Ozotoceros bezoarticus arerunguaensis

Archiu:Venados 1.jpg

venado de camp de Arerunguá (Ozotoceros bezoarticus arerunguaensis)

El venado de camp de Arerunguá, venado de les pampes noruruguayas, o cérvol de les pampes noruruguayas (Ozotoceros bezoarticus arerunguaensis), és una de les subespecies en que es dividix la espècie Ozotoceros bezoarticus, un cérvido de tamany mijà que forma el monotípico gènero Ozotoceros. Habita en estepas, praderies, sabanes, i xares obertes del nort d'Uruguay. S'estima que sobreviuen entre 800 i 1000 eixemplars d'esta subespecie, tots part d'una mateixa població ubicada en el departament de Bot.

Distribució i hàbitat

Esta subespecie és un tàxon endèmic del Uruguay. Originalment s'hauria distribuït per les planures herbosas dels departaments de: Artigas, Paysandú, Riu Negre, Rivera, Bote, i Tacuarembó.

Tal volta també vivia en els departaments del suroest de la república, puix no està clar si abdós subespecies uruguayanes eren dividides pel riu Negre o per encadenaments serrans. Per l'occident el riu Uruguay la separava de O. b. leucogaster. Es desconeix, per falta de registres, a on confrontava pel nort en la subespecie típica, en atres paraules, si pertanyien a esta subespecie els venados que vivien en el sector sudoccidental de l'estat brasileño de l'estat de Riu Gran del Sur.

La localitat tipo d'esta subespecie és l'estància de José Pedro Castro, pròxima a la riera Arerunguá: «Arerunguá, parage El Tapat, departament de Bot, Uruguay».

Esta població va ser donada a conéixer en l'any 1980. El tàxon va ser descrit per Susana González, Fernando Álvarez-Valinb, i Jesús I. Maldonado, en l'any 2002 després d'un estudi craneométrico comparatiu per mig d'anàlisis de tipo uni i multivariantes.

Si ben antany era abundant, solament han sobrevixcut uns eixemplars, confinats en establiments agropecuarios, únics encarregats per décades de la seua protecció, compatibilisant-la en l'activitat productiva.

La zona remanente s'ubica entre la Colónia Juan Gutiérrez, el racó d'Andrés Pérez, la cuchilla del Arbolito i la cuchilla del Fòc, en les puntes del riu Queguay Gran.

Des de l'any 1980, la Estació d'crío de fauna autòctona Cerro Pa de Sucre, en les afores de la ciutat de Piriápolis, brega per la seua reproducció. Partint d'eixemplars selvats, va conseguir generar un planter de més de 30 venados, el major del món en captiveri de totes les subespecies d'esta espècie. El seu pedigrí és dut pel Zoo de Berlín, en Alemània.

Des d'este planter, i en venados naixcuts allí, s'han conseguit crear subpoblaciones. En l'Uruguay es troben en els zoològics de Trinitat, Sant Carlos, i Sant Josep de Maig. També fora del país, en la Argentina, en els zoològics del ECAS —pròxim a L'Argent—, i Florencio Varela, abdós de l'a el província de Buenos Aires; també en la província de Santa Fe, en el zoològic Granja L'Esperança de la capital provincial, la que va anar el germen de les poblacions argentines, encara que els venados allí estajats varen ser tots matats per gossos que varen conseguir entrar a la seua tancada, en agost de 2007.

Els primers eixemplars que varen formar el planter de l'Estació d'crío del cerro Pa de Sucre es varen arreplegar quan eren solament crío de 2 o 3 dies de naixcudes, puix a la semana el rebuig cap al ser humà ya és insuperable.

Descripció

Els eixemplars d'esta subespecie alcancen un llarc de 150 cm, i uns 70 cm d'alçada. El macho és alguna cosa més pesat, al voltant de 45 kg. El factor principal de dimorfisme sexual, no obstant, són les astes que presenta el macho adult; estes es ramifican generalment en no més de 3 puntes cada una, de les quals una es dirigix cap a davant i les restants cap a arrere. Excepcionalment s'han observat cornamentas més ramificadas.

El pelaje general de O. b. arerunguaensis és pardo-acanelado clar a grisáceo.

Mostren invariablement marques blanques al voltant del hocico, en la cara interna de les orellas, la part inferior del coll, el pancha i la cara inferior de la coa, que és curta i tupida. La cara superior de la coa és més obscura que el restant del pelaje, i està acompanyada en ocasions per una llínea del mateix color a lo llarc de l'espina dorsal. En la base del coll i la creu sol presentar-se una mola de pelaje més llarc. Els eixemplars jovenils presenten una coloració més clara i jaspeado en els flancs.

El macho és reconeixible a la distància per la seua forta olor almizclado, secretado per unes glándulas interdigitales, en el que marca el seu territori, sobretot durant l'época de celosia. Atres glándulas, ubicades en el hocico i en la regió ocular, intervenen per a distinguir entre eixemplars.

Costums

En part de l'any viu en manades de 6 a 11 eixemplars, pero antany es varen observar algunes integrades per 300 venados. El formar grups li és d'utilitat per a detectar la presència de depredadors. Quan un d'ells observa un motiu de perill, resopla i colpeja el pis en les seues pates; en fugir eleva la coa, i en fer-ho mostra l'escut anal blanc com a senyal de estampida. Antigament eren el puma i el yaguareté els seus predadores principals. Abdós estan extinguits en les àrees uruguayanes que conserven les últimes manades d'este venado. El rabosot gris o pampa ataca a les seues crío, de la mateixa manera que el gat montés (Leopardus geoffroyi). Els gossos dels llocs ganaders de la mateixa manera que els asilvestrados, predan tant sobre crío com sobre adults. Els caçadors furtivos completen els perills que esta subespecie presenta hui en dia.

