Diferència entre les revisions de "Llengües celtes" - L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Llínea 20:

Els pobles celtes, a lo llarc de l'història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. des de el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'[[Itàlia]], la mitat nort-occidental de la [[Península Ibèrica]], aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen estendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de [[Àsia]] Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'estenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) fins a [[Portugal]].

Parlades ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des de els temps del romans han experimenta ~~un declive~~ gradual, be reemplazades primer pel [[llatí]] i posteriorment per les llengües romanç en França, Portugal, Italia i Espanya, be desplazades i sustituides per atres rames com la germana en les illes Britàniques i Europa Central o la eslava en els Balcans, o be per la disipació e integració del poble celta i de les seues llengües disn de noves realitats històriques. A pesar d'això, hagué chicotetes illes llingüístiques que varen sobrevivir molt temps a esta situació, haguent testimonis de gàlates parlants de llengua celta en el sigle IV d. C.

Parlades ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des de els temps del romans han experimenta una decadència gradual, be reemplazades primer pel [[llatí]] i posteriorment per les llengües romanç en França, Portugal, Italia i Espanya, be desplazades i sustituides per atres rames com la germana en les illes Britàniques i Europa Central o la eslava en els Balcans, o be per la disipació e integració del poble celta i de les seues llengües disn de noves realitats històriques. A pesar d'això, hagué chicotetes illes llingüístiques que varen sobrevivir molt temps a esta situació, haguent testimonis de gàlates parlants de llengua celta en el sigle IV d. C.

Encara que les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les [[Illes Britàniques]]. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia fins a l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'[[Escòcia]] i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.

El seu ~~decliu~~ en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El seu decaïment en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.

El orige del [[Idioma bretó|bretó]], si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en época prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se despuix de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de [[Galícia]] i [[Astúries]].

@@ Llínea 20: / Llínea 20: @@
 Els pobles celtes, a lo llarc de l'història s'expandiren entre els sigles VIII i V a. C. des de el seu núcleu original centre-europeu cara a les atres regions, ocupant el nort i centre de [[França]] (la Gàlia), la vall del Po en el nort d'[[Itàlia]], la mitat nort-occidental de la [[Península Ibèrica]], aixina com la major part de les illes britàniques. També se varen estendre pels Balcans, alcançant inclús una comarca de [[Àsia]] Menor, que serà coneguda com Galatia. En totes estes migracions la seua llengua els acomanyà allà a on anaren; en el sigle I a. C. s'estenien per gran part d'Europa, des de l'actual Turquia (Galacia) fins a [[Portugal]].
-Parlades ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des de els temps del romans han experimenta un declive gradual, be reemplazades primer pel [[llatí]] i posteriorment per les llengües romanç en França, Portugal, Italia i Espanya, be desplazades i sustituides per atres rames com la germana en les illes Britàniques i Europa Central o la eslava en els Balcans, o be per la disipació e integració del poble celta i de les seues llengües disn de noves realitats històriques. A pesar d'això, hagué chicotetes illes llingüístiques que varen sobrevivir molt temps a esta situació, haguent testimonis de gàlates parlants de llengua celta en el sigle IV d. C.
+Parlades ampliamente en Europa occidental en el primer milenari a. C., des de els temps del romans han experimenta una decadència gradual, be reemplazades primer pel [[llatí]] i posteriorment per les llengües romanç en França, Portugal, Italia i Espanya, be desplazades i sustituides per atres rames com la germana en les illes Britàniques i Europa Central o la eslava en els Balcans, o be per la disipació e integració del poble celta i de les seues llengües disn de noves realitats històriques. A pesar d'això, hagué chicotetes illes llingüístiques que varen sobrevivir molt temps a esta situació, haguent testimonis de gàlates parlants de llengua celta en el sigle IV d. C.
 Encara que les llengües cèltiques encontraren refuti a la romanisació en el extrem noroccidental d'Europa, en les [[Illes Britàniques]]. Allí les llengües natives gaèliques i britòniques mantingueren la seua hegemonia fins a l'Edat Mija, sent la llengua peredominant en el Regne d'[[Escòcia]] i en els comtats i regnes irlandesos i galesos.
-El seu decliu en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.
+El seu decaïment en Gran Bretanya començà en les invasions anglosaxones, quedant reduïda la seua presència tras Muralla de Offa a Gales, i al Regne d'Escòcia. Uns sigles més tart també començaren a pedre pes i presència les llengües cèltiques en estes regions i en Irlanda degut principalment a la pèrdua de independència política i cultural, aixina com pel aillament econòmic, en detriment del llavors pujant Regne d'[[Anglaterra]] en el [[sigle XVI]], si be este procés se donà de manera lenta i constant des de sigles arrere. La llengua parlada en la illa de Man se voria molt influenciada per aports nòrdics, frut de les succesives invasions vikingues.
 El orige del [[Idioma bretó|bretó]], si be se podria pensar fàcilment degut a la seua situació geogràfica que és un reducte de la llengua gala parlada en época prerromana en l'actual França, se remonta a migracions de birtànics (principalment de les zones de Cornualles i Gales) en el sigle V d. C. que fugien de les invasions anglosaxones a Gran Bretanya, establint-se despuix de creuar el canal de la Mancha en la costa d'Armòrica, l'actual Bretanya. Alguns d'estos britans arribaren inclús a la península ibèrica, a les regions de [[Galícia]] i [[Astúries]].