Alfabet

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Saltar a: navegació, buscar

L' alfabet, abecedari, o abecé, és el conjunt ordenat de les lletres d'un idioma. És l'agrupació, en un orde determinat, de les grafies utilisades per a representar el llenguage que servix de sistema de comunicació.

Les dos primeres lletres gregues alfa (a) i beta (s), que originàriament, en hebreu i en fenici, significaven "bou" i "casa"; l'alfabet grec és una adaptació de l'alfabet hebreu-fenici.

Escritura Sütterlin, forma manuscrita de la caligrafia Fraktur (Alemanya).

Algunes lletres poden rebre un o més diacrítics a fi de diferenciar els sons de la llengua o poder evitar les ambigüitats. De la mateixa manera, l'alfabet pot ser entés per l'us de lletres suplementàries. Les evolucions fonètiques d'una llengua es creen a un ritme diferent de l'evolució escrita, l'escritura alfabètica no garantisa una correspondència unívoca entre els fonemes i els grafemes.

En l'idioma valencià, a l'alfabet també se'l nomena abecedari o abecé, nom també derivat de les primeres lletres del mateix.

En matemàtiques, un alfabet és un conjunt finit i ordenat de símbols.

Orige[editar]

És provable que l'idea original de l'escritura alfabètica procedira de l'Antic Egipte.

Escritura jeroglífica. Fragment procedent del temple funerari de Sétu I. Museu Britànic.

L'escritura egípcia es denomina jeroglífic (del grec ieros sagrat, glifo gravar). Estos jeroglífics són una série de chicotetes imàgens, estilisades, pero de dibuix o gravat precís. Estos signes s'utilisen de tres maneres:

  • és el vehícul d'un o més sons;
  • o l'image traduïx al mateix temps una idea i una paraula;
  • o eixa image no és més que el llit d'una idea, feta abstracció de les paraules, que, normalment, expressen esta idea.

El signe egipci en estos diferents casos eixercix respectivament el paper de signe fonètic (grafema), de signe-paraula, o determinatiu: figura explicativa per a evitar confusió entre paraules homònimes. L'escritura jeroglífica egípcia combina dos sistemes: el fonètic i el pictogràfic-ideogràfic. Els egipcis varen adoptar 24 signes per a representar a soles els complements fonètics consonàntics. Cada dibuix associat a un so podia ser: una consonant independent, o la combinacions de dos, tres, o més consonants.

Alfabet semita[editar]

Pero pareix que els primers a escriure les consonants aïllades foren els pobles semítics occidentals de les vores del mar Roig i del Mediterràneu, hebreus i fenicis. La cadena seria: signe-paraula; els signes-sons consonàntics mesclats als signes-paraules (Egipte); els signes-sons silàbics mesclats en signes paraules (sumeri-acadi); signes-sons que representen sílabes de tipos constant (tipos egeu). Alfabet silàbic usat també per tartessos en el sur de la península ibèrica i que supon el primer alfabet de tota Europa occidental. Encara hui, a pesar de tantes mostres escrites com existixen en Andalusia i el sur de Portugal, eixa llengua està per dessifrar-se i traduir-se.

Alfabet fenici[editar]

L'alfabet fenici supon una creació. És al final d'eixa cadena on es nota una progressiva prioritat de l'anàlisis sobre la síntesis. De la pictografia, que és una representació global, es passa a signes que descomponen el discurs en les seues parts constitutives. Les formes més antigues de l'escritura fenícia han segut trobades en les inscripcions arcaiques de Biblos, l'orige de les quals es remonta als sigles XIII i XI a. C. El fenici arcaic comprén 22 lletres, únicament consonants, i està lliure ya d'elements ideogràfics, de determinatius i de tota calcigada de silabisme

atres alfabets[editar]

L'alfabet palege-hebraic és semblant al fenici, del que se va anar alluntant progressivament. Atres branques són: el samarità, el moabita, el púnic, l'arameu de que han derivat els alfabets àras, a través del nabateu, els hebraics, els sirians, els uraloaltaics, etc. L'alfabet àrap ha servit per a llengües com el persa, el turc, el bereber, el malgaig, etc. Quant als alfabets sursemítics (suraràbic i nortearàbic) pareixen derivar, en reserves, del fenici. L'alfabet pehlvi i avèstic són derivacions de l'arameu. L'orige de l'alfabet libi és discutit: fenici, àrap, etc. El brahmi i el kharosthi, segons la tesis clàssica, deriven del fenici en la particularitat del canvi de direcció de l'escritura i la notació de consonants i vocals.

Història dels alfabets occidentals[editar]

Els principals alfabets occidentals han tengut el seu orige en l' "alfabet semític septentrional", o cananeu, datat fa més de 3.500 anys, entre el 1700 i el 1500 a. C., en el Pròxim Orient.

El precedent de l'alfabet occidental fon ideat en les regions orientals de la costa mediterrànea, i fon divulgat pels mercaders fenicis. Els grecs, provablement, varen conéixer este sistema d'escritura en la ciutat Gibl (en Líban de hui), un important centre cultural i de comerç que varen cridar Biblos; el varen adoptar en Grècia, encara que transformaren algunes consonants i semiconsonants en vocals. També variaren la direcció d'algunes lletres i varen generalisar escriure d'esquerra a dreta. Se sol datar cap al 900 a. C.

L'alfabet grec adopta el fenici modificant el valor de certs sons consonàntics i designant les vocals. Del grec procedixen l'alfabet gòtic, copte, armeni, georgià, albanés, eslau (glagolític i cirílic) i etrusc.

L' alfabet llatí és un dels alfabets locals que els etruscs varen prendre del grec. Es diferència d'este no sols en la forma de les lletres, sino també en la seua ocupació. En el sigle I de la nostra Era estava constituït per 23 lletres. En l'expansió de la civilisació grecollatina i el cristianisme, l'alfabet llatí ha conquistat tota Europa: celtes, eslaus, germànics, escandinaus, etc. escriuen en les lletres llatines. Est alfabet, adaptat pels romans, en les variants pròpies, fon difòs per tot el Mediterràneu, i posteriorment a tot occident.

Els alfabets ibèrics pareixen derivats del fenici i grec.

L'alfabet dels pobles germànics, cridat futhark (les runess i els oghams) pel nom de les seues sis primeres lletres, es reduí de 26 signes a 16. La teoria més ferma és la que li dona un orige etrusc.

Alfabets especials[editar]

Vore també[editar]

Referencies[editar]

Bibliografia[editar]

  • D. DIRINGER, l'alfabeto nella storia della tita, Florència 1937;
  • A. G. MOORHOIISE, Historia del alfabeto, 2 ed. Mèxic 1965;
  • I. G. FÉVRIER, Histoire de l'écriture, París 1959;
  • M. AGUIRRE, La escritura en el mundo, Madrid 1961.

Enllaços externs[editar]