Chiroxiphia caudata

Revisió de 20:39 7 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre l'au)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)

El ballarí blau (en Argentina i Paraguay) o saltarín blau[1] (Chiroxiphia caudata)[2] és una espècie d'au paseriforme de la família Pipridae pertanyent al gènero Chiroxiphia. És natiu del centre oriental d'Amèrica del Sur.

Archiu:Chiroxiphia caudata - Thomaz de Carvalho Callado - 240416631.jpeg
ballarí blau (Chiroxiphia caudata)

Distribució i hàbitat

Es distribuïx pel surest de Brasil (sur de Goiás i sur d'Baïa cap al sur fins a l'oest d'Paraná i Riu Gran del Sur), surest de Paraguay i extrem noreste d'Argentina (Missions, noreste de Corrents).[3]

Esta espècie és considerada comuna en la seua hàbitat natural: el sotobosque de boscs humits subtropicales o tropicals de la Mata Atlàntica i els boscs antics molt degradats,[4] principalment avall dels 1500 m s. n. m. d'altitut.[5]

Descripció

Medix entre 14 i 15,5 cm de llongitut. Té un gran dimorfisme sexual. El macho és d'un blau intens en la corona roja i cap, ales i plomes externes de la coa negres. Les plomes centrals de la coa són més llargues. La femella és oliva, més clara per avall i pot tindre la #front taronja (tal volta les de major edat), les plomes centrals de la coa són solament una miqueta més llargues. Les pates són rojoses.[6]

Els machos jóvens s'assemblen a la femella adulta, pero poc a poc desenrollen la corona roja, el negre del rostre, i finalment el restant del plomall dels machos adults.[7]

Comportament

Alimentació

És omnívoro. S'alimenta principalment de fruts abundants en el seu hàbitat com solanáceas, rubiáceas i piperáceas, pero també d'artròpodes menuts, aranyas i fins a flors.[8]

Reproducció

Els machos formen leks, que solen consistir en un sol adult i dos machos sub-adults, a on canten i "ballen" per a atraure a les femelles. Açò va ser demostrat en la série documental The Life of Birds de la BBC.


El sistema de acasalamiento de C. caudata és poligínico, que els machos (de dos a sis) s'agreguen en locals tradicionals o leks, per a fer exhibicions cooperatives en el sotobosque, a on existix una jerarquia linear de domini que pot persistir per anys. El macho dominant del grup es comporta com un centinela en l'alt d'una percha, en la tentativa d'atraure femelles per a la cort.[9]

La femella té el seu territori al voltant del niu, que té forma de cistella menuda colocada ben alt en una horqueta i pegada en taranyines. Posa dos ous parduzcos en manchitas obscures. Els incuba durant 18 dies i els pollets abandonen el niu 20 dies despuix.[7]

Vocalisació

Emet un «chao» asprós i nassal, i un «choueu, choueu..» freqüent. Mentres realisen l'exhibició botant, emeten un kuá-«kuáá-kuáá» ronc i nassal, que s'accelera i culmina en esclats aguts.[6]

Sistemàtica

Descripció original

L'espècie C. caudata va ser descrita per primera volta pel ornitólogo britànic George Kearsley Shaw en 1793 baix el nom científic Pipra caudata; la localitat tipo és «en llocs càlits de Sudamérica», esmenat posteriorment per a «Riu de Janeiro, Brasil».[2] Alguns autors, com BirdLife International citen a Frederick Polydore Nodder com coautor,[4] pero la majoria dels autors consideren que Nodder no va participar de la descripció.[10][2]

Etimologia

El nom genèric femení «Chiroxiphia» es compon de les paraules del grec «kheir» o «kheiros» que significa ‘mà’ (en referència a l'ala) i «xiphos» que significa ‘espasa’, ‘sabre’; i el nom de l'espècie «caudata», prové del llatí «caudatus» que significa ‘de coa’, ‘que té una coa (llarga o curta)’.[11]

Taxonomia

És monotípica. El present gènero està cercanamente relacionat en el gènero Antilophia, i s'han registrat ocasionalment híbrits intergenéricos entre la present espècie i el soldadito (Antilophia galeata), este híbrit és molt conegut en Brasil pel nom popular de «rei-dos-tangarás» (en portugués);[12][13] aparentment ha hibridado també en el saltarín militar (Ilicura militaris).[3]

  1. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 27 de juny de 2014. P. 492.
  2. 2,0 2,1 2,2 Saltarín Blava Chiroxiphia caudata (Shaw, 1793) en Avibase. Consultada el 27 de juny de 2014.
  3. 3,0 3,1 del Clot, J., Elliott, A., Sargatal, J., Christie, D.A. & de Juana, I. (ed.): . Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. Consultat el 31 d'agost de 2023.
  4. 4,0 4,1 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada iucn
  5. (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «Chiroxiphia caudata, p. 493, làmina 64(15)»
  6. 6,0 6,1 Ridgely, R., Gwyne, J., Tudor, G. & Alger, M. (2010). Chiroxiphia caudata, p. 246, en Aus do Brasil Vol.1 Pantanal i Tancat. Editora Horisó. ISBN 978-85-88031-29-6
  7. 7,0 7,1 Tangará en Wikiaves. Consultada el 30 de juny de 2014
  8. Roman, C., Della-Flora, F., Broudt, M.S., Càceres, N.C. (2007). «Diferença de comportamento de Chiroxiphia caudata (Aus, Pipridae) em diferents estrats florestais no sul do Brasil.»
  9. Foster, M.S. (1981). «Cooperative behavior and social organization of Swallow-tailed Manakin (Chiroxiphia caudata).» Behav. Ecol. Sociobiol. 9: 167-177
  10. Zoonomen Nomenclatural data (2013) Alan P. Peterson. Vore Chiroxiphia caudata en Pipridae. Accés: 31 d'agost de 2023.
  11. <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. « Chiroxiphia , p. 102; caudata, p. 94»
  12. Camargo Guaraldo, A., Staggemeier, V.G., Essington Brown, T. & Gussoni, C.A. (2008). «Novas observaçõés sobre o ‘rei-dos-tangarás’ no município de Corumbataí, São Paulo, Brasil.» Cotinga. 30:59-60. [enllaç trencat]
  13. Sigrist, T.. (2013). Guia de Camp Avis Brasilis – Avifauna brasileira – São Paulo: Avis Brasilis, 2013; p. 430. ISBN 978-85-60120-25-3