Concha Piquer

De L'Enciclopèdia, la wikipedia lliure en valencià
Ir a la navegación Ir a la búsqueda
Concha Piquer, artista valenciana internacional

Concepció Piquer López (Valéncia, 8 de decembre de 1908 - Madrit, 12 de decembre de 1990) coneguda artísticament com a Concha Piquer fon una cantant i actriu valenciana, una de les figures més rellevants de la copla. Va interpretar diverses composicions claus de la cançó espanyola, quasi totes elles obra de Salvador Valverde, Quintero, León y Quiroga, com "Ojos verdes", "Tatuaje", "Y sin embargo te quiero", "Suspiros de España", i moltes atres.

Concha Piquer és la mare de la també cantant, Concha Márquez Piquer.

Vida i obra[editar]

Va nàixer el 8 de decembre de 1908 en el si d'una família humil que havia tengut anteriorment 4 fills, tots els quals havien mort prematurament. Quan contava en 11 anys va fer el seu debut en el teatre Segueros de Valéncia. Va estudiar cant en el mestre Laguna. Va actuar en el Grau de Gandia, en els teatres valencians Apolo i Kursaal, etc.

L'aventura americana[editar]

Fon descoberta pel mestre Manuel Penella, que preparava l'estrena de la seua òpera El gato montés en Nova York. El 13 de setembre de 1922, en un entreacte d'esta estrena, va interpretar la cançó "El florero" de Penella. Va passar cinc anys en els Estats Units, cantant en Broadway i en molts teatres.[1]

En l'any 1923, participà en la primera película sonora de l'història, es tracta d'una cinta de 11 minuts rodada per Lee Deforest en una adolescent Concha Piquer i que incluix recitats, un cuplé andalús, una jota aragonesa i inclús un fado portugués, rodada 4 anys abans de El cantant de jazz (The Jazz Singer, 1927, Alan Crosland), en Al Jolson.

Per mig d'una cinta trobada en la Biblioteca del Congrés dels Estats Units prova que Concha Piquer protagonisà la primera película sonora en espanyol en l'any 1923, quatre anys abans que Alan Crosland rodara El cantant de jazz, considerada pels historiadors com la primera obra cinematogràfica parlà.

La tornada a Espanya[editar]

Casa Natalícia de Concha Piquer , en el Carrer Ruaya de Valéncia, hui en dia és un museu dedicat a l'artista valenciana

Va tornar a Espanya, a on va actuar en el Teatre Romea de Madrit i en el Coliseum barceloní, i va rodar en París El negre que tenia l'ànima blanca, de Benito Perojo. Va seguir en La bodega (1930, Benito Perojo), Yo canto para ti (1935, Fernando Roldán), La Dolores (1940, Florián Rey), Filigrana (1949, Luis Marquina) i Me casé con una estrella (1951, Luis César Amadori). En 1933 va contraure matrimoni en el torero Antonio Márquez, pare de la seu filla Concha Márquez Piquer. Conegué al poeta i lletriste Rafael de León i junt en Antonio Quintero i el mestre Manuel López-Quiroga y Miquel, crearen una série d'espectàculs a on apareixien cançons que es feren molt populars, como la copla Dolores Parrales "La Parrala". Atres de les seues cançons son "Tatuaje", "Cinco Farolas", "Ojos verdes", "No te mires en el río", "Los piconeros", "La Lirio", "Romance de la reina Mercedes", "A la lima y al limón", "Antonio Vargas Heredia", "Cárcel de oro", "La niña de la estación", "No me quieras tanto", "Yo soy esa", "Y sin embargo te quiero", sense cap dubte, una de las millors cantants de copla d'Espanya.

En el teatre Victòria de Isla Cristina va tindre lloc en l'any 1958 la seua última actuació interpretant "Mañana sale". Va decidir retirar-se despuix de perdre la veu per uns moments. Valéncia li va dedicar un carrer i li va fer un museu en la seua Casa Natalícia, en el carrer Ruaya de la ciutat. Va faltar en Madrit el 12 de decembre de 1990.

Primera película sonora espanyola[editar]

La primera película sonora espanyola la protagonisà Concha Piquer en l'any 1923.

Curiositats[editar]

Concha Piquer sempre viajava en un montó de baüls, els seus i els de la casa (en roba de llit, de taula...) puix solia llogar una casa allà on anava de gira. Inclús el seu marit ocasionava dos baüls plens d'oli d'oliva. Per tot açò es va acunyar l'expressió "el baül de la Piquer".[2]

En les Falles de Valéncia de l'any 2008 se li va dedicar un ninot en el que apareixia la famosa artista junt en dos fallerets entregant-li una "Mare de Dèu". El "Ninot" pertanyia a la Falla Convent Jerusalem-Matemàtic Marzal i fon triat com el Ninot indultat de les Falles de l'any 2008, convertint-se aixina en l'única figura que es va salvar de les flames.

[3]

Referències[editar]

Vore també[editar]

Enllaços externs[editar]