Diferència entre les revisions de "Gabriel Miró"

'''Gabriel Miró Ferrer''' ([[Alacant]], [[28 de juliol]] de [[1879]] – † [[Madrit]], [[27 de maig]] de [[1930]]), [[escritor]] [[Espanya|espanyol]].

Fon el segon entre els fills d'Encarnación Ferrer i Juan Miró, ingenier d'Obres Públiques. Va estudiar entre [[1887]] i [[1892]] junt en el seu germà Juan com a alumne intern dels jesuïtes del Colege de Santo Domingo en [[Oriola]], a on li van concedir el seu primer premi lliterari en un treball de redacció escolar titulat ''Un dia de camp''; allí va emmalaltir de reuma en el genoll esquerra, potser per [[hipocondria]], i va passar llarc temps en la enfermeria del colege. El seu delicat estat de salut va moure els seus pares a traslladar-ho a l'Institut d'Alacant, i després va anar en la seua família a [[Ciutat Real]], com reflectirà en la seua novela ''Chiquet i gran''; allí va acabar el [[bachillerat]]. A l'octubre de 1895 va començar a estudiar [[Dret]] en la [[Universitat de Valéncia]] i en la [[Universitat de Granada]], a on se va llicenciar en [[1900]]. Fracassat en dos convocatòries d'oposicions a la Judicatura, va ocupar càrrecs modests en l'Ajuntament d'Alacant i en el seu [[Diputació Provincial d'Alacant|Diputació provincial]], vivint en l'apartat barri de Benalúa.

En [[1901]] va casar en Clemència Maignon, filla del cònsul de [[França]] en Alacant, del matrimoni del qual van nàixer les seues filles Olympia ([[1902]]) i Clemència ([[1905]]). En [[1908]] va guanyar el primer premi de novela organisat per ''El Conte Semanal'', adquirint ràpidament gran fama de narrador i estiliste: en eixe mateix any li donen un homenage diversos escritors, entre ells [[Valle Inclán]], [[Pio Baroja]] i [[Felipe Trigo]]; també en eixe any mor son pare. Colabora en molts diaris i revistes espanyoles i americanes, entre elles ''L'Heraldo'', ''Els Dilluns l'Imparcial'', ''ABC'' i ''El Sol'' de Madrit, i ''Cares i Caretes'' i ''La nació'' de [[Buenos Aires]].

En 1911 li van nomenar croniste de la seua ciutat natal. Des de 1914 va caminar empleat en la Diputació de Barcelona, a on se trasllada a viure. Allí va dirigir una ''Enciclopèdia sagrada'' per a l'editorial catalana Vecchi & Ramos, proyecte que no se va arribar a concloure pero que li va satisfer íntimament, i entre 1914 i 1920 va colaborar en la prensa barcelonina: ''Diari de Barcelona'', ''La Vanguardia'' i ''La Publicitat''. Coneix allí l'editor de moltes de les seues noveles, Domenech. Es va traslladar a Madrit al ser nomenat en 1920 funcionari del Ministeri d'Instrucció Pública i allí va permanéixer els últims deu anys de la seua vida; en 1921 era secretari dels concurses nacionals d'eixe mateix ministeri. En 1925 va guanyar el [[Premi Marià de Conillet d'Índies]] pel seu artícul "Hort d'encreuaments" i en 1927 és propost per a la [[Real Acadèmia de la Llengua]], pero no és triat, potser per l'escàndal alçat davant de la seua novela ''El bisbe lleprós'', considerada anticlerical.

L'infància i joventut de Gabriel Miró en un ambient catòlic i tradicionaliste van modelar profundament Gabriel com a home melancòlic i introvertit; era un cristià essencial i pur de sentiments, pero la seua experiència formativa en els jesuïtes ho va convertir en anticlerical a la manera de "Clarí". Home senzill, humil i bondadós, Gabriel Miró va tindre un temperament hiperestèsic, una sensibilitat exacerbada a colors, aromes, textures i sons que reflexa en les seues obres, de temps lent i morós i caràcter molt líric i descriptiu; el seu estil, molt elaborat, es troba esmaltat de paraules castiços, [[arcaisme]]s i [[sinestèsia|sinestèsies]]. Entre els seus escassos amics va tindre al compositor [[Óscar Esplá]] i a l'escritor [[José Martínez Ruiz]], "Azorín", que era de la seua mateixa terra, valencià.

