Antonio Cortis
| Antonio Montó Corts | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Cantant d'òpera. | ||
| Naiximent: | 12 d'agost de 1891 | ||
| Lloc de naiximent: | Dénia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 2 d'abril de 1952 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Antonio Montó Corts, conegut artísticament com Antonio Cortis (Dénia, 12 d'agost de 1891 - † Valéncia, 2 d'abril de 1952), fon un cantant, un famós tenor d'òpera valencià malnomenat "El menut Caruso" (Il Piccolo Caruso) "El Caruso espanyol" per haver rebut lliçons d'Enrico Caruso i per la seua semblança en el seu estil de cant. Si d'alguna cosa ha d'estar agraït Antonio Cortis seria de l'alternativa que li brindà Caruso a Antonio en el teatre de Colón: cantar l'ària de Arlequín, i al sendemà en el periòdic comentava que Caruso havia cantat millor que mai l'ària mencionada. Dos mesos tingueren per a conéixer-se, i en L'Havana fon en eixa localitat la primera volta que es varen vore i es varen conéixer. Degué oferir-li, segons el biógraf, unes classes magistrals encara que segons les fonts, fon més un cara a cara coneixent-se i reconéixer un nou talent i una amistat noble per a tota la vida.
BiografiaEditar
Antoni Cortis, tingué un naiximent singular. Segons conta el seu biógraf, Francisco Vercher Grau, son pare, Antoni Montó, sabater en Dénia, un sabater artesà emigrant d'Argèlia, volia buscar millor fortuna i s'embarcà cap a Argèlia. La seua dòna, Vicenta Corts, i el fill, Joan Batiste, d'onze anys, l'acompanyaven. Als pocs dies d'arribar, el 4 d'agost de 1891, Antoni morí, decidint Vicenta, que se trobava en alvançat estat de gestació, tornar a casa. En l'ajuda econòmica d'uns veïns d'Altea, que li pagaren el passage, embarcà en el port d'Orà. Aquell mateix dia, 12 d'agost de 1891, en mig d'una tempestat en la mar, naixqué Cortis, sent batejat en Altea i empadronat en Dénia.
Sa mare hagué de posar-se a treballar d'aiguadera i netejant cases. Veent l'afició i el talent que Batiste i Tonet –com el coneixien en casa– tenien per a la música, procurà per la seua millor formació. Se traslladaren a Valéncia ciutat quan Cortis tenia cinc anys. Tres anys més tart anaren a Madrit, a on acodiria a l'escola i al conservatori a deprendre solfeig; era un excelent alumne, destacant en el violí. Provablement fon allí, cantant en el cor de chiquets del Teatre Real, a on sorgiria en ell el desig de ser tenor.
Cortis i la Capella IsidorianaEditar
Des de chicotet va cantar en cors. En a penes onze anys, en 1902, el menut Antonio cantava junt a uns atres chiquets en el Teatre Real, a on ya descollava. Eixe any es convoca un concurs per a cobrir una plaça de contralt en la capella Isidoriana. Es tenien que cantar dos cançons, una en clau de sol i una atra en fa i Antonio Cortis va conseguir la plaça.
Reforçà els seus estudis i apartà els jocs. Ell mateix digué que el solfeig li relaixava i que era feliç quan cantava i el públic li escoltava. Per llavors alcançava la majoria d'edat Alfons XIII, rei d'Espanya. Eren moments difícils, Espanya estava immersa en una gran crisis social en una solució difícil. En eixe any 1902 es va declarar l'estat de guerra en Barcelona i Badajoz, les folgues s'estenien per tot el país i es publicà el decret de suspensió de les Corts.
Pero gràcies a la tecnologia ya es podia sentir la veu d'Enrico Caruso fòra dels teatres, per mig del gramòfon i de l'impressió discogràfica.
Trayectòria professionalEditar
En l'any 1909 la família se'n va a Barcelona, a on el seu germà, gran músic també, és baríton. Allí Cortis completa els estudis de violí i inicia els d'Harmonia i de Composició. La seua magnífica formació fon un valor que li permeté alcançar la gran perfecció formal del seu cant.
Comença la seua carrera cantant papers secundaris en el Liceu de Barcelona i en el Teatre Real de Madrit, representant per eixemple, a Gastone en La traviata. En l'any 1916 cantà Tosca en el Teatre Espanyol de Barcelona, sent el primer dels seus contractes per a fer parts de primer tenor, pero és en eixe mateix any, quan debuta com a tenor primer en el Teatre Espanyol de Barcelona, en el paper de Cavaradossi de Tosca de Puccini. Poc despuix cantarà Carmen i Cavalleria Rusticana en el Teatre Principal de Valéncia.
En l'any 1916 es casa, en la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona, en la catalana Carmen Arnau.
En 1917 firma en el Teatre Real de Madrit i el mateix any Enrico Caruso el contracta per a la seua companyia, visitant Buenos Aires, Montevideo, Sao Paulo, entre atres poblacions. Durant este viage naix en Barcelona la seua primera filla, Carmen.
En l'any 1918 cantà Carmen en el Real, en María Gay i Mattia Battistini. En 1919 retornà al regi coliseu, per a cantar l'infreqüent òpera donizettiana Maria di Rohan. El mateix any viajà a Itàlia, a Milà, i allí s'allojà en la célebre pensió -per al món de la lírica- de Gina Bonini, situada front al Duomo, prop del teatre la Scala de Milà, a on acodien els nous cantants degut als contactes que tenia l'ama. Cortis cantarà en Nàpols, Salerno, Bari i, finalment, en el Costanzi de Roma, en esta última ciutat es va guanyar l'afecte de la exsoprà Emma Carelli i esta, l'ajudarà en la seua estada en Itàlia, com a gerent del Teatre Costanzi, ajudà a Cortis en els seus primers anys transalpins, a on firmà un contracte de tres anys. Allí cantà des del seu habitual Tosca fins a l'infreqüent Anima allegra de Vittadini.
