Diferència entre les revisions de "Història de Bahames"

L'archipèlec de les Bahames (nom derivat de l'espanyol «baixa mar») va estar habitat pels indígenes arahuacs abans de l'arribada de Cristóbal Colón.

La primera terra americana que va chafar Colón va ser l'illa de Guanahani (rebatejada per ell com a Sant Salvador) que és una illa de l'archipèlec de les Bahames l'identificació de les quals és controvertida. Les Bahames varen tindre poc interés per als espanyols, llevat com a font de treballadors esclaus. La casi totalitat de la població d'indígenes lucays (prop de 40 000) varen ser transportats per a treballar en atres illes en els següents 30 anys que varen seguir al descobriment. Quan els espanyols varen decidir traslladar la població restant de lucays cap a l'Espanyola en 1520, solament varen trobar a onze. Les illes varen permanéixer abandonades i despoblades durant els 130 anys següents. Com no es va trobar or i la població va ser traslladada, els espanyols varen abandonar efectivament les Bahames, encara que varen mantindre el seu reclam sobre elles fins a la firma del Tractat de París en 1783, quan varen desistir d'ell a canvi de la Florida Oriental.1​2​

En general els historiadors varen afirmar que les Bahames no obri varen ser colonisades fins al sigle XVII, no obstant, va haver intents de colonisació per part d'espanyols, francesos, britànics i amerindis. Els francesos es varen establir en les illes Àbac en 1565, i ho varen intentar de nou en 1625. En 1648 un grup de les illes Bermudes cridat The Company of Adventurers for the Plantation of the Islands of Eleutheria liderat per William Sayle, va viajar a les Bahames per a fundar una colónia. Eixos primers intents varen ser de puritans i republicans clàssics. Les Bermudes es varen tornar superpoblades i les Bahames oferien una oportunitat econòmica i de llibertat política per a eixos grups. El més gran dels dos barcos de la companyia, el William, va naufragar en un sec a l'extrem nort de l'illa Eleuthera, en pèrdua de tots els recaptes. A pesar d'arribe de més colonisadors, incloent europeus, esclaus i lliberts de les Bermudes i l'arribada de suministraments des de #Virginia i Nova Anglaterra, la colónia d'Eleuthera va sofrir per molts anys. Va ser obstaculisada per la pobrea del sol, conflictes entre els colonisadors i en els espanyols. A mitan de la década de 1650 molts d'ells varen retornar a les Bermudes. Els remanents varen fundar comunitats en l'illa Harbour i en Saint George's (Spanish Wells) al nort d'Eleuthera. En 1670 vivien unes 20 famílies en la comunitat d'Eleuthera.

En 1666 atres colonisadores de les Bermudes es varen establir en Nova Providència, que poc despuix es va tornar el centre de població i comerç en les Bahames, en casi 500 persones vivint en l'illa en 1670.4​

Els bhaamenys  pronte varen entrar en conflicte en els espanyols sobre el salvament de naufragis, ya que atacaven als nàufrecs i expropiaven les mercaderies. Quan els espanyols varen aplanar les Bahames, els bahamenys varen encarregar a corsaris atacar-los, a pesar de que Anglaterra i Espanya estaven en pau. En 1684 el corsari cubà espanyol Juan d'Alarcón va arrasar els assentaments de Nova Providència i Eleuthera (Raid sobre Charles Town), despuix de la qual cosa varen ser abandonades en gran mida i alguns residents enviats a L'Havana. La majoria dels edificis varen ser cremats i les Bahames varen quedar despoblades. Uns 200 colonisadores varen buscar refugi en Jamaica, mentres atres 50 del nort d'Eleuthera temporalment es varen establir en Caixco (Maine), deixant les Bahames desprovistes d'anglesos fins a 1686. Després de la partida dels espanyols, en decembre de 1686 un menut contingent de Jamaica liderat pel predicador Thomas Bridges reocupà Nova Providència i més colonisadores gradualment se li varen unir. Un nou governador, Lilburn, va ser enviat des d'Anglaterra.

Durant la guerra d'Independència dels Estats Units, va ser ocupada dos voltes. La primera pels nortamericans comandats per Esek Hopkins en març de 1776, durant dos semanes. La segona per les tropes espanyoles entre maig de 1782 i el 18 d'abril de 1783 durant la guerra anglo-espanyola (1779-1783).

Les Bahames varen servir de refugi a pirates. La llaurança del cotó entra en decliu en la finalitat de l'esclavitut, en 1834. Despuix de la Segona Guerra Mundial, va créixer el turisme en el país.

Lynden Pindling, del Partit Lliberal Progressiste (PLP), de majoria negra, es convertix en primer ministre en 1967, despuix de les primeres eleccions llegislatives del país. En juliol de 1973, les Bahames conseguixen la seua independència.5​ En les eleccions de 1992, el Moviment Nacional Lliure (FNM) obté la majoria. Pindling, denunciat per corrupció, és substituït per Hubert Alexander Ingraham en la jefatura del govern. La victòria del FNM en les eleccions de 1997 se li atribuïx als resultats econòmics positius i a l'implicació del PLP en escàndals financers. El pas de l'huracà Floyd pel país, en 1999, provoca sérios danys i perjudica el turisme.