dos sílabes contigües. Seguida de la [t], la b s'articula com [p] en pronunciació llenta o esmerada; açò s'observa en casos com obtindre que es pronunciaria: "optener" i en la conversació familiar es realisa com una [β] fricativa.

Pronunciació de la [d]: En esta consonante oclusiva oral dental sonora, l'articulació de la glotis és sonora, té una tensió muscular menor que en [t]. La punta de la llengua forma, per tant, l'articulació recolzant-se contra la cara interior dels incisius superiors. Eixemples: doble, decembre, comte, falda, dumenge.

Pronunciació de la [g]: És una consonante oclusiva oral velar sonora, l'articulació de la qual es produïx en la glotis sonora, una tensió mija i el restant de l'articulació presenta les mateixes característiques que [k]. Eixemples: govern, guany, gall, ranc, sanguinós, venjança, tinglado.

En les oclusivas orals sonores /b, d, g/ inicials absolutes, les vibracions laríngeas escomencen normalment en espanyol unes sis o sèt centèsimes de segon abans de l'explosió. En el cas d'alguns estrangers, alemans i anglesos, tendixen a pronunciar estes consonante en dita posició en vibracions laríngeas massa tardanes o massa dèbils. Per eixemple, en paraules com a bany la sentiríem en el sò [p] pany; paraules com deixa en el sò [t] teixixca i paraules com a goma ho sentiríem en el sò [k] menge. Per a adaptar-se a la pronunciació espanyola, que en este punt guarda similitut en la francesa, l'italiana i demés llengües neolatinas, deu aminorar la tensió muscular i procurar al mateix temps que les vibracions laríngeas resulten perceptibles abans de l'explosió de la consonante, permetent una major elasticitat a les parets bucals en la finalitat de que en la seua cavitat tancada puga almagasenar-se l'aire que s'escapa per la glotis durant l'oclusió. Entretant, el vel del paladar deu mantindre's elevat, impedint l'eixida de l'aire per les fosses nassals per a que la pronunciació d'estes consonante resulte sonora.

Distribució

En la realisació general, els fonema /p t k/ es realisen com plosivas sordes sense aspiració, mentres que cada u dels fonema sonors /b d ɡ/ té dos alòfons en distribució complementària: les consonante [b d ɡ] es realisaran com plosivas en posició inicial absoluta, despuix de nassal, i, en el cas de /d/, també despuix de la lateral “l”. En els contexts restants, estes consonante es realisaran com aproximantes o be com fricatives. Aixina mateix cal tindre present que la caracterisació bàsica dels fonema no s'aplica sempre a totes les variants alofónicas dels mateixos.

Consonante plosivas sordes

FONEMA	/p/	/t/	/k/
ALÒFONS	[p]	[t]	[k]
CLASSIFICACIÓ	Oclusiva oral bilabial sorda	Oclusiva oral dental sorda	Oclusiva oral velar sorda

Consonante plosivas sonores

FONEMA	/b/	/d/	/g/
ALÒFONS	[b]	[d]	[g]
CLASSIFICACIÓ	Oclusiva oral bilabial sonora	Oclusiva oral dental sonora	Oclusiva oral velar sonora

¿Quàn es realisen /b/, /d/, /g/ com oclusivas?

Les consonants /b/, /d/, /g/ es realisen com oclusivas en espanyol en els següents casos:

• En posició inicial absoluta. Servix qualsevol eixemple en que dita consonant vaja en la posició indicada sense que la precedixca cap grup fònic. Eixemple: bon dia, dent, ulleres
• Interior de grup en contacte en nassal anterior. Eixemples: home, vendre, venjança…
• En contacte en una “l” precedent solament la “d” es torna oclusiva. Eixemple: falda

¿Quàn es realisen /b/, /d/, /g/ com aproximantes o fricatives?

En tots els demés casos, que no siguen els citats en l'apartat anterior, estes consonante es realisaran en espanyol com aproximantes o fricatives. És dir, quan un d'estos fonema és inicial de sílaba entre vocals (llop, escut, pregar), o inicial de sílaba entre vocal i consonant (pobrea, quadro, agradable), o inicial de sílaba entre consonante i vocal (arboleda, orde, penjar), o inicial de sílaba entre consonante (desbrozar), o final de sílaba davant consonante sonora o sorda (abnegació, adjectiu, dogmàtic), o final de paraula (Jacob, veritat, zigzag).

Les oclusivas orals sonores en posició final

En posició finala realisació de les oclusivas orals sonores és variable i sofrix diversos canvis depenent de cada parlant:

• La /b/ final es dona en paraules prestades com a club, en a on en la conversació parlada, a voltes se suprimix.
• En espanyol, solament la /d/ és en teoria freqüent al final de paraula. Ademés de l'articulació fricativa, pot eliminar-se com per eixemple en la paraula veritat pronunciada com "verdá", o substituir-se per atres consonante (depenent de la zona geogràfica), transformant-se en "verdat" o "verdaz".
• La /g/ final és molt infreqüent; solament es troba en paraules prestades com grog o zigzag.

