Diferència entre les revisions de "Franquisme sociològic"
Sense resum d'edició |
Sense resum d'edició |
||
| Llínea 4: | Llínea 4: | ||
Fon a eixe sector de la població al que va pretendre representar [[Alianza Popular]] en les [[eleccions generals d'Espanya de 1977|primeres eleccions democràtiques celebrades en juny de 1977]]. | Fon a eixe sector de la població al que va pretendre representar [[Alianza Popular]] en les [[eleccions generals d'Espanya de 1977|primeres eleccions democràtiques celebrades en juny de 1977]]. | ||
La seua existència se sol explicar per la [[repressió política en Espanya|repressió]] prolongada durant els quaranta anys de la [[dictadura franquista]], la por a la repetició de la [[guerra civil espanyola]] i de l'enfrontament de les cridades ''[[Dos Españas]]'', i a la valoració positiva del paper del franquisme en el [[creiximent econòmic]] que es va produir durant el cridat ''[[Milacre econòmic espanyol|desenrollisme]]'' (1959-1975), encara a costa d'obviar atres qüestions, com la [[emigració espanyola|emigració]]. Tot això va conduir a un sector de la societat espanyola, incloses algunes persones que podrien estar més identificats en la [[oposició al franquisme]], a la perpetuació d'actituts de conservació i supervivència, depreses i transmeses generacionalment des dels anys quaranta, com la [[autocensura]] i la sumissió voluntària i conformista a la [[autoritat]],<ref>Manuel Molares do Val [http://cronicasbarbaras.blogs.com/crnicas_brbaras/2005/06/franquismo_soci.html ''Crónicas Bárbaras''] | La seua existència se sol explicar per la [[repressió política en Espanya|repressió]] prolongada durant els quaranta anys de la [[dictadura franquista]], la por a la repetició de la [[guerra civil espanyola]] i de l'enfrontament de les cridades ''[[Dos Españas]]'', i a la valoració positiva del paper del franquisme en el [[creiximent econòmic]] que es va produir durant el cridat ''[[Milacre econòmic espanyol|desenrollisme]]'' (1959-1975), encara a costa d'obviar atres qüestions, com la [[emigració espanyola|emigració]]. Tot això va conduir a un sector de la societat espanyola, incloses algunes persones que podrien estar més identificats en la [[oposició al franquisme]], a la perpetuació d'actituts de conservació i supervivència, depreses i transmeses generacionalment des dels anys quaranta, com la [[autocensura]] i la sumissió voluntària i conformista a la [[autoritat]],<ref>Manuel Molares do Val [http://cronicasbarbaras.blogs.com/crnicas_brbaras/2005/06/franquismo_soci.html ''Crónicas Bárbaras''] | ||
| Llínea 13: | Llínea 12: | ||
{{cita|El franquismo, de ser originalmente un sistema político, se convirtió en forma de vida de los españoles|[[José Luis López Aranguren]]<ref>Aranguren y López Pina, 1976, ''La cultura política en la España de Franco'', Madrid: Taurus, pg. 214, citado por Manuel Justel (''op. cit.'', pg. 69) que comenta: ''según ellos, el franquismo como escala de valores y modelo humano se internalizó y se tradujo en pautas de comportamiento''.</ref>}} | {{cita|El franquismo, de ser originalmente un sistema político, se convirtió en forma de vida de los españoles|[[José Luis López Aranguren]]<ref>Aranguren y López Pina, 1976, ''La cultura política en la España de Franco'', Madrid: Taurus, pg. 214, citado por Manuel Justel (''op. cit.'', pg. 69) que comenta: ''según ellos, el franquismo como escala de valores y modelo humano se internalizó y se tradujo en pautas de comportamiento''.</ref>}} | ||
== Franquisme sociològic i cultura política == | |||
Sobre l'eixercici del poder polític, franquisme sociològic es definix com ''la cultura política d'identificació en el règim''.<ref>José Reig Cruañes, [http://descargas.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/jlv/04705177577947206454480/003133_4.pdf ''La cultura política en la crisis del franquismo''], capítulo 2 de ''Opinión pública y comunicación política en la transición democrática'', tesis doctoral en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Alicante, 1999.</ref> Antonio Maestre aporta una definició que sobrepassa l'esfera de les classes polítiques: | |||
