Microcavia salinia
El cuis chic (Microcavia salinia) és una espècie de rosegador del gènero Microcavia de la família dels cávidos. Habita en ambients àrits i semiáridos del centre-oest del Con Sur de Sudamérica.
Taxonomia
[editar | editar còdic]- Descripció original
Esta espècie va ser descrita originalment en l'any 1921 pel mastozoólogo britànic Michael Rogers Oldfield Thomas, incloent-la com una subespecie de Caviella australis, és dir, en el nom científic trinominal de: Caviella australis salinia.[1]
- Localitat tipo
La localitat tipo referida és: “Recree, departament La Pau, surest de la província de Catamarca, Argentina”.[1]
- Holotip
L'eixemplar holotip designat és un vell macho, catalogat com: B. M. número 21.4.7.6 (número original 1226). El 17 de novembre de 1920 va ser arreplegat i preservat pel colector Emilio Budin, qui després ho va enviar a Oldfield Thomas, junt en atres 8 eixemplars.[1]
- Etimologia
Etimológicamente el terme genèric Microcavia es construïx en una paraula del idioma grec, en a on: mikros significa 'menut' més cavia que és el nom genèric homònim que identifica a rosegadors de major tamany i que prové del nom vulgar en idioma portugués: caviá.[2] L'epítet específic salinia aludix a l'ambient a on va ser arreplegada la série que va permetre la seua descripció: un àrea perisalina.
Història taxonómica
[editar | editar còdic]El tàxon va ser transferit del gènero Caviella al gènero Microcavia. En un treball publicat en l'any 2017, efectuat pels zoólogos Pablo Teta, Ricardo Alberto Ojeda, Sergio O. Lucero i Guillermo D’Elía, es va elevar a la condició d'espècie plena a Microcavia maenas, sinonimizando en esta al tàxon Microcavia australis salinia.[3] Tres anys despuix, en 2020 —i a casi un sigle de la seua descripció—, en una publicació efectuada per Rocío Tatiana Sánchez li la va retirar de la sinonímia de M. maenas i se li va otorgar la categoria d'espècie plena, atenent a les distintives diferències cromàtiques i morfològiques entre abdós, sumat al fet que estes dos formes es troben en simpatría en sectors de Catamarca i La Rioja.[4]
Característiques
[editar | editar còdic]Microcavia salinia és de tamany gran per al gènero, en llongitut total d'entre 185 i 225 mm (mija de 201,4 mm).[4]
- Coloració
En tamany i coloració esquena-lateral no presenta diferències en Microcavia maenas, pero li la pot separar per tindre ventralmente pèls molt més llarcs i d'un color blanc pur uniforme, sense presentar estos la tonalitat groc-opac, grisáceo o pardo clar-groguenc de M. maenas, que ademés té allí pèls més curts. Esta última espècie posseïx la quijada molt blanquecina, #lo que marca un notable contrast en la coloració ventral del coll, ya que allí exhibix un collar de pèls groguencs; en canvi M. salinia no mostra coloració diferent en la part ventral del coll, per #lo que la transició cromàtica esquena-pancha és més abrupta. L'anell periocular està clarament demarcado; les galtes són ben blanquecinas; les orelles mostren una coloració marró del costat dorsal, mentres que els pèls de la cara ventral són blanquecinos o groguencs; les pates de la majoria dels eixemplars estan cobertes per pèls blancuzcos, encara que hi ha alguns que posseïxen en elles pèls groguencs.[4]
- Cràneu
En el cràneu de M. salinia els nassals convergixen cap a l'extrem anterior, mentres que en M. maenas els nassals són amples i paralels, no aguzados en els extrems. M. salinia posseïx el rostre més prim i el parietal més convexo que M. maenas.[4]
Distribució, hàbitats i costums
[editar | editar còdic]Microcavia salinia és un tàxon endèmic del centre-oest de la Argentina. Tentativamente es distribuiria en les províncies de: Catamarca, La Rioja —en el centre i est—, Còrdova —en l'oest—, San Luis —en el nort— i Santiago del Estero —en el suroest—. Per continuïtat d'hàbitat, tal volta també alcance l'est de Sant Joan, pero no hi ha registres encara.[4]
Habita en boscs xerófilos, estepas i arbustales àrits i semiáridos, tant en planures de baixa altitut com en zones serranes i montanyoses. La localitat típica és una zona marginal de les Salines Grans, part de la major àrea de salares del planeta, en un total d'uns 30 000 km² de cossos salinos.[5] Este rosegador mostra predilecció per utilisar com a refugi micrositios composts per piles de branques seques. És comú en seges i costats de les rutes. Habita tant en ambients chaqueños àrits, com en vores de salines, inclús també en hàbitats de mont i prepuna.[4]
Com les atres espècies del gènero Microcavia, en M. salinia la seua dieta estaria integrada per fulls, llavors i fruts. Seria a la seua volta l'aliment d'una enorme cantitat de predadores, des de rabosots, felinos, furons i aus rapaces fins a vàries espècies de serps, entre les quals en seguritat està l'enorme bóido conegut localment com lampalagua (Boa constrictor occidentalis), ya que 2 eixemplars d'este rosegador varen ser trobats en el tracto digestiu d'eixe reptil.[4]
Poc se sap de les seues costums socials i reproductives. Es colectaron machos adults que varen exhibir testículs escrotales: un en maig i un atre en setembre.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Thomas, O. (1921). LIV.—On Càries of the genus Caviella. Annals and Magazine of Natural History, 7(41), 445-448.
- ↑ Mouchard, Alex (2011). Significat i orige dels noms científics dels mamífers d'Argentina. Buenos Aires.
- ↑ Pablo Teta, Ricardo A. Ojeda, Sergio O. Lucero, and Guillermo D’Elía (2017). Geographic variation in cranial morphology of the Southern Mountain Cavy, Microcavia australis (Rodentia, Caviidae): taxonomic implications, with the description of a new species. Zoological studies, Vol. 56.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Sánchez, R. T. (2020). Micromamíferos de la província de la Rioja: Sistemàtica, Distribució i Biogeografía. Publicacions Especials N° 4, PIDBA (Programa d'Investigacions de Biodiversitat Argentina), Facultat de Ciències Naturals i Institut Miguel Lillo, Universitat Nacional de Tucumán, Argentina. 137 pp.
- ↑ Ragonese, Arturo (1951). La vegetació de la República Argentina. Estudi fitosociológico de les Salines Grans. Revista d'Investigacions Agrícoles 5:1-233.