Monedes de Llautó

El llautó (de l'àrap al'úd) és una aleació de coure i zinc, de color dorat com l'or, molt maleable, que si es polix pot tindre molta lluentor.

Les proporcions de coure i zinc poden variar per a crear una varietat de lautons en propietats diferents. En els llautons industrials el percentage de zinc es manté sempre inferior al 50 %. La seua composició influïx en les característiques mecàniques, la fusibilitat i la capacitat de conformació per fundició, forja, troquellat i mecanisat.

S'utilisa en l'indústria sobre tot de la ferreteria i per a fer parts de maquinaries.

Història

 
Gerra persa de llautó del sigle VII

Encara que el llautó s'ha utilisat en distintes formes des de la prehistòria,​ la seua verdadera naturalea com una aleació de coure i zinc no es va entendre fins al periodo posterior a l'Edat Mija, ya que el vapor de zinc que reaccionava en el coure per a formar el llautó no es reconeixia com a metal.​ L'us en l'anglés modern primerenc de la paraula llautó pot significar qualsevol aleació de bronze o coure, una definició encara menys precisa que la moderna.

Els primers llautons poden haver segut aleacions naturals fabricades per mig de la fundició de menas de coure riques en zinc.​ En l'antiga Roma, el llautó es produïa deliberadament a partir de minerals metàlics de coure i zinc utilisant el procés de cementació, el producte de la qual era el llautó de calamina. Variants d'este método varen continuar usant-se fins a mediats del sigle XIX.

Finalment, seria reemplaçat pel procés d'espelterisat, un sistema introduït en Europa en el sigle XVI que consistix en l'aleació directa de coure i zinc metàlic.​

Històricament, en ocasions s'ha fet referència al llautó com coure groc.

Propietats

El llautó és més maleable que el bronze o el zinc. El punt de fusió relativament baix del llautó (1652,0 a 1724,0 °F, segons la composició) i les seues característiques de fluïdea ho convertixen en un material relativament fàcil de fondre. Variant les proporcions de coure i zinc, poden modificar-se les propietats del llautó, lo que permet obtindre llautons durs i blans. La densitat del llautó és de 8,4 a 8,73 g/cm³ (8400,0 a 8730,0 kg/m³).

En l'actualitat, casi el 90% de totes les aleacions de llautó es reciclen.​ Com el llautó no és ferromagnètic, la ferralla ferrosa pot separar-se d'ell passant-la prop d'un potent iman. La ferralla de llautó es fon i es refon per a donar la forma i el tamany desijats. La suavitat general del llautó fa que a sovint puga mecanisar-se sense utilisar taladrina, encara que hi ha excepcions.

L'alumini fa que el llautó siga més fort i resistent a la corrosió. L'alumini també fa que es forme en la superfície una capa dura molt beneficiosa d'òxit d'alumini (Al2O3) que és fina, transparent i autorreparable. L'estany té un efecte similar i s'utilisa especialment en aplicacions aigua de mar (llautons navals). Les combinacions de ferro, alumini, silici i manganés fan que el llautó siga resistent al desgast i resistent a l'esgarre.​ L'adició de tan sol un 1% de ferro a una aleació de llautó donarà com resultat una aleació en una atracció magnètica notable.​

Referències

Bibliografia

  • Coca Rebollero, P. y J. Rosique Jiménez (2000). Ciencia de Materiales Teoría- ensayos- tratamientos. Ediciones Pirámide. ISBN 84-368-0404-X
  • Craddock, P.T. and Eckstein, K (2003) "Production of Brass in Antiquity by Direct Reduction" in Craddock, P.T. and Lang, J. (eds) Mining and Metal Production Through the Ages London: British Museum pp. 226–7
  • De Ruette, M. (1995) "From Contrefei and Speauter to Zinc: The development of the understanding of the nature of zinc and brass in Post Medieval Europe" in Hook, D.R. and Gaimster, D.R.M (eds) Trade and Discovery: The Scientific Study of Artefacts from Post Medieval Europe and Beyond London: British Museum Occasional Papers 109
  • Sáez de Montoya, Constantino (1856) Tratado teórico-práctico de metalurgia. Madrid: Gaspar y Roig, p. 543


Enllaços externs

Commons