Arctotherium angustidens
Arctotherium angustidens és una espècie extinta d'orso de cara curta, pertanyent al gènero Arctotherium, de la família de mamífers placentarios Ursidae. Va habitar en el Pleistoceno de Sudamérica, entre 1,2 millons a 500 000 anys arrere.[1] Junt a Arctotherium bonariense conforma el subgénero Arctotherium.
És el úrsido més gran que ha existit; parat sobre les seues pates atrasseres, s'elevava a per lo manco 3,3 m d'altura, pesava de 1588 a 1749 kg.
Distribució
editarVa habitar a principis del Pleistoceno mig, durant el Ensenadense en la regió Pampeana de la Argentina i Chile i en el Pleistoceno de Bolívia.[2]
Descripció original
editarL'espècie va ser descrita originalment per Gervais & Ameghino, en l'any 1880.
Característiques generals
editarTamany
editarDe les 5 espècies que componien el gènero Arctotherium, A. angustidens era l'única registrada en el Ensenadense i la de major tamany. Inclús és el úrsido més gran que ha existit, superant als més grans orsos extints Arctodus i orsos de les cavernes (Ursus spelaeus, aixina com als moderns orsos Kodiak (Ursus arctos middendorffi) i els més grans orsos polars (Ursus maritimus).
En base en les medicions dels ossos de les seues pates, i les equacions utilisades per a estimar la massa corporal, els investigadors diuen que un eixemplar macho de A. angustidens aplegava, parat sobre les seues pates atrasseres, a per lo manco 3,3 m d'altura (11 peus), i hauria pesat de 1588 a 1749 kg (3500 a 3855 lliures);[3] en enorme dimorfisme sexual en tamany, en ser les femelles molt menors. En comparació, el récort del major eixemplar d'orso entre les espècies vivents va ser un orso polar macho d'al voltant de 1000 kg (2200 lliures).
L'eixemplar més gran de A. angustidens va ser trobat en la década de 1930 en els carrers 25 i 70 de la ciutat de L'Argent, capital de la província de Buenos Aires, en el centre-este de l'Argentina, durant les excavacions per a la construcció del Hospital Sant Joan de Deu. Els seus restants varen ser trobats a 9,6 m de profunditat en l'estrat Ensenadense. En 1935, el Dr. Agustín Sempé lo donó al Museu de l'Argent. Este eixemplar es va tornar a examinar en l'any 2011 i va resultar ser l'orso més gran conegut. Amprant l'húmer com a variable comparable, s'estima una massa d'entre 983 a 2042 kg (2170-4500 lliures). Els especialistes creuen que el llímit superior és molt poc provable, sent l'intermig entre abdós extrems, 1588 kg (3500 lliures), com la més provable. No obstant, si s'utilisa el radi com a objecte comparable se li estima un màxim de 1108 kg (2440 lliures).[4]
Costums
editarL'estudi de la morfologia dentaria indica que provablement predaban activament sobre la diversa fauna de megaherbívoros pleistocénicos (mamífers de gran tamany ya extinguits); per una atra part, les lesions observades sobre les dents indiquen que també carroñaban els cadàvers de caçats per atres predadores. Provablement la cacera activa no haja segut l'única via d'obtenció de carn fresca, ya que el gran poder físic i la seua ferocitat segurament els permetia disputar el frut de la cacera a atres grans carnívors del Pleistoceno (lo que es coneix com cleptoparasitismo) com el felino dent de sabre. Per comparació en les espècies actuals, pugues inferirse que consumia també una gran varietat d'aliments tals com a insectes, atres menuts animals, frutes o mel.
Provablement esta espècie utilisava coves com a refugi a jujar per la troballa en les rodalies de Mar de l'Argent d'una família d'esta espècie, composta per una femella adulta i dos cadells, dins d'una cova excavada en #sediment asignables al Ensenadense. Açò no implica que excavaven les coves, sino que provablement utilisaven les foradades per atres mamífers; provablement edentados extints com Glossotherium i Scelidotherium.
Extinció
editarLa extinció d'este tàxon en Amèrica del Sur, pot vincular-se primàriament a la desaparició dels megaherbívoros, les seues principals preses, junt a importants canvis ambientals durant el Pleistoceno.
Vejau també
editarBibliografia
editar- Soibelzon, L.H. 2002. Els Ursidae (Carnivora, Fissipedia) fòssils de la República Argentina. Aspectes Sistemàtics i Paleoecológicos. Tesis doctoral. Universitat Nacional de l'Argent. Inèdit. 239 pp., 42 Figs., 16 Taules.
- Soibelzon, L.H. 2004. Revisió sistemàtica dels Tremarctinae (Carnivora, Ursidae) fòssils d'Amèrica del Sur. Revista Museu Argentí de Ciències Naturals 6(1): 107-133.
Referències
editar- ↑ Journal of South American Earth Sciences.20(1–2)
- 105–113.doi:10.1016/j.jsames.2005.07.005.
- ↑ In: Pons, G.X. i Vicens, D. (Edit.). Geomorfologia Llitoral i Quaternari. Homenatge a Joan Cuerdo Barceló Mon. Soc. Hist. Nat. Balears Palma de Mallorc.14
- 49-68.
- ↑ . Consultat el 5 de juliol de 2012. «Segons el paleontòlec del Museu de l'Argent: Leopoldo Soibelzon.»
- ↑ (2011).Journal of Paleontology.85(1)
- 69–75.