{{cita|La corriente de ciudadanos y políticos que habiendo vivido bien con el franquismo y estando de acuerdo con sus ideas, estaban abiertos a un cierto nivel de apertura para controlar que [[Transició Espanyola|la transición]] no se saliera de los cauces tolerables.|Antonio Maestre<ref>Antonio Maestre. «[http://www.lamarea.com/2013/10/06/la-mayoria-silenciosa-el-pp-y-el-franquismo-sociologico/ "La mayoría silenciosa, el PP y el franquismo sociológico]». ''La Marea'', 6 de octubre de 2013</ref>}} | |||
La popularitat de Franco durant la seua dictadura no es media per enquestes d'opinió, pero la llegitimitat d'eixercici i la llegitimitat carismàtica de la seua figura (caudillisme), aixina com el enquadrament social massiu a través de les distintes seccions del denominat Moviment nacional (tots ells elements propis del fascisme), es procuraven exhibir en manifestacions multitudinàries de respal (eufemísticament calificades d'espontànees, vejau Lemes del franquisme) i en esporàdiques consultes populars (convenientment gestionades per a oferir resultats pràcticament unànims, vegen-se Llei del Referèndum Nacional i atres Lleis fonamentals). Franco va expressar en un dels seus últims discursos televisats de Nadal que, en lo que se referia al futur, tot estava nugat i ben nugat,[9] i esta expressió va passar a ser utilisada com un lema molt aplicat. S'escrutava qualsevol pista sobre el seu estat de salut o intencions, crípticament expressades: la frase no hi ha mal que per be no venja referida a l'atentat d'ETA contra Luis Carrero Blanco,[10] va ser objecte de tot tipo d'especulacions sobre el seu sentit. Les seues confidències a alguna personalitat, com Vernon Walters, el que anara subdirector de la CIA, en l'entrevista que va tindre quan va ser com enviat de Nixon, sembla que anaven en el sentit de que confiava que la major part de la societat espanyola realisaria una evolució política que no trencaria en el seu llegat: | |||
{{Cita|Para Franco el gran aliado (para el tránsito tranquilo) serán las clases medias, que hoy son la mayor parte de la sociedad española, y que tienen ya una situación acomodada, desde la cual no van a jugarse el todo por el todo para hacer otra vez la guerra civil.|Vernon A. Walters<ref>{{cita web|url=http://www.vistazoalaprensa.com/firmas_art.asp?id=4029|autor=Ismael Medina|título=La democracia que nació del franquismo|fechaacceso=29 de abril de 2008|urlarchivo=https://web.archive.org/web/20080415101834/http://www.vistazoalaprensa.com/firmas_art.asp?Id=4029|fechaarchivo=15 de abril de 2008}}</ref>}} | |||
El canvi de règim a partir de 1975 va fer que els elements més nostàlgics quedaren restringits a una extrema dreta que no a va aplegar a tindre cap representació parlamentària en 1977 (i solament un diputat, [[Blas Piñar]], per Força Nova en les segones eleccions generals, de 1979). La dreta, representada pels franquistes denominats aperturista (Aliança Popular), procurava mantindre un equilibri entre la necessitat de conectar en eixa majoria social (Manuel Fraga la va calificar més vesprada de majoria natural) i la pretensió de no mostrar massa conexions en el passat, en molt poc èxit electoral. La majoria social va optar electoralment en els anys setanta i huitanta per partits de centre (l'UCD d'Adolfo Suárez) o esquerra (el PSOE).[12] | |||