En 1921 cantà en el Teatre Real d'Estocolm; prop, en el Grand Hotel a on s'hostajava, en el seu honor onejà la bandera d'Espanya.
Cortis es l'únic tenor que ha eixit a muscles de l'òpera; fon en 1924, en el Teatre Nacional de L'Havana, pel seu paper de Cavaradossi. Se trobava entre el públic el director d'orquesta del Civic Opera House de Chicago, Giorgio Polacco, que oferí al valencià un contracte per a la temporada 1924-25. Fon transcendental la seua firma en l'any 1924 del contracte en la Civic Opera de Chicago, a la que permaneixerà lligat fins a 1932, huit temporades consecutives. Giorgio Polacco s'interessà per ell al conéixer el seu èxit en el Teatre Nacional de L'Havana, a on fon tret a muscles del recint pel paper de Cavaradossi. Arribà quan els tenors més importants de la Companyia eren el nortamericà Charles Hackett i, sobretot, l'italià Tito Schipa. Cortis comentarà que Hackett, com a tenor, no era capaç de descalçar-se les botes.
A l'estrena de les òperes en Chicago seguiria una gira per tot el país: Boston, Filadelfia, Baltimore, Washington, Pittsburgh, Cincinnati, San Francisco, Los Angeles o Dallas, admiraren el talent de Cortis.
Antonio Cortis alcançà el cim del seu èxit. El Chicago Daily News el presentà com el “tenor espanyol reconegut com a rival de la veu de Caruso”.
El contracte en Chicago l'ocupava onze semanes i mija a l'any, per lo que continuà cantant i incrementant el seu renom en Suramèrica i Europa. També és l'época en la que deixa registrada la seua magnífica veu: més de xixanta gravacions d'òpera en companyies discogràfiques com ParloPhone de Berlín o La Voce del Padrone de Milà. A destacar les 19 cares discogràfiques d'esta última (editades hui en CD pel sagell Lebendige Vergangenheit).
En l'any 1928, és quan naix Dolores (Lolita), la seua segona filla.
A pesar de tanta activitat, passava en algunes ocasions per Alger per a visitar la tomba de son pare, i reservava el més de juliol per a tornar a Dénia a visitar a sa mare en Villa Carmen –també coneguda com la Campanera–, la vivenda que li havia construït en Campús, en les faldes del Mongó.
Ell i el seu germà cantaven en les festes de la Santíssima Sanc i alguns anys participaren en recitals benèfics per a l'hospital de Dénia. També era assidu dels programes musicals de la Fira de Juliol de Valéncia. Dénia, orgullosa i agraïda, en l'any 1922 nomenà a Antoni i Batiste fills predilectes de la localitat, i en agost de 1926 la plaça Redona, a on la seua mare havia treballat d'aiguadera, fon rebatejada com a plaça del Tenor Cortis.
Mai va cantar en el Metropolitan Opera de Nova York pero fon estrela en San Francisco (1925-1926), La Scala (1930-1931) i Covent Garden (1931), a on cantà en Rosa Ponselle en Turandot i Fedora; ademés en Los Ángeles, Baltimore, Boston, Washington, Pittsburgh, Santiago de Chile, Verona, Torí, Montecarlo i Bari.
El “crack” del 29 i la consegüent Gran Depressió, la guerra civil espanyola i la Segona Guerra Mundial varen ser factors que, units a una salut precària, li varen impedir desenrollar una carrera encara major. Encara aixina, no afectà al principi massa a la seua carrera, continuant les actuacions en els millors escenaris; ademés dels ya nomenats, cap mencionar Santiago de Chile, Verona, Torí, Montecarlo o el Covent Garden de Londres.
Estava domiciliat en Milà pero, per precaució davant dels rumors de guerra entre Itàlia i Etiopia, decidix tornar a Espanya. Fon fugir del fòc i caure en les brases. En principi pensava instalar-se en la ciutat de Valéncia, pero la tensa situació política del moment li aconsellà retirar-se a Dénia.
Durant la Guerra Civil cantarà en el Liceu de Barcelona, en el Principal de Valéncia o en el Calderón de Madrit, entre uns atres llocs. A l'acabar la guerra hagué d’obrir una escola de cant en el Cap i Casal ya que li havien requisat la seua fortuna. Marginat per la Dictadura degut a la seua llealtat republicana, la beguda fon el refugi que trobà per soportar este trist panorama.
En l'any 1950, en un concert benèfic en Saragossa, feu la seua última actuació, i, com la primera, representant en la seua prodigiosa veu l'òpera Tosca, de Puccini.
Fallí en la ciutat de Valéncia, el 2 d'abril de 1952, a on havia fundat una escola de cant.
EscultorEditar
Antonio Cortis, també es dedicà a l'escultura en els anys 30 i 40 del sigle XX. La faceta d'escultor d'Antonio Cortis no és tan coneguda com la seua faceta com a tenor, pero va existir.
ReconeiximentsEditar
- Antonio Cortis té una plaça en la població valenciana de Dénia en una escultura a la seua memòria i una placa commemorativa del 125 aniversari del seu naiximent.
- Uns taulellets en la finca "La Campanera" recorden que allí vixqué el gran tenor.
NotesEditar
El nostre agraïment a Pedro Fuentes Caballero, president de l'Associació Cultural Roc Chabàs de Dénia, per la seua aportació per a completar la biografia d'Antonio Cortis.