32 103
edicions
Canvis
sense resum d'edició
== Biografia ==
== Biografia ==
Antoni Cortis, tingué un naiximent singular. Segons conta el seu biógraf, [[Francisco Vercher Grau]], son pare, Antoni Montó, sabater en Dénia, un sabater artesà emigrant d'[[Argèlia]], volia buscar millor fortuna i s'embarcà cap a Argèlia. La seua dòna, Vicenta Corts, i el fill, Joan Batiste, d'onze anys, l’acompanyaven. Als pocs dies d'arribar, el 4 d'agost de 1891, Antoni morí, decidint Vicenta, que se trobava en alvançat estat de gestació, tornar a casa. En l'ajuda econòmica d'uns veïns d'[[Altea]], que li pagaren el passage, embarcà en el port d'[[Orà]]. Aquell mateix dia, 12 d'agost de 1891, en mig d'una tempestat en la mar, naixqué Cortis, sent batejat en Altea i empadronat en Dénia.
Sa mare hagué de posar-se a treballar d'aiguadera i netejant cases. Veent l'afició i el talent que Batiste i Tonet –com el coneixien en casa– tenien per a la música, procurà per la seua millor formació. Se traslladaren a Valéncia ciutat quan Cortis tenia cinc anys. Tres anys més tart anaren a Madrit, a on acodiria a l'escola i al conservatori a deprendre solfeig; era un excelent alumne, destacant en el [[violí]]. Provablement fon allí, cantant en el cor de chiquets del Teatre Real, a on sorgiria en ell el desig de ser tenor.
=== Cortis i la Capella Isidoriana ===
=== Cortis i la Capella Isidoriana ===
En a penes onze anys, en [[1902]], el menut Antonio cantava junt a uns atres chiquets en el Teatre Real, on ya descollava. Eixe any es convoca un concurs per a cobrir una plaça de contralt en la capella Isidoriana. Es tenien que cantar dos cançons, una en clau de sol i una atra en fa i Antonio Cortis va conseguir la plaça.
Des de menut va cantar en cors. En a penes onze anys, en [[1902]], el menut Antonio cantava junt a uns atres chiquets en el Teatre Real, on ya descollava. Eixe any es convoca un concurs per a cobrir una plaça de contralt en la capella Isidoriana. Es tenien que cantar dos cançons, una en clau de sol i una atra en fa i Antonio Cortis va conseguir la plaça.
Reforçà els seus estudis i apartà els jocs. Ell mateix digué que el solfeig li relaixava i que era feliç quan cantava i el públic li escoltava. Per llavors alcançava la majoria d'edat [[Alfons XIII]], rei d'Espanya. Eren moments difícils, Espanya estava immersa en una gran crisis social en una solució difícil. En eixe any 1902 es va declarar l'estat de guerra en [[Barcelona]] i [[Badajoz]], les folgues s'estenien per tot el país i es publicà el decret de suspensió de les Corts.
Reforçà els seus estudis i apartà els jocs. Ell mateix digué que el solfeig li relaixava i que era feliç quan cantava i el públic li escoltava. Per llavors alcançava la majoria d'edat [[Alfons XIII]], rei d'Espanya. Eren moments difícils, Espanya estava immersa en una gran crisis social en una solució difícil. En eixe any 1902 es va declarar l'estat de guerra en [[Barcelona]] i [[Badajoz]], les folgues s'estenien per tot el país i es publicà el decret de suspensió de les Corts.
=== Trayectòria professional ===
=== Trayectòria professional ===
En l'any [[1909]] la família se'n va a Barcelona, a on el seu germà, gran músic també, és baríton. Allí Cortis completa els estudis de violí i inicia els d’Harmonia i de Composició. La seua magnífica formació fon un valor que li permeté alcançar la gran perfecció formal del seu cant.
Comença la seua carrera cantant papers secundaris en el Liceu de Barcelona i en el Teatre Real de Madrit, representant per eixemple, a Gastone en ''La traviata''. En [[1916]] cantà ''Tosca'' en el Teatre Espanyol de Barcelona, sent el primer dels seus contractes per a fer parts de primer tenor. pero és en eixe mateix any, quan debuta com a tenor primer en el Teatre Espanyol de Barcelona, en el paper de Cavaradossi de ''Tosca'' de Puccini. Poc despuix cantarà ''Carmen'' i ''Cavalleria Rusticana'' en el [[Teatre Principal de Valéncia]].
En l'any 1916 es casa, en la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona, en la catalana Carmen Arnau.
