Anar al contingut

Lagostomus maximus petilidens

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 12:09 8 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre el mamífer)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)


Lagostomus maximus petilidens és una de les subespecies en que es subdivide l'única espècie vivent del gènero Lagostomus: Lagostomus maximus,[1] un rosegador social d'hàbits cavícolas de la família de les chinchillas, el qual és denominat comunament vizcacha comuna, vizcacha de les planures o vizcacha de les pampes.[2] Es distribuïx en el centre del Con Sur de Sudamérica fins al nort de la Patagonia.

Taxonomia

Este tàxon va ser descrit originalment en l'any 1914 pel biòlec nortamericà especialisat en mastozoología Ned Houister, baixe la mateixa combinació científica.[3]

Holotip

El holotip designat és un cràneu d'un macho adult (en sutura basal totalment tancada), colectado en l'any 1910 pel doctor Ales Hrdlicka. Va ser depositat en el Museu Nacional d'Història Natural de l'Institut Smithsoniano en el número 172.801.[3]

Va acompanyar la descripció una série de 50 cràneus colectados pel doctor Hrdlicka en diverses localitats entre Necochea i Riu Negre.[3]

Localitat tipo

La localitat tipo referida és: “8 milles (13 km) al nort de Carmen de Patagones (partit de Patagones), Buenos Aires, Argentina”.[3]

Distribució

Esta subespecie es distribuïx de manera endèmica en el centre de la Argentina,[4] en les províncies de: Buenos Aires (sur i suroest), La Pampa (gran part del seu territori), Riu Negre (nort i este), Mendoza (surest) i Neuquén (este).[5] Podrien pertànyer a esta subespecie les vizcachas dels caldenales existents en el sur de San Luis, nort de la Pampa i el suroest Còrdova (com a prolongació cap al nort de les poblacions de la Pampa) encara que tradicionalment s'adscriuen a la subespecie típica (L. m. maximus).[5] Si ben va ser antigament citada per al nordest del Chubut, es creu que els registres en eixa província són erròneus.[2]

Característiques

Esta subespecie va ser definida sobre la base de diferències en el color del pelaje, la morfologia del cràneu i l'esgambi dels incisius.[6] El seu cràneu és del mateix tamany que el de L. maximus maximus pero es distinguix per presentar els incisius més prims.[3] Les molgues són en promig més menudes; bulla audital curta i redonejada; presfenoide molt més reduït, l'espai post palatino més agut, menys redonejat; l'àngul de la mandíbula és molt menor i s'estretix de forma més aguda.[3]

És un rosegador de gran tamany, en un cap proporcionalment gran, achatada, hocico abultat d'extrem chato, llarcs bigots i menudes orelles. A abdós costats del seu rostre exhibix 2 característiques faixes negres llongitudinals. El pelaje del cos presenta un patró cromàtic dorsal dominat pel gris, mentres que ventralmente és blanc. La coloració en els machos és més obscura, en especial durant l'época estival.[7]

Posseïx pates curtes, proveïdes de fortes ungles, ya que són amprades per a cavar el seu cau. La coa és relativament curta, desprenent-se fàcilment quan un predador intenta capturar a l'animal agarrant-ho per ella.

El tamany varia entre els sexes, sent el pes de les femelles de fins a 4,5 kg i el dels machos vells molt major (fins a 9 kg); estos són denominats localment “vizcachones”,[7] i medixen entre 70 i 80 cm incloent la coa.

Història natural

Hàbitat

Esta subespecie viu en planicies, en altitutés compreses entre el nivell marí i sobre els 1300 m s. n. m. (en la reserva provincial La Payunia, Mendoza).[8]

Els seus hàbitats característics sempre posseïxen un perfil superior de terra ferma, no inundable, i fàcil de cavar. Pot ser completament carent de vegetació arbòrea o posseir arbustos espinosos o arbres de fulls minúsculs i que creixen espayats entre sí a una suficient distància per a permetre que puguen créixer espècies herbáceas, les quals serviran d'aliment a estos rosegadors.[7]

Hàbits

Este rosegador social posseïx hàbits diürns cavícolas i activitat externa nocturna. Durant el dia es mantenen dins de les galeries dels seus caus comunals (foradades en la terra per elles mateixes), conegudes popularment com “vizcacheras”. El conjunt integrat per vàries d'estes és denominat “vizcacheral”. La vizcachera li la distinguix per la seua boca de diàmetro ampli, que s'obri en mig d'un terreny artificialment sobre elevat i absolutament carent de vegetació, presentant superfícies en terra nueta, generalment de color clar, en raó de posseir major contingut de #argila per provindre de capes no superficials. En derredor de la boca les vizcachas van acumulant branques, palles, roques, toscas, bosta, ossos, arams o qualsevol objectiu que els cride l'atenció. En un ampli terreny al voltant de les vizcacheras la pastura permaneix molt curt (a causa del ramoneo constant d'estos rosegadors)[9] i carent de arbustos o pastura densos, ya que podrien ser utilisats per les seues predadores per a ocultar-se i aixina poder capturar-les. Durant l'hivern no hibernan, continuen en la seua activitat pròpia del restant de l'any. La mateixa vizcachera és un refugi no solament contra els seus predadores sino que també les manté protegides dels rigors dels extrems tèrmics.


