L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Lagostomus maximus maximus

Revisió de 12:09 8 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre el mamífer)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)

Lagostomus maximus maximus és la subespecie típica de l'única espècie vivent del gènero Lagostomus: Lagostomus maximus,[1] un rosegador social d'hàbits cavícolas de la família de les chinchillas, el qual és denominat comunament vizcacha comuna, vizcacha de les planures o vizcacha de les pampes.[2] Esta subespecie es distribuïx en el centre del Con Sur de Sudamérica.

Lagostomus maximus maximus (Lagostomus maximus maximus)

Taxonomia

En ser este tàxon una subespecie típica, el seu eixemplar tipo va ser descrit originalment com a espècie en l'any 1817 pel zoólogo i escritor francés Anselme Gaëtan Desmarest, baixe la combinació científica de Dipus maximus.[3]

En 1910, el mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas li otorga la seua combinació final: Lagostomus maximus maximus.[4]

Localitat tipo

La localitat tipo és desconeguda. El tàxon és el resultat d'una observació i descripció feta per M. de Blainville, ocorreguda en 1814 i basada en un animal viu, mantingut en Anglaterra; es va informar que l'eixemplar provenia de “Nouvelle- Hollande” [= Java (Indonèsia)]. Es creu que possiblement hauria segut obtingut en realitat en les pampes de Buenos Aires, en el centre-este de la Argentina, per la qual cosa esta última va ser la localitat tipo designada.[5]

Etimologia

Etimológicamente, el terme subespecífico maximus deriva d'igual terme específic; és una paraula en llatí que significa ‘superlatiu’ o ‘el més gran’, referint-se al tamany d'este animal sobre atres membres de la família de les chinchillas.

Distribució

Esta subespecie es distribuïx de manera endèmica en la regió pampeana i en l'àrea central de la Argentina.[6] Posseïx poblacions a abdós costats del riu Paraná; a l'oest del citat riu la seua primitiva distribució cobria tot el nort i centre de Buenos Aires, la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, el centre i est de Còrdova,[7] el sur, centre i nordest de Santa Fe, el nordest de La Pampa i centre-este de San Luis. Pertanydrien també a esta espècie poblacions localisades més cap al ponent, en el restant de Sant Luis i nordest de Mendoza.[8]

A l'est del Paraná es distribuïx en la regió mesopotámica, en les províncies de Corrents (centre i tot el sur) i Entre Rius (tota la província).[2] En esta última província les poblacions viuen fins a les mateixes barrancas que voregen al riu Uruguay, sent detingudes pel caixer d'este riu, ya que, si be que els resulta una barrera completament infranquejable.

La seua introducció en l'Uruguay

En l'any 1889 va ser introduïda en el noroest del Uruguay, específicament en la localitat de #Belén, departament de Bot (zona limítrofa en el departament d'Artigas), En eixe país, en el qual mai va habitar naturalment, l'espècie va trobar un hàbitat propici, per #lo que pronte es va expandir, cobrint l'interfluvi llimitat pel riera Yacuy pel nort i el riu Arapey pel sur, calculant-se que per a l'any 1920 les vizcachas uruguayanes ya sumaven unes 2000, causant importants danys. Com a resultat d'una decidida reacció governamental, es va conseguir eliminar-la per complet per a l'any 1922, sent est un cas testic a nivell mundial en la lluita contra les espècies introduïdes, puix és molt poc freqüent que els plans de control es facen en temps i forma, o que resulten efectius.[9][10][11]

Característiques

Esta subespecie va ser definida sobre la base de diferències en el color del pelaje, la morfologia del cràneu i l'esgambi dels incisius.[12]

Lagostomus maximus maximus és un tàxon de gran tamany, encara que una miqueta menor que L. maximus immollis.[4] Els forámenes palatals són clarament menys amplis (menys de 3,4 mm en L. m. maximus, més de 3,6 mm en L. m. immollis); forámenes incisius comunament absents (sempre presents i d'1,6 mm d'ample o més en L. m. immollis.[4] El seu cràneu és del mateix tamany que el de L. maximus petilidens pero es distinguix per presentar els incisius més grossos.[13]


Exhibix un cap proporcionalment gran, achatada, hocico abultat d'extrem chato, llarcs bigots i menudes orelles. A abdós costats del seu rostre exhibix 2 característiques faixes negres llongitudinals.[14] El pelaje del cos presenta un patró cromàtic dorsal dominat pel gris, en to amarronado. La densitat del pelaje és molt major que en L. maximus immollis, especialment en la grupa, a on presenta pèls de casi 30 mm de llongitut.[4] Ventralmente és de color blanc.