Archifonema

Quan es troben en posició posnuclear es pert l'oposició fonològica entre sordes i sonores. Eixemples:

• [àbsit] = /áBside/
• [admirar] = /aDmirar/
• [resignació] = /resiGnació/

Caracterisació acústica

Espectrograma

Les consonante plosivas sordes

Les consonante plosivas sordes [p], [t] i [k] es caracterisen en el espectrograma per l'existència d'una zona blanca, en la que no s'aprecia energia que correspon a la fase articulatòria de tancament. Esta absència total de zones de freqüència en el moment de la tensió és deguda a que els òrguens fonatorios entren en contacte i impedixen l'eixida de l'aire (duració de l'oclusió). La fase d'obertura, en la seua explosió, es manifesta en el espectograma com una barra vertical que constituïx una zona molt breu d'energia sonora aperiódica denominada barra d'explosió. La qual varia depenent de les característiques de cada consonante, en el cas de [p] és molt fina, no obstant és més visible per a [t] i clarament més grossa en [k]. La barra d'explosió mostra l'energia que lliberen els òrguens fonatorios quan se separen bruscament per a deixar pas a l'aire procedent dels pulmons. La lliberació és instantànea per a la consonante oclusiva oral bilabial, ya que l'obstàcul se situa en la zona més externa del canal fonatorio; és alguna cosa més llenta en el cas de la consonante oclusiva oral dental, perque l'obstàcul se situa en una zona més interna del canal fonatorio, i és més llenta encara per a la consonante oclusiva oral velar, ya que l'aire deu recórrer la zona del canal fonatorio supraglótico des de la zona en la que se separen els articuladores fins que ix. Finalment, devem apreciar en el espectrograma el breu interval de temps que correspon al moment en que l'aire ix per la glotis, este interval se situa entre la barra d'explosió i l'inici de la sonoritat de la vocal i rep el nom de temps d'inici de la sonoritat. La variabilitat de la seua duració ve marcada per la zona d'articulació de la consonante.

Les consonante plosivas sonores

Les consonante [b], [d] i [g] presenten les mateixes característiques articulatòries i acústiques que les sordes. Encara que hi ha algunes diferències, com per eixemple el fet de que en les sonores, les cordes vocals vibren durant la fase d'oclusió, generant una banda de freqüències molt baixes que es denomina barra de sonoritat en la que apareixen estrías verticals i el formante greu que reflectix el sò produït per la vibració de les cordes vocals. No obstant, la fase d'oclusió de les sordes, com s'ha indicat en l'apartat anterior, és silenciosa. Per lo tant, la duració de la fase oclusiva sol ser major en les consonante plosivas sonores que en les sordes. Durant la producció de tots els alòfons de /b/, /d/, /g/, una part de l'energia acumulada en el tracto vocal es llibera a través del moviment de vibració de les cordes vocals; en canvi, durant la realisació de les oclusivas orals sordes, l'obstàcul que es forma en la cavitat supraglótica impedix completament l'eixida de l'aire, i l'energia acumulada eixercix una forta pressió que obliga als òrguens fonatorios a separar-se i a lliberar l'aire bruscament i en rapidea. Acústicament, en abdós tipos d'oclusivas la duració d'esta fase aumenta a mida que es va retardant elloc d'articulació, a causa de la llongitut de la zona del canal fonatorio que l'aire deu recórrer fins a eixir. Per lo tant, l'oclusió de les consonante labials [p] i [b] és la més breu; seguixen, en duració, les consonante dentals [t] i [d], i, finalment, les velares [k] i [g], que presenten la fase d'oclusió més llarga. En el cas dels sons [b], [d] i [g], no existix un temps d'inici de la sonoritat despuix de l'oclusió, puix, en tractar-se de consonante sonores, es considera que la seua sonoritat comença en el moment en el que les cordes vocals inicien el seu moviment vibratorio i aplega de forma contínua fins al final de la seua producció. Degut a que el moviment que porten a terme les cordes vocals es concreta en un major consum de l'esforç articulatori per a la producció de les consonante [b], [d] i [g], la cantitat d'energia lliberada a causa de la separació dels òrguens fonatorios és menor en esta classe de sons, la qual cosa dificulta l'apreciació de la barra d'explosió en el espectrograma. En conclusió, l'anàlisis espectográfico d'una consonante oclusiva oral permet detectar una zona sense energia (per a les sordes) o en energia en les freqüències baixes (per a les sonores) corresponent a la fase d'oclusió, i una fase d'explosió, representada per la barra d'explosió, que posseïx més energia en les consonante sordes i menys energia en les consonante sonores. Per a constatar la diferència, des del punt de vista acústic, dels llocs d'articulació dels alòfons oclusivos, tant sorts com a sonors, i procedir a la seua individualisació, es deuen tindre presents les diferències que s'aprecien en la duració de la fase d'oclusió, les que es donen en la distribució de l'energia en la fase d'explosió, i especialment, el comportament dels formantes de les vocals adjacents, en particular del segon formante.

Traces acústiques de les consonante plosivas

	p	b	t	d	k	g
Vocàlic/no vocàlic	_	_	_	_	_	_
Consonàntic/no consonàntic	+	+	+	+	+	+
Dens/difuso	_	_	_	_	+	+
Greu/agut	+	+	_	_	+	+
Sonor/sort	_	+	_	+	_	+
Continu/interrupto	_	+	_	+	_	+
Estrident/mate	_	_	_	_	_	_
Orals/nassals	+	+	+	+	+	+