La vizcachera pot presentar una única boca o vàries. Si no hi ha una capa rocosa pròxima a la superfície, el sistema subterràneu pot alcançar una profunditat de 2 o 3 metros i un diàmetro (en eix en la boca) de 30 a 40 m. Les galeries desemboquen en cambres més àmplies a on els animals dormen, donen a llum, etc. En ser el mig a on estan construïdes no molt ferm, els trams a on la distància entre el sostre de la galeria i la superfície és de pocs centímetros es tornen un perill per als cavalls al galop i els seus ginets, puix el seu pes provoca la sorpressiva solsida i el consegüent i perillós revuelco.

Ixen a la superfície a la vespradeta; primer aguaita el “vizcachón” (macho gran i dominant), el qual verifica que no hi haja cap amenaça; solament despuix comencen a eixir els integrants del restant del grup. Davant el menor perill, com a resposta a una senyal acústica d'alarma impartida pel centinela, totes mamprenen veloç carrera cap a la cova, a on permaneixeran fins que el risc haja passat.

El “vizcachón” és la màxima jerarquia dins de l'ordenament que s'establix en el sistema social dels eixemplars que habiten en una vizcachera. També cada una d'elles pot contar en la presència d'un o dos machos més, i sempre ho integraran vàries femelles emparentades en les seues crío de distintes edats.

Reproducció

La femella entra en estro cada autumne. Durant la primavera, després d'una gestació d'entre 144 i 166 dies, pare una ventrada que generalment és de 2 crío, les que pesen casi 200 g i seran alletades durant 3 semanes. Als 8 mesos i mig d'edat, la femella ya està madura sexualment; el macho alcança la seua madurea sexual recent a l'edat de 15 mesos, moment en que el seu pes ronda els 5 kg.[7]

Dieta i depredadors

S'alimenta solament de vegetals,[10] en major émfasis en les gramíneas,[9] si be consumix una àmplia varietat d'herbes perennes i anuals aixina com fulls de arbustos menuts, atacant també als cultius.[11]

Entre els seus predadores es trobarien el puma (Puma concolor),[12] els rabosots,[13] i grans aus rapaces com l'àguila coronada (Harpyhaliaetus coronatus)[14] i unes atres d'hàbits nocturns, en especial el ñacurutú (Bubo virginianus nacurutu).

Importància ecològica

Este animal destaca pels seus interaccions biològiques, ya que, en ser un ingenier ecològic, altera dràsticament els ambients a on viu i modela el paisage, permetent que certs animals es vegen beneficiats i atres espècies en canvi es perjudiquen.[15]


La pastura molt curta en sectors de terra nueta beneficia a alguns reptils que per a poder mantindre poblacions en zones relativament fredes deuen contar en àrees a on el sol impacte sobre el sol. En atres casos la pastura curta beneficia a espècies de paseriformes caminadores, que no poden explotar les zones en pastures altes.

Pero la seua major utilitat es troba en els sistemes de coves que construïx els que, en especial en ser abandonats, servixen com guarida para numeroses espècies d'animals, com rabosots, zorrinos, furons, comadrejas overas, menuts felinos, grans fardachos, lagartijas, culebras, batracios, insectes, aràcnits, etc. D'este prolífic elenc zoològic destaquen particularment alguns animals, com la boa de les vizcacheras (marginal en la geonemia d'esta subespecie) i la lechucita de les vizcacheras (Athene cunicularia).[16]

Conservació

És intensament capturada pels humans per vàries raons: per a aprofitar la seua carn (especialment en preparats “en escabeche”), per a comercialisar la seua pell en la indústria pellicera aixina com per considerar-li-la peça de caça deportiva.

Pero la major causa de les seues captures és per la relació conflictiva que este rosegador entaula en els productors agropecuarios. En atacar els cultius, va ser declarada oficialment plaga agrícola pel Ministeri d'Agricultura de l'Argentina en l'any 1905 per l'artícul 2 de la Llei de Defensa agrícola n°. 4863, reglamentada la seua aplicació pel decret del 15 d'octubre de 1907, determinant-se que el combat a este animal siga obligatori per a tots els propietaris de camps.[17][18]

Com a resultat de més d'un sigle de l'aplicació d'esta política, moltes de les seues poblacions s'han perdut, en especial les que es trobaven en zones en gran aptitut agropecuaria. Solament es mantenen en zones econòmicament marginals, en especial a on solament es practica ganaderia extensiva d'crío. Sofrix d'extincions locals encara no compreses totalment, inclusivament en superfícies baix estricta protecció, com ha ocorregut en el parc nacional Lihué Calel. Podrien deure's a brots de malalties que en poc temps diezman poblacions sanceres, #lo que regula la seua població, compensant aixina la falta de limitantes naturals en haver-se eliminat als seus principals predadores.[2] És per esta raó que científics[19] i fins a caçadors deportius[20] han recomanat major protecció per a este animal.

