Anar al contingut

Pipridae

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 22:09 7 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul solicitat)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)

Els pípridos (Pipridae) són una família d'aus paseriformes del parvorden Tyrannida, que agrupa a al voltant d'cincuenta y cinco espècies en dèsset gèneros, natives de la Amèrica tropical (Neotrópico), a on habiten principalment en selves tropicals i subtropicales humides de baixa altitut. Són coneguts pel nom popular de saltarines,[1] i també ballarins o manaquines, entre uns atres.[2][3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

El nom de la família deriva del gènero Pipra, que prové del grec «pipra» (també «piprō, piprōs o pipōn»), menut pardal mencionat per Aristóteles i atres autors, pero mai pròpiament identificat i falsament associat en «pipō»: carpintero. L'associació del terme en els colorits saltarines neotropicales sembla ser arbitrària, encara que Sick (1993) registra que «el nom pipira és usat indiscriminadament per a pípridos i alguns tráupidos en Bolívia, Brasil i Perú».[4]

Característiques

[editar | editar còdic]

Són menuts pardals arborícolas, medint entre 7,5 cm (els menors: Tyranneutes virescens i Lepidothrix isidorei ) a 15 cm (el major: Chiroxiphia caudata ) de llongitut i pesant entre 8 i 30 g. La silueta és compacta, en el pico curt i ample, i ales curtes. La coa també és curta, llevat en els machos d'algunes espècies. Els pípridos cridats "típics" exhibixen notable dimorfisme sexual, el plomall dels machos sol ser principalment negre en pegats de colors molt vius, i algunes espècies mostren coes llargues i decoratives o plomes eréctiles del coll. En algunes espècies, els machos entre dos i quatre anys ostenten un vistós plomall subadulto de colors vius. El plomall de les femelles és menys cridaner, generalment verdoso.[5][6][7]

La siringe, o «caixa de veu» és única i distinta en els pípridos, separant-los de les atres famílies parents Cotingidae i Tyrannidae. Ademés, varia de forma tan precisa dins del grup de gèneros, que fins a espècies poden ser identificades per la siringe en si, diferent de la majoria de les famílies d'aus canoras. Els sons emesos són chiulits, trinats i zumbidos.[5] Atres gèneros de la família (Tyranneutes, Neopelma) són de colors més apagats i són més inconspícuos.[7]

Distribució

[editar | editar còdic]

Es distribuïxen des de les terres baixes del sur de Mèxic, tant del Golf, com del Pacífic, per América Central i del Sur, inclusivament Trinitat i Tobago, fins al sur del Perú i nort de Bolívia per l'oest, i fins al sur de Brasil, este de Paraguay i noreste d'Argentina per l'est.[8] Algunes espècies d'altitut realisen migracions altitudinals.

Comportament

[editar | editar còdic]

Alimentació

[editar | editar còdic]

Els saltarines s'alimenten en el sotobosque, de menudes frutes (pero a sovint prou grans per al tamany de les aus),[9] incloent bayas, i en menor grau d'insectes. Des de que obtenen les frutes en vol, com atres espècies caçadores fan en insectes, es creu que hagen evolucionat des d'aus comedoras d'insectes. Les femelles ocupen grans territoris dels quals no necessàriament exclouen atres aus de la seua espècie, sino que s'alimenten, d'alguna forma, socialment. Els machos gasten la major part del seu temps en els locals de galanteo. Algunes voltes es junten a bandadas mixtes d'alimentació.[5]

Reproducció

[editar | editar còdic]

Moltes espècies presenten espectaculars rituals de apareamiento pel sistema de lek, especialment elaborats en els gèneros Pipra, Pseudopipra i Chiroxiphia. Els membres dels gèneros Machaeropterus i Manacus tenen les plomes de vol molt modificades, que usen per a realisar zumbidos i esclats. No formen parelles estables, i corren a càrrec de la femella la construcció del niu, una estructura simple en format de tassa (generalment colocat baix en la vegetació), l'incubació, que dura entre 18 i 21 dies, i el conte dels pollets durant 13 a 15 dies. El saltarin de yelmo (Antilophia galeata) forma parelles, pero el paper del macho es llimita a defendre territori. Normalment posen dos ous, que són pardo groguencs o blanc brut, marcats en pardo.[5]

La poligenia del «lek» sembla haver segut una característica de l'ancestral original de la família, i la selecció sexual a ella associada va conduir a una irradiació adaptativa en la qual els #parentesc poden ser investigats per les similituts en les exhibicions. S'ha propost una explicació evolutiva conectant «leks» a l'alimentació frugívora.[5]

