Arctodus simus
El orso de hocico curt (Arctodus simus) és una espècie extinta de mamífer carnívor del gènero Arctodus de la família Ursidae. També conegut com l'orso bulldog o l'orso de cara curta per la seua hocico curt i ample. A. simus tenia la #front baixa en els ulls molt separats i cap a avant, #lo que li brinda una excelent visió.[1] Va ser un dels majors orsos coneguts i, més en general, el major carnívor terrestre en els últims 800 000 anys. Era natiu d'Amèrica del Nort i es varen extinguir fa uns 12 500 anys. Media 1.5 m a l'altura del muscle quan estava parat sobre els 4 extremitats, i fins a 3.7 m quan estava sobre les seues pates atrasseres, en un alcanç de més de 4.27 m.[1]
Taxonomia
[editar | editar còdic]L'orso de hocico curt pertanyia al grup conegut com els orsos de tremarctinos, endèmics del Nou Món. El primer membre del grup és Plionarctos, que vivia en Texas, durant l'época del Plioceno, fa entre 2 i 5 millons d'anys. Este gènero es considera com ancestro de Arctodus aixina com de l'orso de anteojos modern, Tremarctos ornatus. Encara que l'història primerenca de Arctodus simus és poc coneguda, és evident que es va estendre en Amèrica del Nort per Kansas (fa uns 800.000 anys).
Hàbitat
[editar | editar còdic]L'orso de hocico curt era natiu d'Amèrica del Nort, des del nort de les planures centrals d'Alaska i Canadà fins al centre de Mèxic, i de Califòrnia a #Virginia. Era el més comú dels primers orsos d'Amèrica del Nort, sent més abundant en Califòrnia. Enormes #espècimen s'han trobat en Alaska i Yukon.
Dieta
[editar | editar còdic]Un anàlisis dels ossos de l'orso va mostrar altes concentracions de nitrogen-15, un isòtop estable de nitrogen acumulat per menjar carn sense evidència d'ingesta de vegetació. Arctodus simus era obligatòriament carnívor, i com a adult hauria requerit 16 kg de carn al dia per a sobreviure. Segons alguns autors era un depredador brutal que atacava als grans mamífers del Pleistoceno, en la seua gran força física. Les seues pates més llargues li haurien permés cobrir un territori més gran en busca d'assuts i carronya. Tenia la capacitat d'atrapar i matar bisontes, cérvols, alces, bous almizcleros i atres animals grans.[1]
L'orso de hocico curt tenia un esquelet articulat d'una manera que hauria permés girs ràpits, una capacitat necessària en qualsevol depredador que sobreviu matant a àgils preses. Arctodus simus corria a un ritme de moviment com el d'un camello o cavall, per #lo que tenia més resistència que velocitat.
D'acort en estos arguments, l'orso de hocico curt estava preparat per a ser un depredador actiu, duent a alguns a pensar que es tractava d'un cleptoparásito, utilisant el seu enorme tamany per a intimidar als menuts depredadors com els llops, Smilodon i els lleons americans. Va poder ser principalment carroñero, encara que la seua velocitat de 50-70 km/hora i temibles armes naturals li haurien permés caçar preses com els cavalls o animals més llents com els pereosos terrestres
Extinció
[editar | editar còdic]La seua competència en animals més menuts que ingressen a Amèrica del Nort a través d'Estret de Bering i la desaparició d'algunes de les seues preses poden haver dut a l'extinció de Arctodus simus fa aproximadament 12,000 anys.[1] La seua desaparició coincidix en el desenroll i la millora de les tècniques de caça dels sers humans en Amèrica del Nort; la pressió de la caça també va poder haver contribuït a la seua extinció, tant directa (la caça) com indirectament (per l'agotament d'atres grans mamífers).
Referències
[editar | editar còdic]- Brown, Gary (1996). Almanac Gran Orso.p.340. ISBN 1558214747
- National Geographic Channel, el 16 de setembre de 2007, depredadors prehistòrics: s'enfronten a curt orso, entrevista en el Dr. Paul Matheus