Referències

  1. ↑ Woods, C. A. and Kilpatrick, C. W. (2005). Infraorder Hystricognathi. In: D. I. Wilson and D. M. Reeder (eds), Mammal Species of the World, pp. 1538-1599. The Johns Hopkins University Press, Baltimore, MD, USA.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Chébez, Juan Carlos (2009). Atres que es van. Fauna argentina amenaçada, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: Albatros, pp. 552. ISBN 978-950-24-1239-9.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Houister, N. (1914). Four new neotropical rodents. Proceedings of the Biological Society of Washington, 27, 57-59 (descripció en la pàgina 58).
  4. ↑ . Mammal’s Planet. Archivat des d'el original, el 28 de giner de 2016. Consultat el 28 de febrer de 2014.
  5. ↑ 5,0 5,1 Plans, A. C. & J. A. Crespo (1952). Ecologia de la Vizcacha (Lagostomus maximus maximus Blainv.) en el nordest de la província d'Entre Rius. Min. Agr. i Gan., Rev. Inv. Agrícoles 6(3-4):289-378.
  6. ↑ Jackson, J. I., L. C. Branch, and D. Vila-real (1996). Lagostomus maximus. Mammalian Species, 1-6.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Centre Editor d'Amèrica Llatina (1984). La vizcacha. Fauna argentina 30, Buenos Aires.
  8. ↑ Puig, S., Videla, F., Cona, M. I., & Monge, S. A. (2006). Relacions dietarias entre herbívors selvats i domèstics en un àrea protegida de Patagonia septentrional (Mendoza, Argentina). Anals d'Arqueologia i Etnologia UNCuyo, 61, 237-262.
  9. ↑ 9,0 9,1 Villareal, D., Branch, L. C., Mahicote, M., & Ferro, J. L. (2001). Riquea d'espècies en un gradient de herbivoría de vizcachas (Lagostomus maximus Hollister). Rev. Fac. Agronomia. UNLPam, 12, 41-54.
  10. ↑ Puig, S., Videla, F., Cona, M., Monge, S., & Roig, V. (1998). Diet of the vizcacha Lagostomus maximus (Rodentia, Chinchillidae), habitat preferences and food availability in Northern Patagonia, Argentina. Mammalia, 62(2), 191-204.
  11. ↑ Kufner, M. B.; A. Pelliza-Sbriller & S. Monge (1992). Relacions tróficas d'una comunitat d'herbívors del desert del mont (Argentina) durant la sequia hivernal. Iheringia, (Porte Alegre). Série Zoologica, 72:113-119.
  12. ↑ Pessino, M. I., Sarasola, J. H., Wander, C., & Besoky, N. (2001). Resposta a llarc determini del puma (Puma concolor) a una declinació poblacional de la vizcacha (Lagostomus maximus) en el desert del Mont, Argentina. Ecologia austral, 11(2), 61-67.
  13. ↑ García, V. B., & Kittlein, M. J. (2005). Diet, habitat use, and relative abundance of pampes fox (Pseudalopex gymnocercus) in northern Patagonia, Argentina. Mammalian Biology-Zeitschrift für Säugetierkunde, 70(4), 218-226.
  14. ↑ Parera, Aníbal (2002). Els mamífers de l'Argentina i la regió austral de Sudamérica, 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: L'Ateneu, pp. 454. ISBN 950-02-8536-3.
  15. ↑ Vila-real, D., Clark, K. L., Branch, L. C., Ferro, J. L., & Machicote, M. (2008). Alteration of ecosystem structure by a burrowing herbivore, the plains vizcacha (Lagostomus maximus). Journal of Mammalogy, 89(3), 700-711.
  16. ↑ Villareal, D., Machicote, M., Branch, L. C., Martinez, J. J., & Gopar, A. (2005). Habitat patch size and local distribution of burrowing owls (Athene cunicularia) in Argentina. Ornitol Neotrop, 16, 529-537.
  17. ↑ Bruggers R. L. and M. I. Zaccagnini (1994). Vertebrate pest problems related to agricultural production and applied research in Argentina. Vida Selvada Neotropical, 3(2):71-83.
  18. ↑ Quintanilla, R. H., Rizzo, H. F., & Fraga, C. P. (1973). Rosegadors perjudicials per al agro en la República Argentina. EUDEBA Llectors-Bs. As.
  19. ↑ Krávetz, F. O. (1991). Biologia i control de rosegadors plaga en l'Argentina. Pp. 1-39, en: Biologia i Control de Rosegadors en Amèrica Llatina: Informe de Països. Oficina Regional de la FAO (Food and Agriculture Organization of the United Nations) per a Amèrica Llatina i el Carib.
  20. ↑ Mandojana, Raúl “Lalo” (1975). Caça major en l'Argentina. Edicions Fobera/Colecció Weekend. Buenos Aires. 238 pp.

Enllaços externs

Commons

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lagostomus_maximus_petilidens&oldid=498899»