{{Cita|En esencia lo que pretendía Alianza Popular era la captación del franquismo sociológico. Pero tal y como se planteó lo que realmente capitalizó fue el franquismo político, más residual y menos significativo (...) Mientras, el llamado franquismo sociológico (...) se inclinaba hacia otras opciones democráticas más de centro.|Alfonso Osorio<ref>Vicepresidente del primer gobierno de Suárez, anterior a las elecciones, y posteriormente (1979) vinculado al grupo de [[Manuel Fraga]]. El texto pertenece a ''Trayectoria política de un ministro de la Corona'', Barcelona: Planeta, 1980 ISBN 84-320-5664-2, citado por [[Enric Sopena]] en «[http://www.elsiglodeuropa.es/siglo/historico/2006/717/717Sopena.html Franquismo político y sociológico] {{Wayback|url=http://www.elsiglodeuropa.es/siglo/historico/2006/717/717Sopena.html |date=20080511032423 }}», ''El Siglo'', 20 de noviembre de 2006.</ref>}} | |||
La continuïtat d'elements heretats del franquisme estava present en el propi sistema polític. El debat entre Reforma o Ruptura es va solucionar en una reforma pactada a través del consens constitucional. Els partits d'esquerres varen ser conscients de que la seua debilitat feya inviable la ruptura,<ref>Rafael del Águila Tejerina. «[https://web.archive.org/web/20091223231453/http://www.cepc.es/rap/Publicaciones/Revistas/3/REPNE_025_112.pdf La transición a la democracia en España: Reforma, Ruptura y Consenso]». ''Revista de estudios políticos'', ISSN 0048-7694, Nº 25, 1982, pags. 101-128.</ref> mentres que a partir de 1976 el rei Juan Carlos I (designat per Franco com a successor en 1969) i el seu equip de confiança (fonamentalment Torcuato Fernández Miranda i Adolfo Suárez) varen portar a terme la reforma ideada,<ref>{{cita|El Rey tenía claro las siguientes ideas:<br /> | |||
Primero, que tenía que haber un régimen de libertades igual para todos los españoles. Segundo, que en ese régimen de libertades la única forma de representación política era la democracia y que las cámaras debían ser elegidas por sufragio universal.<br /> | |||
Esto me consta absolutamente. Además, el Rey sabía que las únicas monarquías que sobrevivían en el mundo eran las que estaban dentro de esa fórmula. El Rey pensaba con toda sinceridad que él no podía ser un rey del siglo XVIII ni tan siquiera del siglo XIX.<br /> | |||
El Rey estaba convencido de que el partido comunista tenía que estar dentro de la legalidad; entre otras cosas, porque todos los líderes políticos mundiales, con la excepción de algunos, como los norteamericanos, consideraban que en España no habría democracia si no estaban presentes todos los partidos.|Alfonso Osorio (1995). «Memoria de la Transición». ''El País''. pp. 70-72.}}</ref> quedant marginats del procés tant els inmovilistes com els aperturistes més coneguts (Manuel Fraga o José María de Areilza). Este grau de democràcia conseguit és qüestionat per alguns autors, com Armant López Salines, en considerar que es va realisar una reforma controlada, en un sentit similar al que Giuseppe Tomasi vaig donar Lampedusa va aplicar a l'Unificació Italiana en la seua obra ''El gatopardo'': «les classes dominants necessiten canviar alguna cosa per a que tot seguixca igual».<ref>{{cita web |url=http://www.nodo50.org/unidadcivicaporlarepublica/opinion2/transicion%20armando.htm|título=Notas de un testigo: La transición española inacabada. Armando López Salinas}}</ref> | |||
== Referències == | == Referències == | ||
Revisió de 07:40 1 jun 2026
Franquisme sociològic és una expressió utilisada per a evidenciar la pervivencia de traces socials pròpies del franquisme en la societat espanyola posterior a la mort de Francisco Franco (1975).
El terme fon utilisat especialment durant la transició per a referir-se a «les bases socials de la dictadura i que englobava a la classe alta, la classe mija catòlica, aixina com els treballadors i llauradors de les zones rurals conservadores».
Fon a eixe sector de la població al que va pretendre representar Alianza Popular en les primeres eleccions democràtiques celebrades en juny de 1977.
