Manacus manacus
El saltarín barbiblanco[1] (en Colòmbia) (Manacus manacus), també denominat ballarí blanc (en Argentina i Paraguay), saltarín de barba blanca (en Perú), saltarín maraquero (en Veneçola) o matraquero blanc,[2] és una espècie d'au paseriforme de la família Pipridae pertanyent al gènero Manacus. És natiu d'Amèrica del Sur.
Distribució i hàbitat
S'estenen per Amèrica del Sur, en poblacions disjuntas: per la conca de l'Amazones, Guyana, Surinam, Guayana francesa, inclusivament Trinitat, i el drenage del riu Orinoco en Veneçola, també l'orient de Colòmbia, este d'Equador, nort del Perú, nort de Bolívia i nort i centre oest de Brasil; a l'oest dels Vages, en la costa del Pacífic d'Equador, en el suroest de Colòmbia; per la costa i interior occidental de Veneçola en el noroest de Colòmbia; i al surest de Brasil, en les regions interiors limítrofes de l'est de Paraguay i extrem noreste d'Argentina. Està absent en un àrea al suroest de la conca de l'Amazones, a uns 2200 quilómetros de la regió del riu Purús, en el suroest de l'estat d'Amazones.[3]
Esta espècie és àmpliament disseminada i a sovint comuna en les seues hàbitats naturals: el dens sotobosque de vores de selves i boscs humits tropicals i subtropicales, generalment avall dels 1000 m s. n. m. d'altitut,[4] fins als 1900 m en Colòmbia.[3]
Descripció
De la mateixa manera que atres saltarines, el saltarín barbiblanco és un au menuda, de coa curta, per lo general medix 11 cm de llongitut i el seu pes és de 17 g. El iris és pardo; el pico, en maxilar negre i mandíbula grisa azulada, grisa o parda; el tarso i dits són anaranjados o groc anaranjado; el macho adult té la corona, la part superior de les ales, esquena i coa negres, rabadilla grisa, les plomes de la gola, que els machos en exhibició expandixen com una “barba”, i el collar nucal són blancs, més grisáceo cap a avall. L'ample del collar nucal i el color del ábdomen varien geogràficament entre gris i blanc.
Les femelles i els jóvens macho són de color vert oliva i s'assemblen a les femelles del saltarín cabecidorado Ceratopipra erythrocephala, pero tenen pates anaranjadas. La raça endèmica de Trinitat, el Manacus manacus trinitatis és més gran que les aus del continent, i la femella té les parts inferiors de color groc.[3][4]
Comportament
Són aus inconspícuas; quan estan fòra dels seus leks, usualment van sols, en arbres fructíferes, a on poden juntar-se varis individus.[4]
Alimentació
El saltarín barbiblanco vola en busca de frutes i insectes. La seua dieta és poc coneguda, llevat en Trinitat i en la Guayana francesa, en estes regions varen ser reportades més de cent espècies de frutes en la seua dieta, principalment Melastomataceae (47 -65 % de totes les frutes), pero també Euphorbiaceae, Moraceae, i Rubiaceae. En el surest de Brasil atres frutes en la seua dieta inclouen espècies d'Ulmaceae, Meliaceae, Burseraceae, Araliaceae, i Amaranthaceae.
El tipo d'artròpodes consumits és ben menys conegut, pero inclou aranyas, Coleoptera, Diptera, formigas, Hemiptera, avespas, i termitas. S'informa que el saltarín barbiblanco seguix regularment regueros de formigues #legionari.[3]
Reproducció
La femella construïx un niu en forma de bol poc profunt en les branques dels arbres, posa dos ous blancs o marró motejat, i únicament la femella els incuba en durant uns 18 a 19 dies. i els pollets es mantindran en el niu 13 a 15 dies més. Els pollets són alimentats principalment de fruts regurgitados en alguns insectes.[3]
El macho saltarín barbiblanco té una reproducció curiosa ya que realisen la parada nupcial en un lek comunal. Cada macho neteja un péntol de sol dels boscs de terra descoberta, i es posa sobre un pal. L'exhibició es compon de bots ràpits entre els pals i el sol, acompanyats d'un esclafit fort en les ala, un zumbido de les ales, i una cridada que sona “chi-pu”.[4] Grups de fins a 70 aus poden actuar juntes, els “leks” més grans estan en Trinitat.