Posseïx pates curtes, proveïdes de fortes ungles, ya que són amprades per a cavar el seu cau. La coa és relativament curta, desprenent-se fàcilment quan un predador intenta capturar a l'animal agarrant-ho per ella.

El tamany varia entre els sexes, sent el pes de les femelles de fins a 4,5 kg i el dels machos vells molt major (fins a 9 kg); estos són denominats localment “vizcachones”. Excepcionalment poden aplegar a pesar 13,5 kg.[15]

Història natural

Hàbitat

Esta subespecie viu en altitutés compreses entre el nivell marí i aproximadament els 1000 m s. n. m. (en les ales orientals de les serres Grans de Còrdova).[16] Els seus hàbitats característics sempre posseïxen un perfil superior de terra ferma, no inundable, i fàcil de cavar. Pot ser completament carent de vegetació arbòrea o posseir arbres de fulls minúsculs i que creixen espayats entre sí, a una suficient distància per a permetre que puga créixer un tapís de pastura, el qual servirà d'aliment a estos rosegadors.

Hàbits

Este rosegador social posseïx hàbits diürns cavícolas i activitat externa nocturna. Durant el dia es mantenen dins de les galeries dels seus caus comunals (foradades en la terra per elles mateixes), conegudes popularment com “vizcacheras”. El conjunt integrat per vàries d'estes és denominat “vizcacheral”. La vizcachera li la distinguix per la seua boca de diàmetro ampli, que s'obri en mig d'un terreny artificialment sobre elevat i absolutament carent de vegetació, presentant superfícies en terra nueta, generalment de color clar, en raó de posseir major contingut de #argila per provindre de capes no superficials. En derredor de la boca les vizcachas van acumulant branques, palles, roques, toscas, bosta, ossos, arams o qualsevol objectiu que els cride l'atenció. En un ampli terreny al voltant de les vizcacheras la pastura permaneix molt curt (a causa del ramoneo constant d'estos rosegadors) i carent de arbustos o pastura densos, ya que podrien ser utilisats per les seues predadores per a ocultar-se i aixina poder capturar-les. Durant l'hivern no hibernan, continuen en la seua activitat pròpia del restant de l'any. La mateixa vizcachera és un refugi no solament contra els seus predadores sino que també les manté protegides dels rigors dels extrems tèrmics.[8]

La vizcachera pot presentar una única boca o vàries. Si no hi ha una capa rocosa pròxima a la superfície, el sistema subterràneu pot alcançar una profunditat de 2 o 3 metros i un diàmetro (en eix en la boca) de 30 a 40 m. Les galeries desemboquen en cambres més àmplies a on els animals dormen, donen a llum, etc. En ser el mig a on estan construïdes no molt ferm, els trams a on la distància entre el sostre de la galeria i la superfície és de pocs centímetros es tornen un perill per als cavalls al galop i els seus ginets, puix el seu pes provoca la sorpressiva solsida i el consegüent i perillós revuelco.


Ixen a la superfície a la vespradeta; primer aguaita el “vizcachón” (macho gran i dominant), el qual verifica que no hi haja cap amenaça; solament despuix comencen a eixir els integrants del restant del grup. Davant el menor perill, com a resposta a una senyal acústica d'alarma impartida pel centinela, totes mamprenen veloç carrera cap a la cova, a on permaneixeran fins que el risc haja passat.[8]

El “vizcachón” és la màxima jerarquia dins de l'ordenament que s'establix en el sistema social dels eixemplars que habiten en una vizcachera. També cada una d'elles pot contar en la presència d'un o dos machos més (subordinats al dominant), i sempre ho integraran vàries femelles emparentades, en les seues crío de distintes edats.[8]

Reproducció

La femella entra en estro cada autumne. Durant la primavera, després d'una gestació d'entre 144 i 166 dies, pare una ventrada que generalment és de 2 crío, les que pesen casi 200 g i seran alletades durant 3 semanes. Als 8 mesos i mig d'edat, la femella ya està madura sexualment; el macho alcança la seua madurea sexual recent a l'edat de 15 mesos, moment en que el seu pes ronda els 5 kg.[8]

Dieta i depredadors

S'alimenta solament de vegetals, en major émfasis en les gramíneas, atacant també als cultius.