S'alimenta de herbáceas, com a diverses espècies de gramíneas, leguminosas, i ciperáceas. Formen menudes manades de fins a una dotzena d'individus, que es dissolen en l'época de celosia, a fins de l'estiu, durant la qual els machos es mostren fortament territorials i agressius.

Pot aprofitar els verdeos que ocorren després de les cremes de pasturages, si el seu ambient es maneja sobre la base de cremes prescrites.

Entre 2 a 3 mesos abans de la brama es renova la cornamenta del macho. La nova està recoberta per un teixit suau, aterciopelado i molt sensible. A fins de giner eixe teixit cau, i llavors el macho l'utilisarà per a exhibicions durant la celosia, topant a atres machos, i removent en elles el sol per a delimitar el seu territori. Després del apareamiento, i despuix d'una gestació que dura al voltant de 7 mesos, naix un cervatillo per femella, una volta acabat l'hivern, el que pesa 2,1 kg. Naix en una librea que ho camufla entre les mates de pastura, presentant un pelaje llarc en 4 a 5 rencs de marques llongitudinals blanques sobre un fondo gris acanelado. Les taques les perdrà als 75 a 90 dies. Recent als 7 mesos cau el pelaje llarc i ho canvia per un atre curt, el mateix que presenta l'eixemplar adult. Conviurà en la mare fins a la seua madurea.

Conservació

Antigament esta subespecie era un dels mamífers més numerosos en el seu ecosistema. Estes abundants poblacions de sigles passats varen ser caçades per la seua carn i la seua pell, originalment per les #ètnia amerindias, i posteriorment pels #colon de cultura occidental. En els sigles

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

i

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

, a causa de la caça massiva de la que va anar objecte, i la reconversió del seu hàbitat per a dedicar-ho a la crío de ganado vacú i oví, a l'agricultura, i a la forestación, s'ha tornat una subespecie en sério risc d'extinció, contant a penes en un únic núcleu remanente en El Tapat, departament de Bot, integrat por entre 800 i 1000 eixemplars. La #intens disminució de les seues poblacions es va produir per la modificació del seu hàbitat i per la competència ecològica del ganado; les malalties infeccioses, sobretot la febra aftosa, varen mermar la seua població en el

Sigles:	[[Sigle {{{sa}}} |Sigle {{{sa}}}]] [[Sigle {{{sigle}}} |Sigle {{{sigle}}}]] [[Sigle {{{sp}}} |Sigle {{{sp}}}]]
Décades:	[[Anys {{{década}}}00 |Anys {{{década}}}00]] [[Anys {{{década}}}10 |Anys {{{década}}}10]] [[Anys {{{década}}}20 |Anys {{{década}}}20]] [[Anys {{{década}}}30 |Anys {{{década}}}30]] [[Anys {{{década}}}40 |Anys {{{década}}}40]] [[Anys {{{década}}}50 |Anys {{{década}}}50]] [[Anys {{{década}}}60 |Anys {{{década}}}60]] [[Anys {{{década}}}70 |Anys {{{década}}}70]] [[Anys {{{década}}}80 |Anys {{{década}}}80]] [[Anys {{{década}}}90 |Anys {{{década}}}90]]
[[Anex:Taula anual sigle {{{sigle}}}|Taula anual sigle {{{sigle}}}]]

. Hui habita solament en àrees aïllades de grans emprendimientos particulars.

Està registrat en l'Apèndix I del llistat d'espècies protegides de CITES.

A pesar de que este tàxon ha segut catalogat per l'estat uruguayà com amenaçat, i va ser declarant per decret ministerial 12/985 del 9 de giner de 1985: «Monument Natural de l'Uruguay» (a instàncies de Juan Villalba Macías), encara no han segut publicades directrius de gestió per a la seua protecció efectiva.

Els caçadors furtivos els continua caçant ya que el castic no correspon al dany que afecta a un tàxon de població molt llimitada i relictual. A diferència de lo que ocorre en l'Argentina en subespecies d'esta mateixa espècie —a on el matar-ho carreja un procés penal—, els juges en l'Uruguay disponen la llibertat dels caçadors ya que a esta acció no li la quadra com un delicte, sino com una simple infracció, redimible solament en pagar una multa de tipo administrativa, en un monte fix, el qual és definit per la «divisió Fauna de Recursos Naturals», del «Ministeri de Ganaderia, Agricultura i peixca» (MGAP), organisme a qui li incumbe específicarla.

La multa que l'estat aplica a qui cacés eixemplars de l'espècie en el territori de l'Uruguay és de 150 unitats reajustables (UR), més 30 UR per cada peça.

Vore també

• Ozotoceros bezoarticus bezoarticus
• Ozotoceros bezoarticus leucogaster
• Ozotoceros bezoarticus celer
• Ozotoceros bezoarticus uruguayensis

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ozotoceros bezoarticus arerunguaensis.
• Wikispecies té un artícul sobre Ozotoceros bezoarticus arerunguaensis.