La major part de la crítica considera que l'etapa de madurea lliterària de Gabriel Miró s'inicia en ''[[Les cireres del cementeri]]'' ([[1910]]), la trama de les quals desenrolla el tràgic amor de l'hipersensible jove Félix Valdivia per una dona major (Beatriz) i presenta —En una atmòsfera de voluptuositat i d'intimisme líric— Els temes de l'erotisme, la malaltia i la mort.

En [[1915]] va publicar ''[[El yayo del rei]]'', novela en que se relata la història de tres generacions en un poblet [[llevant espanyol|llevantí]], per a presentar, no sense ironia, la pugna entre tradició i progrés i la pressió de l'entorn; pero, abans que res,, mos trobem en una meditació sobre el temps.

Un any després apareix ''[[Figures de la Passió del Senyor]]'' ([[1916]]–[[1917|17]]), formada per una série d'estampes en torn als últims dies de la vida de Crist. També de [[1917]] és el ''[[Llibre de Sigüenza]]'', en el que Miró inicia les obres de caràcter autobiogràfic, centrant-se en el personage de [[Sigüenza]], no sols heterònim o [[álter ego]] de l'autor, sino el seu propi yo fixat líricament, que va donant unitat a les escenes en successió que componen el llibre. Un caràcter semblant tenen ''[[El fum dormit]]'' ([[1919]]), sobre el tema del temps, i ''[[Anys i llegües]]'' ([[1928]]), de nou en el personage de Sigüenza com a protagoniste i eix conductor.

En [[1921]] va aparéixer un llibre d'estampes, ''[[L'àngel, el molí, el caragol del far]]'', i la novela ''[[El nostre pare Sant Daniel]]'', que forma una unitat junt en ''[[El bisbe lleprós]]'' (1926). Les dos es desenrollen en la ciutat valenciana d'[[Oleza]], trasunt d'[[Orihola]], en l'últim terç del [[sigle XIX]]. La ciutat, sumida en la letàrgia, està vista com un microcosmos de misticisme i sensualitat, en el que els personages es debaten entre les seues inclinacions naturals i la repressió social, la [[intolerància]] i el [[obscurantisme]] religiós a qui estan somesos.

[[Ricardo Gullón]] ha qualificat els relats de Miró com a noveles líriques. Són, per tant, obres més atentes a l'expressió de sentiments i sensacions que a contar successos, en les que predominen  

#La tècnica del [[fragmentarisme]],

#La utilisació de la [[elipsis]] i

#La estructuració del relat en escenes disperses, unides a través de la [[reflexió]] i la [[Memòria|rememoració]].

#La riquea plàstica de la seua obra,

#El us de les sinestèsies i d'imàgens sensorials,

#La adjectivació sorprenent i

#El lèxic riquíssim.

Es van editar dos vegades unes ''Obres completes'' de Gabriel Miró; a Madrit, 1931, pels "Amics de Gabriel Miró" i a Madrit, 1942, en un sol volum, per Biblioteca nova.

 

*''Anys i llegües'', Madrit, 1928.

*Guardiola Ortiz, José, ''Biografia íntima de Gabriel Miró''. Alacant: Imprenta Guardiola, 1935.  

*Ramos, Vicente, ''El món de Gabriel Miró''. Madrit: Gredos, 1964.  

*[http://www.cam.es/1/obra-social/miro/gabriel.Htm Portal consagrat a Gabriel Miró]

*[http://www.elecohernandiano.com/numero3/seotrosautores.Htm Completa biografia de Gabriel Miró]

*[http://www.ned.univie.ac.at/lic/autor.asp?paras=/lg;10/aut_id;27441/ Gabriel Miró en el seu context]

*[http://www.valencian-filmcommission.Org/FichaAutor.Html?Ref=583 Obres completes en la Biblioteca Virtual Cervantes]

*[http://www.canalsocial.net/GER/ficha_GER.asp?id=2376&cat=biografiasuelta artícul sobre Gabriel Miró en l'enciclopèdia GER]

 

[[Categoria:Escritors de la Comunitat Valenciana]]

[[Categoria:Escritors en espanyol]]