Entre els seus predadores es trobarien el puma (Puma concolor), vàries espècies de rabosots i grans aus rapaces com l'àguila coronada (Harpyhaliaetus coronatus)[16] i unes atres d'hàbits nocturns, en especial el ñacurutú (Bubo virginianus nacurutu).

Importància ecològica

Este animal destaca pels seus interaccions biològiques, ya que, en ser un ingenier ecològic, altera dràsticament els ambients a on viu, permetent que certs animals es vegen beneficiats i atres espècies en canvi es perjudiquen.

La pastura molt curta en sectors de terra nueta beneficia a alguns reptils que per a poder mantindre poblacions en zones relativament fredes deuen contar en àrees a on el sol impacte sobre el sol. En atres casos la pastura curta beneficia a espècies de paseriformes caminadores, que no poden explotar les zones en pastures altes.

Pero la seua major utilitat es troba en els sistemes de coves que construïx els que, en especial en ser abandonats, servixen com guarida para numeroses espècies d'animals, com rabosots, zorrinos, furons, comadrejas overas, menuts felinos, grans fardachos overos, lagartijas, culebras, batracios, etc. D'este prolífic elenc zoològic destaca particularment la lechucita de les vizcacheras (Athene cunicularia).[8]

Conservació

La vizcacha de la pampa humida va ser una important peça de caça per als indígenes que varen viure en la regió,[17] especialment per a proveir-se de proteïnes.[18]

És intensament capturada pels humans per vàries raons: per a aprofitar la seua carn (especialment en preparats “en escabeche”), per a comercialisar la seua pell en la indústria pellicera aixina com per considerar-li-la peça de caça deportiva.


Pero la major causa de les seues captures és per la relació conflictiva que este rosegador entaula en els productors agropecuarios.[19] En atacar els cultius, va ser declarada oficialment plaga agrícola pel Ministeri d'Agricultura de l'Argentina en l'any 1905 per l'artícul 2 de la Llei de Defensa agrícola n° 4863, reglamentada per la seua aplicació per decret del 15 d'octubre de 1907, determinant-se que el combat a este animal siga obligatori per a tots els propietaris de camps.[20]

Com a resultat de més d'un sigle de l'aplicació d'esta política, moltes de les seues poblacions s'han perdut, en especial les que es trobaven en zones en gran aptitut agropecuaria. Va ser erradicada per complet de tot el nordest i centre de Buenos Aires, en regions a on durant el

Sigles: [[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades: [[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]]
[[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

els naturalistes i viagers la varen trobar molt abundant.

Solament es mantenen en zones econòmicament marginals, en especial a on solament es practica ganaderia extensiva d'crío. El problema és que en la geonemia d'esta subespecie, el major limitante agropecuario que fa que esta última activitat siga el recurs econòmic obligat, és el anegamiento freqüent, precisament el tipo d'hàbitat incompatible per a mantindre poblacions de vizcachas.

A açò s'agrega que un aument en la càrrega ganadera repercutix directament en les poblacions d'este tàxon, en raó de l'àmbit acotat que pugues pastorear.[21]

Per tots estos inconvenients, esta subespecie sofrix d'extincions generals en vastes zones de la pampa humida, a les que se sumen també extincions locals per causes que encara no són compreses totalment, inclusivament en superfícies baix estricta protecció, com ha ocorregut en el parc nacional El Palmar. Podrien deure's a brots de malalties que en poc temps diezman poblacions sanceres, #lo que regula la seua població, compensant aixina la falta de limitantes naturals en haver-se eliminat als seus principals predadores.[2] És per esta raó que científics[22] i fins a caçadors deportius[23][15] han recomanat major protecció per a este animal.