En [[1917]] firma en el Teatre Real de Madrit i el mateix any Enrico Caruso el contracta per a la seua companyia, visitant [[Buenos Aires]], [[Montevideo]], [[Sao Paulo]], entre atres poblacions. Durant este viage naix en Barcelona la seua primera filla, Carmen.
En l'any [[1918]] cantà ''Carmen'' en el Real, en [[María Gay]] i [[Mattia Battistini]]. En [[1919]] retornà al regi coliseu per a cantar l'infreqüent òpera [[Gaetano Donizetti|donizettiana]] ''Maria di Rohan''. El mateix any viajà a [[Itàlia]] i allí es va allojar en la célebre pensió -per al món de la lírica- de Gina Bonini, situada front al Duomo, prop de [[la Scala]] de [[Milà]]. Cantà en [[Nàpols]] i en [[Roma]]; en esta última ciutat es va guanyar l'afecte de la exsoprà [[Emma Carelli]] i esta, com a gerent del [[Teatre Costanzi]], ajudà a Cortis en els seus primers anys transalpins. Allí cantà des del seu habitual ''Tosca'' fins a l'infreqüent ''Anima allegra'' de [[Franco Vittadini|Vittadini]].
En l'any [[1918]] cantà ''Carmen'' en el Real, en [[María Gay]] i [[Mattia Battistini]]. En [[1919]] retornà al regi coliseu per a cantar l'infreqüent òpera [[Gaetano Donizetti|donizettiana]] ''Maria di Rohan''. El mateix any viajà a [[Itàlia]] i allí es va allojar en la célebre pensió -per al món de la lírica- de Gina Bonini, situada front al Duomo, prop de [[la Scala]] de [[Milà]]. Cantà en [[Nàpols]] i en [[Roma]]; en esta última ciutat es va guanyar l'afecte de la exsoprà [[Emma Carelli]] i esta, com a gerent del [[Teatre Costanzi]], ajudà a Cortis en els seus primers anys transalpins. Allí cantà des del seu habitual ''Tosca'' fins a l'infreqüent ''Anima allegra'' de [[Franco Vittadini|Vittadini]].
Fon transcendental la seua firma en l'any [[1924]] del contracte en la Civic Opera de [[Chicago]], a la que permaneixerà lligat fins a [[1932]], huit temporades consecutives. Es va interessar per ell el seu director d'orquesta [[Giorgio Polacco]] en conéixer el seu èxit en el Teatre Nacional de L'Havana, a on fon tret a muscles del recint pel paper de Cavaradossi. Arribà quan els tenors més importants de la Companyia eren el nortamericà [[Charles Hackett]] i, sobretot, l'italià [[Tito Schipa]]. Cortis comentarà que Hackett, com a tenor, no era capaç de descalçar-se les botes.
En [[1919]] es trasllada a Itàlia. Aplega a Milà i s'instala en la Pensió de Gina Bonini, al costat del teatre de la Scala, a on acodien els nous cantants degut als contactes que tenia l'ama. Cortis cantarà en Nàpols, Salerno, Bari i, finalment, en el Costanzi de Roma, a on firmà un contracte de tres anys. La gerent, l'exsoprano Emma Carelli, li prendrà afecte i l'ajudarà en la seua estada en Itàlia.
En [[1921]] cantà en el Teatre Real d'Estocolm; prop, en el Grand Hotel a on s'hostajava, en el seu honor onejà la [[bandera d'Espanya]].
Cortis es l'únic tenor que ha eixit a muscles de l'òpera; fon en 1924, en el Teatre Nacional de L'Havana, pel seu paper de Cavaradossi. Se trobava entre el públic el director d'orquesta del Civic Opera House de Chicago, [[Giorgio Polacco]], que oferí al valencià un contracte per a la temporada 1924-25. Fon transcendental la seua firma en l'any [[1924]] del contracte en la Civic Opera de [[Chicago]], a la que permaneixerà lligat fins a [[1932]], huit temporades consecutives. Giorgio Polacco s'interessà per ell al conéixer el seu èxit en el Teatre Nacional de L'Havana, a on fon tret a muscles del recint pel paper de Cavaradossi. Arribà quan els tenors més importants de la Companyia eren el nortamericà [[Charles Hackett]] i, sobretot, l'italià [[Tito Schipa]]. Cortis comentarà que Hackett, com a tenor, no era capaç de descalçar-se les botes.
