Ramón Menéndez Pidal

Ramón Menéndez Pidal
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Filòlec, historiador i escritor.
Naiximent:	13 de març de 1869
Lloc de naiximent:	La Corunya, Galícia, Espanya
Defunció:	14 de novembre de 1968
Lloc de defunció:	Madrit, Espanya

Ramón Menéndez Pidal (La Corunya, 13 de març de 1869 - † Madrit, 14 de novembre de 1968) fon un filòlec, historiador i escritor espanyol.

Ramón Menéndez Pidal fon un destacat filòlec, historiador i migevaliste espanyol, membre de la Generació del 98, conegut per ser el fundador de l'escola filològica espanyola i per les seues investigacions pioneres sobre l'èpica i el romancer espanyol. Creà obres fonamentals com el Manual elemental de gramática histórica española (1904) i Orígenes del español (1926), i fon membre i director de la Real Acadèmia Espanyola (RAE).

Biografia

Verdader iniciador de la filologia hispànica, creà una important escola d'investigadors i crítics. Fon discípul de Menéndez Pelayo en l'Universitat de Madrit, a on es va doctorar en 1893. Membre de la Real Acadèmia (RAE) des de 1902, va presidir esta institució a partir de l'any 1925.

A través del Centre d'Estudis Històrics (fundat en l'any 1910) i de la Revista de Filologia Espanyola (1914) va propiciar el sorgiment d'una nova generació d'investigadors com Américo Castro, Dámaso Alonso o García Solalinde. Durant la Guerra Civil es va refugiar en Cuba i en els Estats Units.

Menéndez Pidal incorporà als estudis llingüístics i lliteraris del seu país els métodos comparatistes i historicistes europeus, en lo que va assentar les bases de la moderna filologia hispànica i es va convertir en un dels més prestigiosos romanistes de l'época. En La llegenda dels infants de Lara (1896) inicià els seus treballs sobre èpica espanyola primitiva, llabor continuada en una série d'ensajos sobre el Poema del Cid, cuidadosament editat per ell entre 1908 i 1911, i en obres com L'epopeya castellana a través de la lliteratura espanyola (1910) i La Chanson de Roland i el neotradicionalismo (1959). El seu apreci per la figura de Rodrigo Díaz de Vivar, en consonància en els autors de la Generació del 98, el va portar a escriure L'Espanya del Cid (1929), en la que va manifestar la seua dimensió d'historiador.

Obra

• La leyenda de los siete infantes de Lara (1896)
• Catálogo de las Crónicas Generales de España (1898)
• Antología de prosistas castellanos (1898)
• Notas para el romancero del Conde Fernán González (1899)
• Poema de Yuçuf (1902)
• Manual elemental de gramática histórica española (1904)
• El dialecto leonés (1906)
• Primera Crónica General de España (1906)
• La epopeya castellana a través de la literatura española (1910)
• Cantar del mío Cid: texto, gramática y vocabulario (1908–1912)
• Orígenes del español (1926)
• Flor nueva de romances viejos (1928)
• La España del Cid (1929)
• La idea imperial de Carlos V (1938)
• El idioma español en sus primeros tiempos (1942), d'esta publicació s'han fet vàries edicions.
• La lengua de Cristóbal Colón (1942)
• La lengua de Cristóbal Colón y otros ensayos (1942)
• Historia y epopeya de los orígenes de Castilla (1942)
• Historia del Cid (1942)
• Toponimia ibero-vasca en la Celtiberia (1950)
• Reliquias de la poesía épica española (1952)
• Toponimia prerrománica hispana (1952–1953)
• Romancero hispánico (1953)
• Toponimia prerrománica hispana (1953)
• Castilla, la tradición, el idioma (1955)
• Poesía juglaresca y juglares (última redacció de 1957)
• En torno a la lengua vasca (1962)
• El Padre Las Casas: su verdadera personalidad (1963)
• Crestomatía del español medieval (1965–1966)
• Historia de España (iniciada en 1935 i completada en 2004)

Cites

• Manual elemental de gramática histórica española (Madrit, 1904), per Ramón Menéndez Pidal:

Es la lengua valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron catalanes sino incluso castellanos.

Manual elemental de gramática histórica española (Madrid, 1904)

• Ramón Menéndez Pidal, conta que Mío Cid (Rodrigo Díaz de Vivar), al conquistar la ciutat de Valéncia, en l'any 1090, encarregà la vigilància i defensa de la ciutat als mossàraps que hi havien dins:

... perque foren criats en els moros i parlaven aixina com ells i sabien les seues maneres i costums.