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

D'acort en la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalea (IUCN), la situació de conservació en el més de març de 2024, de les 53 espècies llistades per Birdlife International, és la següent:[10]

Sistemàtica

[editar | editar còdic]

La família Pipridae va ser introduïda pel naturaliste franc – nortamericà Constantine Samuel Rafinesque-Schmaltz en 1815 en una classificació científica de la naturalea, baixe el nom original de «Pipraria».[11] El gènero tipo definit és Pipra Linnaeus, 1764.[12]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

D'acort a la classificació tradicional (Traylor, 1977),[13] la present família pertanyia a la superfamilia Tyrannoidea, junt a Cotingidae, Oxyruncidae i Tyrannidae. El gènero més diversificado era, llavors, Pipra, en 17 espècies vàlides, trobades principalment en la selva Amazónica. En 1992, Prum va conduir un estudi taxonómico d'onze gèneros de pípridos (incloent 16 espècies del gènero Pipra), en base en les característiques morfològiques de la musculatura de la siringe.[14] L'organisació resultant d'este estudi va contradir el monofiletismo del gènero Pipra, ya que els seus membres es repartien en tres rams no aparentats entre sí. L'autor va sugerir els següents canvis: l'espècie P. pipra va ser designada com Dixiphia pipra, mentres huit espècies del grup P. serena varen ser destarifades al gènero Lepidothrix i les huit espècies restants en Pipra dividides en dos subgéneros, el cridat clado erythrocephala, denominat Ceratopipra en cinc espècies, i les tres restants en el subgénero Pipra, referit com clado aureola. Diversos estudis posteriors en enfocaments diferents no varen oferir noves sugestions de canvis taxonómicos.

En 2007, Rêgo et al varen usar senyes seqüencials d'ADN mitocondrial (mtDNA) per a corroborar la tesis alçada per Prum.[15] Estudis de filogenia molecular posteriors, de Tello et al (2009)[16] i McKay et al (2010),[17] aparte de corroborar les tesis expostes, varen verificar l'existència de dos clados ben diferenciats dins de la família: el cridat subfamília Neopelminae, Tello, Moyle, Marchese & Cracraft, 2009 agrupant als saltarines més assemblats a atrapamoscas dels gèneros Neopelma i Tyranneutes; i els restants gèneros cridats de «saltarines pròpiament dits» en un clado monofilético. Tello et al (2009) van més allà i proponen la divisió d'este segon clado en dos subfamílies: el major, Piprinae Rafinesque, 1815, (contenint Lepidothrix, Heterocercus, Manacus, Pipra, Machaeropterus, Pseudopipra i Ceratopipra) distribuït principalment dins de la conca amazónica, i un de menor Ilicurinae Reichenbach, 1850 (contenint Chloropipo, Xenopipo, Chiroxiphia, Antilophia, Ilicura, Corapipo i Masius) distribuït àmpliament fòra de la conca amazónica.

Els amplis estudis de filogenia molecular dels paseriformes subóscinos realisats per Ohlson et al (2013)[18] varen confirmar els estudis anteriors, no obstant, en relació en el clado dels «saltarines pròpiament dits», varen preferir deixar-ho en una única subfamília Piprinae en virtut de la divergència ser relativament recent (prop de 12,5 Mya). El Comité de Classificació de Sudamérica (SACC) adopta esta última divisió i seqüència linear dels gèneros, a partir de l'aprovació de la Proposta N.º 591.[19] La classificació Clemens Checklist/eBird, el Congrés Ornitológico Internacional (IOC)[20][8] i el Comité Brasiler de Registres Ornitológicos (CBRO)[21] adopten integralmente esta seqüència i divisió (el CBRO adopta la divisió en tres subfamílies, seguint a Tello et al (2009)).


Els estudis genètics utilisant un ampli mostreig de tàxons i gens (Silva et al. 2018, Harvey et al. 2020, Leite et al. 2021, Zhao et al. 2022) han demostrat que el gènero Antilophia es troba embotit dins del gènero Chiroxiphia, que d'esta forma seria parafilético.[22][23][24][25] En base en estes evidències, el Comité de Classificació de Sudamérica (SACC) en la Proposta No 975 va aprovar la fusió de Antilophia dins de Chiroxiphia, transformant-se en un sinònim d'este últim gènero.[26] El IOC també va seguir esta fusió en l'any 2024.[20]

Cladograma propost per a la família Pipridae

[editar | editar còdic]

D'acort a Ohlson et al. (2013), queda aixina definida la posició i composició de la present família:[18]


Sedis mutabilis: significa que existix una llaugera incerteza quant a la relació d'estos gèneros en els seus tàxons immediatament superiors per resultats no conclusivos.

