Marcelino Valentín Gamazo
Marcelino Valentín Gamazo (Arechavaleta, Guipúscoa, 14 d'agost de 1879 - Tébar, Conca, 6 d'agost de 1936), fon un advocat espanyol, secretari dels Coleges d'Advocats de Madrit en tres ocasions, decà dels advocats de l'Estat i fiscal general de la República Espanyola (nov.-dic. de 1935). Valentín Gamazo intentà, sense èxit, que es condenara al socialiste Francisco Largo Caballero com a cap de la Revolució de 1934. Fallí assessinat al començament de la Guerra Civil, despuix d'haver segut capturat per milicians del PSOE junt en varis dels seus fills en la casa de camp familiar de Rubielos Altos (Pozorrubielos de la Mancha, Conca).
Biografia
Fon nomenat per Niceto Alcalá Zamora fiscal general de la República el dissabte 16 de novembre de 1935, a proposta del ministeri de Justícia. Prengué possessió del càrrec el dimarts 19 de novembre d'eixe mateix any.
La seua actuació més notable fon la causa mampresa en 1934 davant el Tribunal Suprem contra el socialiste Francisco Largo Caballero (defés pel juriste i polític socialiste Luis Jiménez de Asúa) com a cap de la Revolució de 1934, acusant-lo de rebelió militar, delicte penat en trenta anys de reclusió.
Finalment, el Tribunal Suprem dictaria sentència absolutòria de Largo Caballero el 30 de novembre de 1935, en entendre els magistrats que el resultat de la prova no permetia concloure que Largo Caballero haguera participat a títul algun el delicte de rebelió militar, devent-se considerar per això al processat inocent en virtut del principi in dubio pro reo; per una atra part, els membres del tribunal varen entendre que Caballero tampoc podria ser condenat pel delicte de provocació a la rebelió militar, puix els escrits en que incitava a una sublevació eren de data anterior a l'entrada en vigor de la llei d'amnistia aprovada el 25 d'abril de 1934, i per tant quedaven exculpats per esta concessió graciosa. Davant l'absolució, Valentín Gamazo presentà la seua dimissió el dimecres 18 de decembre d'aquell mateix any, sent-li admesa el 24 de decembre.
Poques semanes despuix del colp d'Estat de 1936 i el començament de la Guerra Civil, fon capturat en la retaguàrdia republicana per un grup de milicians del PSOE el 5 d'agost de 1936 i assessinat eixa mateixa nit junt a tres dels seus fills: José Antonio, Javier i Luis de 21, 20 i 17 anys respectivament.
Fon membre d'Acció Catòlica i dels Cavallers del Pilar, i va participar en la reorganisació de la Congregació de Sant Ivo, patró dels advocats.
Es casà en Narcisa Fernández y Navarro de los Paños, el matrimoni tingué nou fills: María de les Mercedes, José Antonio, Francisco Javier, Luis Gonzaga, Emilia, Fernando María, Alfonso, María Teresa i María Julia.