Primera Crónica General. Estoria de España de Alfonso X (1906)

No hay porción de España que, bajo el aspecto cultural, se iguale a Valencia en ofrecer un interés tan vario, tan alto y tan sostenido en todas las épocas de una larga historia a través de los milenios.

Ramón Menéndez Pidal

[1095] En la Crónica General del Campejador, després d'apoderar-se de Valéncia: 'encargó de la custodia de sus puertas y murallas a peones cristianos de los almoçaves que eran criados en tierras de moros', ya que 'fablavan asssy como ellos (romanç) et sabien sus maneras et sus costumbres...'

Primera Crónica General de España (1906), pag. 587, per Ramón Menéndez Pidal. Nota: 141 anys abans de Jaume I

• El idioma español en sus primeros tiempos (Madrit, 1942), per Ramón Menéndez Pidal:

... Cataluña entonces era sólo Marca Hispánica y hablaba provenzal, del que desciende el catalán. A diferencia del valenciano que viene de la lengua romance y una buena muestra es el libro de San Pedro Pascual, escrito en romance, y que se conserva en El Escorial: San Pedro Pascual nació en 1227, once años antes de la Reconquista de Valencia, y era hijo de padres mozárabes...

El idioma español en sus primeros tiempos (Madrid, 1942)

• En el llibre titulat Antes y después de la conquista de Valencia (Valéncia, 1991), per Francisco Lliso i Genovés, diu lo següent:

El mismo Menéndez Pidal en su libro Obras completas, 1966, escribe: '... y llaman Confederación Catalano Aragonesa a lo que siempre se llamó Reino de Aragón...'. Referente a esta Confederación Catalano Aragonesa, que histórica y científicamente hay que rechazar, ya que fue una frase acuñada por D. Antonio Bofarull y de Brocá en 1869, dice Mateu y Llopis: '... el título hizo fortuna y muchos fueron cayendo -fuimos cayendo en nuesta juventud- en la utilización de este concepto erróneo, pues los documentos no hablan de tal confederación, ni de federaciones previas precisas para que hubiera ésta'.

Antes y después de la conquista de Valencia (Valéncia, 1991), per Fco. Lliso i Genovés.

• Com diu la filòloga Mª Teresa Puerto en el seu artícul titulat: Llengua valenciana vs. dialecte barceloní (Las Provincias, dijous, 16 de novembre de 2006), la llengua valenciana complix totes les condicions per a ser una llengua:

L'ilustre gramàtic espanyol Ramón Menéndez Pidal, en la seua Gramática Histórica (Madrit, 1977) de la qual hem begut la majoria de filòlecs del sigle XX, sempre va reconéixer la independència i categoria històrica de la Llengua Valenciana, en la seua trayectòria evolutiva, respalada pels tres elements indispensables que fonamenten una llengua:

1. les seues etimologies genuïnes.

2. la seua trayectòria d'acort en els principis i lleis d'evolució de la llengua.

3. l'autoritat indiscutible d'uns Clàssics que l'han desenrollat i consagrat al llarc d'un Sigle d'Or Lliterari.

La Llengua Valenciana té eixos tres elements indispensables junt ad atres, també, d'essencial calibre:

1. posseïx des del sigle XV d'una koiné o substrat llingüístic en plena autonomia fonètica, lèxica, morfosintàctica, fonètica i semàntica;

2. posseïx gramàtiques que la estructuren com a llengua (Gramàtica d'Andreu Sempere. Alcoy 1546).

3. posseïx diccionaris (Liber Elegantiarum... ”el més antic lèxic d'una llengua romanç” del valencià Joan Esteve. 1472).

4. posseïx una Bíblia traduïda del llatí (Bíblia de Frai Bonifaci Ferrer. 1478).

5. posseïx un Kempis, traduït del llatí per Miquel Perez (1482).

6. i..., sobretot, posseïx el primer Sigle d'Or Lliterari d'una llengua neollatina europea durant el qual centenars d'autors van proclamar en el pròlec o en el colofó de les seues obres el seu “estic escrivint en nostra vulgada llengua materna valenciana”.

Vore també

• Atlas Lingüístico de la Península Ibérica

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ramón Menéndez Pidal.
• Menéndez Pidal - Biografías y Vidas
• Ramón Menéndez Pidal - Real Academia Española