Anar al contingut

Chilotherium

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 05:36 8 jul 2026 per ValBOT (Discussió | contribucions) (Bot: Creant artícul sobre el mamífer)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Archiu:Chilotherium.jpg
Chilotherium (Chilotherium)


Chilotherium és un gènero extint de mamífer rinocerótido que va viure en Europa i Àsia durant les époques del Mioceno i el Plioceno, fa entre 13.7 a 3.4 millons d'anys.[1]

Descripció

[editar | editar còdic]

Era un animal gran i robust, alcançant els tres metros de llarc, entre 1,5 a 2 metros d'altura i un pes d'1 a 2,5 tonellades, depenent de l'espècie.[2][3] Tant machos com a femelles carien de les banyes distintives d'atres rinoceronts, en canvi posseïen grans caninos inferiors semblats a claus que descollaven de la seua boca. La mandíbula inferior té una part sinfisial eixamplada i grans incisius similars a claus separats per un ampli diastema. La fòrmula dental és Plantilla:DentalFormula. Les extremitats són curtes i el cos gros; els peus són tridáctilos en metapodiales divergents.[4] Estudiant a C. wimani, Chen et al. 2010 va trobar un dimorfisme sexual significatiu en els claus i la mandíbula, sobretot la llongitut dels claus en els machos.[5]

Geraads & Spassov 2009 varen argumentar que algunes característiques en Chilotherium, com els segons incisius, mandíbula, dents i atres característiques craneals, són plesiomórficas, mentres que algunes característiques en els claus són apomórficas: la superfície dorsal dels claus en espècies primitives es torna latero -socialment en espècies més derivades, mentres que la vora medial s'ha tornat molt esmolat i en forma de hoz i ha girat dorsalmente, i per lo tant una ferramenta de cort més efectiva.[6]

Chilotherium era un grup d'animals de pastoreig que es irradiaba a varis subgéneros i espècies. Alguns seguien sent ramoneadores, pero la majoria d'ells estaven adaptats a una dieta a pur d'herba, d'ahí les pates curtes, és possible que hagen dut un estil de vida semi aquàtic més semblat al dels hipopótams que el dels seus parents, sumergint-se en charcas i cavant el llit en els seus caninos para trau plantes aquàtiques.[7] Varen habitar la regió subparatiethiana o grega-iraní durant el Mioceno tardà quan esta regió va ser invadida per rinoceronts moderns d'Àfrica, com el rinoceront blanc. De la mateixa manera que ells, Chilotherium va evolucionar gradualment a formes de pastoreig especialisat, incloent dents hipsodontes i metapodiales acurtats.[8]

Taxonomia

[editar | editar còdic]
Archiu:Chilotherium w.JPG
Perfil del cràneu
Archiu:Chilotherium skull 2.JPG
Cràneu de Chilotherium.

Chilotherium va ser nomenat per Ringström (1924). Va ser assignat a la família Rhinocerotidae per Carroll (1988); a la tribu Aceratheriinae per Antoine i Saraç (2005); i a Chilotheriinae per Deng (2005).

Espècies

[editar | editar còdic]

S'han descrit dotze espècies de "Chilotherium" i atres 19 han segut assignades al gènero. Nou es consideren vàlides: quatre d'Europa, una d'Iran i atres quatre de China.[9] "Aprotodon" diferix de "Chilotherium" en el seu sínfisis proporcionalment més gran i àmplia; la branca mandibular horisontal està curvada tant en vista lateral com en vista dorsal, a diferència de la majoria dels rinocerotidos; i els premolars són semi-molariformes, a diferència dels premolars completament molariformes en "Chilotherium". En "Subchilotherium" la sínfisis mandibular és molt més estretix que en "Chilotherium". "Acerorhinus" té una base nassal fortament constreñida i una sínfisis mandibular que és estreta en comparació a la de "Chilotherium".[9]