Vocalisació
Aparte de l'exhibició de zumbidos i vora, el saltarín barbiblanco emet una gran varietat de cridades, incloent una trinat musical que sona «piiurr».[4]
Sistemàtica
Descripció original
L'espècie M. manacus va ser descrita per primera volta pel naturaliste suec Carlos Linneo en 1766 baix el nom científic Pipra manacus; la localitat tipo és «Surinam».[2]
Etimologia
El nom genèric masculí «Manacus» i el mateix nom de l'espècie, és una latinización del nom holandés «manekken, manakin» que significa ‘menuda cosa bonica’, i el nom utilisat en Surinam per a designar les aus d'esta família.[5]
Taxonomia
Les quatre espècies d'este gènero ya varen ser tractades com conespecíficas com Manacus manacus, pero les significatives diferències morfològiques i les evidències genètiques justifiquen la separació. La present espècie hibrida en Manacus vitellinus en Colòmbia, en el baix vall del Cauca. Casi totes les variacions geogràfiques són provablement clinales, i algunes de les subespecies descrites tal volta no siguen vàlides; seria desijable una àmplia revisió taxonómica.[3]
Subespecies
Segons les classificacions del Congrés Ornitológico Internacional (IOC)[6] i Clements Checklist/eBird,[7] es reconeixen quinze subespecies, en la seua corresponent distribució geogràfica:[3]
- Manacus manacus abditivus Bangs, 1899 - nort de Colòmbia (regió de Santa Marta, baix vall del Cauca, baix i mig entanque del Magdalena).
- Manacus manacus flaveolus Cassin, 1851 - alta vall del Magdalena (centre de Colòmbia).
- Manacus manacus bangsi Chapman, 1914 - suroest de Colòmbia (al sur des del suroest de Cauca) i extrem noroest d'Equador (nort d'Esmeraldes, Imbabura).
- Manacus manacus leucochlamys Chapman, 1914 - noroest i oest d'Equador (oest d'Esmeraldes i Pichincha al sur fins al nort de Guayas).
- Manacus manacus maximus Chapman, 1924 - suroest d'Equador (est de Guayas i extrem oest de Chimborazo al sur fins a l'oest de Loja) i extrem noroest del Perú (Tombes).
- Manacus manacus interior Chapman, 1914 - noroest i centre sur de Veneçola, Colòmbia a l'est dels Vages, este d'Equador, noreste del Perú, i noroest de Brasil (en l'alt riu Negre).
- Manacus manacus trinitatis (Hartert, 1912) - Trinitat.
- Manacus manacus umbrosus Friedmann, 1944 - àrea llimitada en el sur de Veneçola en el centre d'Amazones.
- Manacus manacus manacus (Linnaeus, 1766) - les Guayanas, sur de Veneçola (regió del riu Casiquiare, en el sur d'Amazones), i noreste de Brasil al nort del baix ric Amazones.
- Manacus manacus expectatus Gyldenstolpe, 1941 - oest de Brasil (riu Juruá), possiblement en l'adjacent noreste del Perú (est de Loreto).
- Manacus manacus subpurus Cherrie & Reichenberger, 1923 - centre sur de Brasil.
- Manacus manacus purus Bangs, 1899 - marge sur del baix Amazones en Brasil (riu Madeira provablement fins a la vora esquerra del Xingu).
- Manacus manacus longibarbatus J.T. Zimmer, 1936 - marge sur del baix Amazones en Brasil (marge dreta del Xingu cap a l'est fins a la marge dreta del Tocantins).
- Manacus manacus purissimus Todd, 1928 - est de Brasil des de la marge dreta del Tocantins a l'est fins a Maranhão.
- Manacus manacus gutturosus (Desmarest, 1806) - est i surest de Brasil (Alagoas, Baïa i Mines Gerais cap al sur fins a l'extrem surest de Mate Grosso, Santa Catarina i extrem nort de Riu Gran del Sur), surest de Paraguay i extrem noreste d'Argentina (Missions).
Referències
- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 9 de maig de 2016. P. 492.
- ↑ 2,0 2,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaAB - ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 Manacus manacus en Birds of the World.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «Manacus manacus, p. 491, làmina 64(1)»
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Manacus, p. 240»
- ↑ IOC World Bird List: Cotingas, manakins, tityras, becards
- ↑ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, i C. L. Wood. 2015. The eBird/Clements checklist of birds of the world: v2015.