La seua existència se sol explicar per la repressió prolongada durant els quaranta anys de la dictadura franquista, la por a la repetició de la guerra civil espanyola i de l'enfrontament de les cridades Dos Españas, i a la valoració positiva del paper del franquisme en el creiximent econòmic que es va produir durant el cridat desenrollisme (1959-1975), encara a costa d'obviar atres qüestions, com la emigració. Tot això va conduir a un sector de la societat espanyola, incloses algunes persones que podrien estar més identificats en la oposició al franquisme, a la perpetuació d'actituts de conservació i supervivència, depreses i transmeses generacionalment des dels anys quaranta, com la autocensura i la sumissió voluntària i conformista a la autoritat,[1] que en casos extrems pot aplegar inclús a calificar-se de servilisme i en els més comuns s'identifica en la denominada majoria silenciosa, que va proporcionar al règim la forma més barata, eficaç i ubiqua de repressió.[2]
Franquisme sociològic i cultura política
Sobre l'eixercici del poder polític, franquisme sociològic es definix com la cultura política d'identificació en el règim.[4] Antonio Maestre aporta una definició que sobrepassa l'esfera de les classes polítiques:
La popularitat de Franco durant la seua dictadura no es media per enquestes d'opinió, pero la llegitimitat d'eixercici i la llegitimitat carismàtica de la seua figura (caudillisme), aixina com el enquadrament social massiu a través de les distintes seccions del denominat Moviment nacional (tots ells elements propis del fascisme), es procuraven exhibir en manifestacions multitudinàries de respal (eufemísticament calificades d'espontànees, vejau Lemes del franquisme) i en esporàdiques consultes populars (convenientment gestionades per a oferir resultats pràcticament unànims, vegen-se Llei del Referèndum Nacional i atres Lleis fonamentals). Franco va expressar en un dels seus últims discursos televisats de Nadal que, en lo que se referia al futur, tot estava nugat i ben nugat,[9] i esta expressió va passar a ser utilisada com un lema molt aplicat. S'escrutava qualsevol pista sobre el seu estat de salut o intencions, crípticament expressades: la frase no hi ha mal que per be no venja referida a l'atentat d'ETA contra Luis Carrero Blanco,[10] va ser objecte de tot tipo d'especulacions sobre el seu sentit. Les seues confidències a alguna personalitat, com Vernon Walters, el que anara subdirector de la CIA, en l'entrevista que va tindre quan va ser com enviat de Nixon, sembla que anaven en el sentit de que confiava que la major part de la societat espanyola realisaria una evolució política que no trencaria en el seu llegat:
El canvi de règim a partir de 1975 va fer que els elements més nostàlgics quedaren restringits a una extrema dreta que no a va aplegar a tindre cap representació parlamentària en 1977 (i solament un diputat, Blas Piñar, per Força Nova en les segones eleccions generals, de 1979). La dreta, representada pels franquistes denominats aperturista (Aliança Popular), procurava mantindre un equilibri entre la necessitat de conectar en eixa majoria social (Manuel Fraga la va calificar més vesprada de majoria natural) i la pretensió de no mostrar massa conexions en el passat, en molt poc èxit electoral. La majoria social va optar electoralment en els anys setanta i huitanta per partits de centre (l'UCD d'Adolfo Suárez) o esquerra (el PSOE).[12]
La continuïtat d'elements heretats del franquisme estava present en el propi sistema polític. El debat entre Reforma o Ruptura es va solucionar en una reforma pactada a través del consens constitucional. Els partits d'esquerres varen ser conscients de que la seua debilitat feya inviable la ruptura,[8] mentres que a partir de 1976 el rei Juan Carlos I (designat per Franco com a successor en 1969) i el seu equip de confiança (fonamentalment Torcuato Fernández Miranda i Adolfo Suárez) varen portar a terme la reforma ideada,[9] quedant marginats del procés tant els inmovilistes com els aperturistes més coneguts (Manuel Fraga o José María de Areilza). Este grau de democràcia conseguit és qüestionat per alguns autors, com Armant López Salines, en considerar que es va realisar una reforma controlada, en un sentit similar al que Giuseppe Tomasi vaig donar Lampedusa va aplicar a l'Unificació Italiana en la seua obra El gatopardo: «les classes dominants necessiten canviar alguna cosa per a que tot seguixca igual».[10]
Referències
- ↑ Manuel Molares do Val Crónicas Bárbaras
El franquismo sociológico es un estado de ánimo popular, conformista y resignado, que nació como resultado de la sonrisa del régimen, Solís Ruiz, cierta liberalización, el desarrollismo de los años 1960, y el miedo a la temible policía secreta: casi todos acataban pasivamente el régimen.