Llista sistemàtica de gèneros i espècies

[editar | editar còdic]

D'acort a la seqüència filogenético adoptada pel SACC[27] i a les classificacions del IOC[20] i Clements Checklist/eBird,[8] aixina com també de les classificacions Aus del Món (HBW) i Birdlife International (BLI), la present família agrupa als següents gèneros i espècies. Les diferències entre les classificacions estan comentades en Notes taxonómicas. Els noms en espanyol, a menos que es troben entre paréntesis, provenen de la llesta proposta per la Societat Espanyola d'Ornitologia.[1]

Subfamília Neopelminae

[editar | editar còdic]
Image Gènero Espècies
Tyranneutes P.L. Sclater & Salvin, 1881
Neopelma P.L. Sclater, 1861

Subfamília Piprinae

[editar | editar còdic]
Image Gènero Espècies
Chloropipo Cabanis & Heine Jr., 1859[nota 1][14][18][19]
Antilophia Reichenbach, 1850[nota 2][26]
Chiroxiphia Cabanis, 1847
Ilicura Reichenbach, 1850
Masius Bonaparte, 1850
Corapipo Bonaparte, 1854
Xenopipo Cabanis, 1847 Vore Nota 1
Cryptopipo Ohlson, Irestedt, Ericson & Fjeldså 2013 Vore Nota 1
Lepidothrix Bonaparte, 1854
Heterocercus P.L. Sclater, 1862
Manacus Brisson, 1760
Pipra Linnaeus, 1760
Machaeropterus Bonaparte, 1854
Pseudopipra Kirwan, David, Gregory, Jobling, Steinheimer, Brito, 2016[nota 8][36][37]
Ceratopipra Bonaparte, 1854


[[Categoria:Famílies d'aus ]] [[Categoria:Pipridae ]] [[Categoria:Tàxons descrits per Constantine Samuel Rafinesque ]]

