Campephilus imperialis
El carpintero imperial o picamaderos imperial[1] (Campephilus imperialis) és una espècie d'au pertanyent a la família Picidae. Va ser el carpintero més gran del món medint 50-60 cm i d'ala 29-31 cm, en un pes possible de 700 g.[2] Posseïx o posseïa cresta gran i puntaguda. En el macho, costats, part inferior de la cresta i nuca són rojos en base de les plomes blanca. Restant del cap, coll i parts superiors són negres. Una llínea angosta i blanca baixa als costats del mant. La femella és semblant al macho pero sense roig en el cap, cresta més llarga i punta fortament decurvada cap a dalt i cap a avant. L'espècie és endèmica de Mèxic. Sobre la seua distribució actual no hi ha registres confirmats des de que va ser vist en Durango en 1956-57, possiblement està extint. Alguns individus pogueren sobreviure en Chihuahua i Durango. D'acort a informantes i chafades de forrajeo trobades en 1994-1995, l'últim registre pot ser d'abril o maig en Durango. El seu hàbitat preferit va ser el bosc de pi i pi-encino en arbres grans de 15-20 m en les branques més baixes, en molts arbres morts en peu entremesclats i a sovint interromputs per pasturages. Preferia aixina mateix zones templades i subtropicales. Registrat principalment dalt dels 1900 m s. n. m. La NOM-059-SEMARNAT-2010 considera a l'espècie provablement extinta en el mig selvat; la UICN2019-1 com en perill crític.[2] Originalment també se li trobava en el sur d'Estats Units. La cacera indiscriminada durant décades (per gust, aliment o suposts poders medicinals) va ser la principal causa del seu extermini, pero els factors per a la seua eliminació varen ser varis, inicialment, la pressió per cacera i posteriorment, pero en majors conseqüències, la destrucció de l'hàbitat i la seua modificació.[2] El seu parent més propenc seria el picamadero picomarfil.
- ↑ Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2002). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/285.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Sèptima part: Piciformes) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 49 (1): 121-125. ISSN 0570-7358. Consultat el 19 de maig de 2014.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 .