A l'estrena de les òperes en Chicago seguiria una gira per tot el país: Boston, Filadelfia, Baltimore, Washington, Pittsburgh, Cincinnati, San Francisco, Los Angeles o Dallas, admiraren el talent de Cortis.
Antonio Cortis alcançà el cim del seu èxit. El ''[[Chicago Daily News]]'' el presentà com el “tenor espanyol reconegut com a rival de la veu de Caruso”.
El contracte en Chicago l'ocupava onze semanes i mija a l'any, per lo que continuà cantant i incrementant el seu renom en Suramèrica i Europa. També és l’época en la que deixa registrada la seua magnífica veu: més de xixanta gravacions d’òpera en companyies discogràfiques com ParloPhone de Berlín o La Voce del Padrone de Milà. A destacar les 19 cares discogràfiques d'esta última (editades hui en CD pel sagell Lebendige Vergangenheit).
En l'any [[1928]], és quan naix Dolores (Lolita), la seua segona filla.
A pesar de tanta activitat, passava en algunes ocasions per [[Alger]] per a visitar la tomba de son pare, i reservava el més de juliol per a tornar a Dénia a visitar a sa mare en Villa Carmen –també coneguda com la Campanera–, la vivenda que li havia construït en Campús, en les faldes del [[Mongó]].
Ell i el seu germà cantaven en les festes de la Santíssima Sanc i alguns anys participaren en recitals benèfics per a l'hospital de Dénia. També era assidu dels programes musicals de la [[Fira de Juliol de Valéncia]].
Dénia, orgullosa i agraïda, en 1922 nomenà a Antoni i Batiste fills predilectes de la localitat, i en agost de 1926 la plaça Redona, a on la seua mare havia treballat d’aiguadera, fon rebatejada com a plaça del Tenor Cortis.
Mai va cantar en el [[Metropolitan Opera]] de [[Nova York]] pero fon estrela en [[San Francisco]] (1925-1926), [[La Scala]] (1930-1931) i [[Covent Garden]] (1931), a on cantà en [[Rosa Ponselle]] en ''Turandot'' i ''Fedora''; ademés en [[Los Ángeles]], [[Baltimore]], [[Boston]], [[Washington]], [[Pittsburgh]], [[Santiago de Chile]], [[Verona]], [[Torí]], [[Montecarlo]] i [[Bari]].
Mai va cantar en el [[Metropolitan Opera]] de [[Nova York]] pero fon estrela en [[San Francisco]] (1925-1926), [[La Scala]] (1930-1931) i [[Covent Garden]] (1931), a on cantà en [[Rosa Ponselle]] en ''Turandot'' i ''Fedora''; ademés en [[Los Ángeles]], [[Baltimore]], [[Boston]], [[Washington]], [[Pittsburgh]], [[Santiago de Chile]], [[Verona]], [[Torí]], [[Montecarlo]] i [[Bari]].
El “crack” del 29 i la consegüent [[Gran Depressió]], la [[guerra civil espanyola]] i la [[Segona Guerra Mundial]] varen ser factors que, units a una salut precària, li varen impedir desenrollar una carrera encara major. Encara aixina, no afectà al principi massa a la seua carrera, continuant les actuacions en els millors escenaris; ademés dels ya nomenats, cap mencionar Santiago de Chile, Verona, Torí, Montecarlo o el Covent Garden de Londres.
Estava domiciliat en Milà pero, per precaució davant dels rumors de guerra entre Itàlia i Etiopia, decidix tornar a Espanya. Fon fugir del fòc i caure en les brases. En principi pensava instalar-se en la ciutat de Valéncia, pero la tensa situació política del moment li aconsellà retirar-se a Dénia.
Durant la Guerra Civil cantarà en el Liceu de Barcelona, en el Principal de Valéncia o en el Calderón de Madrit, entre uns atres llocs. A l'acabar la guerra hagué d’obrir una escola de cant en el Cap i Casal ya que li havien requisat la seua fortuna. Marginat per la [[Franquisme|Dictadura]] degut a la seua llealtat republicana, la beguda fon el refugi que trobà per soportar este trist panorama.
En l'any [[1950]], en un concert benèfic en Saragossa, feu la seua última actuació, i, com la primera, representant en la seua prodigiosa veu l'òpera ''Tosca'', de Puccini.
Fallí en la [[ciutat de Valéncia]], el 2 d'abril de 1952, a on havia fundat una escola de cant.
Fallí en la [[ciutat de Valéncia]], el 2 d'abril de 1952, a on havia fundat una escola de cant.