  1. ↑ 1,0 1,1 Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (2004). «[https://www.ardeola.org/uploads/articles/docs/1213.pdf Noms en castellà de les aus del món recomanats per la Societat Espanyola d'Ornitologia (Novena part: Orde Passeriformes, Famílies Cotingidae a Motacillidae) ]». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrit: SEO/BirdLife) 51 (2): 491-499. ISSN 0570-7358. Consultat el 30 de març de 2016. P.492.
  2. ↑ Saltarín Colilargo Chiroxiphia linearis (Bonaparte, 1838) en Avibase. Consultada el 30 de març de 2016.
  3. ↑ Saltarín Blava Chiroxiphia caudata (Shaw, 1793) en Avibase. Consultada el 30 de març de 2016.
  4. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJobling2010">Jobling (2010). Helm Dictionary of Scientific Bird Names (en en), Londres: Bloomsbury Publishing, pp. 1–432. ISBN 9781408133262. «Pipra, p. 308»
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Prum, Richard O., Snow, David W.. 2003. «Manakins». Eds:Perrins, Christopher. The Firefly Encyclopedia of Birds. Firefly Books P.434–437. ISBN 1-55297-777-3
  6. ↑ Lanyon, Scott. 1991. Encyclopaedia of Animals: Birds. Eds: Forshaw, Joseph. Merehurst Press. London. P. 167–168. ISBN 1-85391-186-0
  7. ↑ 7,0 7,1 (2009) Field guide to the songbirds of South America: the passerines, 1a. edició (en en), Austin: University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71748-0. «Pipridae, p. 488-498, làmines 63-65»
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Clements, J. F., et al. 2022. The eBird/Clements checklist of birds of the world: v2022.
  9. ↑ Snow, D.W. 2004. «Family Pipridae (Manakins)». Pp. 110-169 in: del Clot, J., Elliott, A., & Christie, D. A. eds. Handbook of the Birds of the World. Vol. 9. Cotingas to Pipits and Wagtails. Lynx Edicions, Barcelona. ISBN 84-87334-69-5
  10. ↑ Llesta Roja d'espècies amenaçades de la IUCN Pipridae Version 2023.1. Consultada el 5 de març de 2024.
  11. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada DOF
  12. ↑ Plantilla:Bock, 1994 p.149
  13. ↑ Plantilla:Traylor, 1977
  14. ↑ 14,0 14,1 Plantilla:Prum, 1992
  15. ↑ Plantilla:Rego et al., 2007
  16. ↑ Plantilla:Tello et al., 2009
  17. ↑ Plantilla:McKay et al., 2010
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Plantilla:Ohlson et al., 2013
  19. ↑ 19,0 19,1 Van Remsen, octubre de 2013. «Revisar la classificació de Pipridae» Proposta (591) al South American Classification Committee. En anglés.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 IOC World Bird List: Cotingas, manakins, tityras, becards
  21. ↑ 21,0 21,1 Plantilla:CBRO2015
  22. ↑ Silva, S.M., Agne, C.I., Aleixo, A. & Bonatto, S.L.(2018).Molecular Phylogenetics and Evolution.127: 706–711ISSN 1055-7903.doi:10.1016/j.ympev.2018.06.016.
  23. ↑ Plantilla:Harvey et al., 2020
  24. ↑ Leite, R.N., Kimball, R.T., Braun, I.L., Derryberry, I.P., Hosner, P.A., Derryberry, G.I., Anciãés, M., McKay, J.S., Aleixo, A., Ribas, C.C., Brumfield, R.T. & Cracraft, J.(2021).Molecular Phylogenetics and Evolution.155: 107013ISSN 1055-7903.doi:10.1016/j.ympev.2020.107013.
  25. ↑ Zhao, M., Kurtis, S.M., White, N.D., Moncrieff, A.I., Leite, R.N., Brumfield, R.T., Braun, I.L. & Kimball, R.T.(2022).Systematic Biology.72(1): 161–178ISSN 1063-5157.doi:10.1093/sysbio/syac062.
  26. ↑ 26,0 26,1 (juny de 2023).South American Classification Committee.
  27. ↑ Plantilla:ListaSACC
  28. ↑ Saltarín de Barba Blanca Corapipo altera Hellmayr, 1906 en Avibase. Consultada l'1 d'abril de 2016.
  29. ↑ 29,0 29,1 <cite style="font-style:normal" id="CITAREFdel Clot, J., Collar, N.J., Christie, D.A., Elliott, A., Fishpool, L.D.C., Boesman, P. & Kirwan, G.M.2016">del Clot, J., Collar, N.J., Christie, D.A., Elliott, A., Fishpool, L.D.C., Boesman, P. & Kirwan, G.M. (2016). HBW and BirdLife International Illustrated Checklist of the Birds of the World. Volume 2: Passerines (en en), Barcelona, Espanya i Cambridge, Regne Unit: Lynx Edicions and BirdLife International.
  30. ↑ Kirwan, G.M., del Clot, J., Snow, D., Collar, N. & Spencer, A.J.. Billerman, S.M. (ed.): . Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. Consultat el 9 de novembre de 2022.
  31. ↑ (2022).Molecular Phylogenetics and Evolution.173: 107525ISSN 1055-7903.doi:10.1016/j.ympev.2022.107525.
  32. ↑ (juny de 2022).South American Classification Committee.
  33. ↑ Billerman, S.M. (ed.): . Cornell Lab of Ornithology, Ithaca, NY, USA. Consultat el 21 de novembre de 2022.
  34. ↑ 34,0 34,1 Lane, D.F., Kratter, A.W. & O’Neill, J.P. 2017. «A new species of manakin (Aus: Pipridae; Machaeropterus) from Peru with a taxonomic reassessment of the Striped Manakin (M. regulus) complex.» Zootaxa 4320(2): 379-390. doi:10.11646/zootaxa.4320.2.11
  35. ↑ 35,0 35,1 Lane, D., decembre de 2017. «Canviar els llímits de l'espècie dins de Machaeropterus regulus incloent el reconeiximent de la recentment descrita Machaeropterus eckelberryi». Proposta (761) al South American Committee. En anglés.
  36. ↑ Kirwan, G.M., David, N., Gregory, S.M.S., Jobling, J.A., Steinheimer, F.D. & Brito, G.R.R. 2016. «The mistaken manakin: a new genus-group name for Parus pipra Plantilla:Aut, 1758 (Aus: Passeriformes: Pipridae).» Zootaxa 4121(1): 89–94. doi:10.11646/zootaxa.4121.1.9
  37. ↑ (febrer de 2020).South American Classification Committee.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pipridae&oldid=492436»