Espècie nomenada Espècie revisada Ubicació
C. blanfordi (Lydekker, 1884) Aprotodon blanfordi (Lydekker, 1884) Siwalik
C. fatehjangense (Pilgrim, 1910) Aprotodon fatehjangense (Pilgrim, 1910) Siwalik
C. smith-woodwardi (Foster-Cooper, 1915) Aprotodon smith-woodwardi Foster-Cooper, 1915 Siwalik
C. ibericum Antunes, 1972 Hispanotherium matritense (Prat, 1863) Portugal
C. quintanelensis Zbyszewski, 1952
C. zernowi (Borissiak, 1915) Acerorhinus zernowi (Borissiak, 1915) Odessa
C. palaeosinense (Ringström, 1924) Acerorhinus palaeosinensis (Ringström, 1924) China
C. hipparionum (Koken, 1885) Acerorhinus hipparionum (Koken, 1885) China
C. tsaidamense (Bohlin, 1937) Acerorhinus tsaidamensis (Bohlin, 1937) China
C. intermedium (Lydekker, 1884) Subchilotherium intermedium (Lydekker, 1884) Siwalik
C. tanggulaense Zheng, 1980
C. pygmaeum (Ringström, 1927) Subchilotherium pygmaeum (Ringström, 1927) China
C. brancoi (Schlosser, 1903) Shansirhinus brancoi (Schlosser, 1903) China
C. yunnanensis Tang et al., 1974
C. tianzhuensis Zheng, 1982 Shansirhinus ringstromi Kretzoi, 1942 China
C. cornutum Qiu & Yan, 1982
C. samium (Weber, 1905) C. samium (Weber, 1905) Samos
C. schlosseri (Weber, 1905) C. schlosseri (Weber, 1905) Samos
C. ponticum (Niezabitowski, 1912)
C. wegneri (Andree, 1921)
C. kowalevskii (Pavlow, 1913) C. kowalevskii (Pavlow, 1913) Odessa
C. angustifrons (Andree, 1921) Samos
C. kiliasi (Geraads & Koufos, 1990) C. kiliasi (Geraads & Koufos, 1990) Pentalophos
C. anderssoni Ringström, 1924 C. anderssoni Ringström, 1924 China
C. planifrons Ringström, 1924
C. fenhoensis Tung et al., 1975
C. habereri (Schlosser, 1903) C. habereri (Schlosser, 1903) China
C. gracile Ringström, 1924
C. wimani Ringström, 1924 C. wimani Ringström, 1924 China
C. xizangensis Ji et al., 1980 C. xizangensis Ji et al., 1980 China
C. persiae (Pohlig, 1885) C. persiae (Pohlig, 1885) Maraghe
C. licenti Sun, Li & Deng, 2018 C. licenti Sun, Li & Deng, 2018 China


Un cràneu de Chilotherium femella du les marques distintives de mossegada de Dinocrocuta gigantea en la #front. Basat en el creiximent de l'os al voltant de la lesió, va sobreviure a l'atac del depredador i es va recuperar.[10]

  1. PaleoBiology Database: Chilotherium, basic info
  2. Denis Geraads and Nikolai Spassov: Rhinocerotidae (Mammalia) from the Clapix Miocene of Bulgària. Palaeontographica A, 287, 2009, p.99–122
  3. Esperanza Cerdeño: Diversity and evolutionary trends of the family Rhinocerotidae (Perissodactyla). Palaeo 141, 1998, p.13–34
  4. Geraads & Spassov 2009, pàg. 101–2
  5. Chen et al. 2010, Abstract
  6. Geraads & Spassov 2009, Morphology and taxonomy, p. 117
  7. . Consultat el 5 de maig de 2020.
  8. Agustí & Antón 2002, pàg. 162, 185
  9. 9,0 9,1 Deng 2006, Discussion, pp. 97–8
  10. http://www.eartharchives.org/articles/rhino-versus-hyena-skull-biting-in-extinct-predators/