- ↑ Entrevista a José Ribas, fundador de la revista Ajoblanco, 2008-02-04:
El franquismo tiene dos fases: la represión y asesinato terrible, esta no la has vivido y la que si vivimos una España, gris, anquilosada, opresiva, pero lo peor era una mayoría silenciosa, el franquismo sociológico muy extendido, con lo cual rebelarte era muy fuerte y difícil, porque el franquismo tenía muchos adeptos, esto no hay que obviarlo, porque es de donde partíamos, sea por los planes de desarrollo, sea por el SEAT 600, había un inmenso franquismo sociológico que hacia aquello más difícil, brutal. Porque la represión estaba en tu casa, en los lugares de trabajo en todas partes, si querías romper con esto, chocabas con la policía y con muchísimos elementos de la sociedad que estaba dormida en esa mayoría silenciosa y siniestra.
- ↑ Aranguren y López Pina, 1976, La cultura política en la España de Franco, Madrid: Taurus, pg. 214, citado por Manuel Justel (op. cit., pg. 69) que comenta: según ellos, el franquismo como escala de valores y modelo humano se internalizó y se tradujo en pautas de comportamiento.
- ↑ José Reig Cruañes, La cultura política en la crisis del franquismo, capítulo 2 de Opinión pública y comunicación política en la transición democrática, tesis doctoral en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Alicante, 1999.
- ↑ Antonio Maestre. «"La mayoría silenciosa, el PP y el franquismo sociológico». La Marea, 6 de octubre de 2013
- ↑ Ismael Medina. «La democracia que nació del franquismo». Archivat des d'el original, el 15 de abril de 2008. Consultat el 29 de abril de 2008.
- ↑ Vicepresidente del primer gobierno de Suárez, anterior a las elecciones, y posteriormente (1979) vinculado al grupo de Manuel Fraga. El texto pertenece a Trayectoria política de un ministro de la Corona, Barcelona: Planeta, 1980 ISBN 84-320-5664-2, citado por Enric Sopena en «Franquismo político y sociológico
- Archivat el 11 de maig de 2008 archivat en Wayback Machine.», El Siglo, 20 de noviembre de 2006.
- ↑ Rafael del Águila Tejerina. «La transición a la democracia en España: Reforma, Ruptura y Consenso». Revista de estudios políticos, ISSN 0048-7694, Nº 25, 1982, pags. 101-128.
- ↑ El Rey tenía claro las siguientes ideas:
Primero, que tenía que haber un régimen de libertades igual para todos los españoles. Segundo, que en ese régimen de libertades la única forma de representación política era la democracia y que las cámaras debían ser elegidas por sufragio universal.
El Rey estaba convencido de que el partido comunista tenía que estar dentro de la legalidad; entre otras cosas, porque todos los líderes políticos mundiales, con la excepción de algunos, como los norteamericanos, consideraban que en España no habría democracia si no estaban presentes todos los partidos.
Esto me consta absolutamente. Además, el Rey sabía que las únicas monarquías que sobrevivían en el mundo eran las que estaban dentro de esa fórmula. El Rey pensaba con toda sinceridad que él no podía ser un rey del siglo XVIII ni tan siquiera del siglo XIX.
Alfonso Osorio (1995). «Memoria de la Transición». El País. pp. 70-72. - ↑ «Notas de un testigo: La transición española inacabada. Armando López Salinas».