Referències

  1. ↑ Woods, C. A. and Kilpatrick, C. W. (2005). Infraorder Hystricognathi. In: D. I. Wilson and D. M. Reeder (eds), Mammal Species of the World, pp. 1538-1599. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, USA.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
  3. ↑ Desmarest, A. (1817). Tableau Méthodique dones mammifères, en Nouveau dictionnaire d‘histoire naturelle, appliquée aux arts, à l’agriculture, à l’économie rurale et domestique, à la médicine, etc. Parell unix société de naturalistes et d’agriculteurs. Nouveau édition, presqú entièrement refondue et consideerablement augmentée. Ch. Deterville, Paris, 13:117.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Thomas, O. (1910). XXXIII.—A collection of mammals from eastern Bons Ayres, with descriptions of related new mammals from other localities. Journal of Natural History, 5(27), 239-247.
  5. ↑ Cabrera, A. (1957 -1961). Catàlec dels mamífers d'Amèrica del Sur. Revista del Museu Argentí de Ciències Naturals "Bernardino Rivadavia". Ciències Zoológicas, 4(1):iv + 308 pp.[1958]; 4(2):v-xxii+309-732[1961].
  6. ↑ . Mammal’s Planet. Archivat des d'el original, el 28 de giner de 2016. Consultat el 28 de febrer de 2014.
  7. ↑ Bucher, I.H. & J. W. Ávalos (1979). Fauna. In: J.B. Vázquez; R.A. Miatello & M.I. Roqué (eds.) Geografia Física de la Província de Còrdova, Boldt, p 369-434.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Centre Editor d'Amèrica Llatina (1984). La vizcacha. Fauna argentina 30, Buenos Aires.
  9. ↑ Pereira-Garbero, Ramiro, J. M. Barreneche, G. Laufer, F. Achaval & M. Arim (2013). Mamífers invasores en Uruguay, història, perspectives i conseqüències. Revista chilena d'història natural, 86(4), 403-421.
  10. ↑ Tálice, R. V. (1969). Mamífers autòctons. La nostra Terra 5. Montevideo, Uruguay.
  11. ↑ Vaz Ferreira, R. (1969). Fauna: Conservació i Recursos. La nostra Terra 45, Montevideo, Uruguay.
  12. ↑ Jackson, J. I., L. C. Branch, and D. Vila-real (1996). Lagostomus maximus. Mammalian Species, 1-6.
  13. ↑ Houister, N. (1914). Four new neotropical rodents. Proceedings of the Biological Society of Washington, 27, 57-59.
  14. ↑ Plans, A. C. & J. A. Crespo (1952). Ecologia de la Vizcacha (Lagostomus maximus maximus Blainv.) en el nordest de la província d'Entre Rius. Min. Agr. i Gan., Rev. Inv. Agrícoles 6(3-4):289-378.
  15. ↑ 15,0 15,1 Mandojana, Lalo. El tir a la vizcacha. Caça Menor. Revista Weekend. Buenos Aires, pp 82-84 (cita en pàgina 84).
  16. ↑ 16,0 16,1 Parera, Aníbal (2002). Els mamífers de l'Argentina i la regió austral de Sudamérica, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: L'Ateneu, pp. 454. ISBN 950-02-8536-3.
  17. ↑ Quintana, C. A., & Mazzanti, D. L. (2011). Les vizcachas pampeanas (Lagostomus maximus, Rodentia) en la subsistència indígena del Holoceno tardà de les Serres de Tandilia Oriental (Argentina). Latin American Antiquity, 253-270.
  18. ↑ #León, D. C. (2012). Índex Cárnico per a vizcacha (Lagostomus maximus): Implicancias per a l'arqueologia Pampeana. Comechingonia, 16(1), 281-285.
  19. ↑ Quintanilla, R. H., Rizzo, H. F., & Fraga, C. P. (1973). Rosegadors perjudicials per al agro en la República Argentina. EUDEBA Llectors-Bs. As.
  20. ↑ Bruggers R. L. and M. I. Zaccagnini (1994). Vertebrate pest problems related to agricultural production and applied research in Argentina. Vida Selvada Neotropical, 3(2):71-83.
  21. ↑ Pereira, J. A., & Quintana, R. D. (2009). Trophic interactions among plains vizcacha (Lagostomus maximus), greater rhea (Rhea americana), and cattle in a wetland of the Paraná River Delta Region, Argentina. Studies on Neotropical Fauna and Environment, 44(1), 1-6.
  22. ↑ Krávetz, F. O. (1991). Biologia i control de rosegadors plaga en l'Argentina. Pp. 1-39, en: Biologia i Control de Rosegadors en Amèrica Llatina: Informe de Països. Oficina Regional de la FAO (Food and Agriculture Organization of the United Nations) per a Amèrica Llatina i el Carib.
  23. ↑ Mandojana, Raúl “Lalo” (1975). Caça major en l'Argentina. Edicions Fobera/Colecció Weekend. Buenos Aires. 238 pp.

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lagostomus_maximus_maximus&oldid=498898»