Diprotodon

Diprotodon (Diprotodon)

Diprotodon, del grec clàssic δι- (digues-), "dos", πρῶτος (prôtos), "primer", i ὀδούς (odoús), "dent", és un gènero de mamífers marsupials d'Austràlia extints fa uns 46.000 anys. Estos animals, els majors marsupials dels que es tinga constància fins a la data, reben en espanyol vernàcul el nom comú de diprotodontes. Eren herbívors del tamany d'un rinoceront, a lo manco en els #espècimen de major tamany, i es pensa que ocupaven en el seu temps el caseta ecològica que en l'actualitat ocupen els grans herbívors de les zones templades del planeta. Eren parents dels moderns koalas i wombats. S'estima que els seus hàbits eren més semblats als d'estos últims.

Taxonomia

Diprotodon va ser nomenat per Richard Owen en 1838. En 1997 el gènero va ser assignat a la família Diprotodontidae per McKenna i Bell. La classificació històrica de Diprotodon ha consistit en huit espècies (Diprotodon optatum Owen, 1838; Diprotodon australis Owen, 1844; D. annextans McCoy, 1861; D. minor Huxley, 1862; D. longiceps McCoy 1865; D. loderi Krefft, 1873a; D. bennettii Krefft, 1873b (nec D. bennettii Owen, 1877); i D. bennettii Owen, 1877 (nec D. bennettii Krefft, 1873b); basades en el tamany o en lleus diferències morfològiques de #espècimen individuals recolectats de regions geogràficament aïllades. Els tamanys bimodales de les dents, en lloc de presentar una continuïtat de tamanys dentals, junt en que la morfologia dental és idèntica en machos i femelles, indica que era dimorfisme sexual en lloc de diferències entre espècies, la qual cosa mostra que les supostes huit espècies són de fet sinònims de D. optatum.

Generalitats

Eren herbívors jagants que varen viure en Austràlia des de fa 1,6 millons d'anys fins a fa uns 40.000 anys. Pertany a este grup el marsupial més gran que ha caminat sobre la Terra, en prop de tres metros (10 peus) del nas a la coa, i dos metros (6 peus) d'alt fins als muscles, podien medir fins a 4 metros de llongitut i pesar més de 2.786 kg. Es varen extinguir poc despuix que els sers humans varen poblar Austràlia fa aproximadament 50.000 anys. En un aspecte semblat als orsos o als orsos panda, en cossos prou musculados i dentadura de rosegador, eren animals ramoneadores que s'alimentaven de substàncies vegetals blanes. Possiblement, varen tindre un metabolisme baix i uns moviments llents, que els ajudarien a necessitar pocs recursos pero que a l'arribada del ser humà farien d'ells un assut fàcil.

Junt en atres membres d'un grup d'espècies poc comunes conegudes en conjunt com la megafauna australiana, els diprotodontes varen existir durant casi tota l'era del Pleistoceno. S'han trobat fòssilés de Diprotodon en varis llocs a lo largo y ancho d'Austràlia, incloent cràneus i esquelets complets, aixina com impressions de pèl i peus. Comparats en els wombats moderns, eren animals més esvelts, en les pates més allargades i de figura més estilisada. Més d'un esquelet femení ha segut trobat en un bebé adins, a on va morir mentres encara estava en la bossa de la seua mare. És provable que vixqueren en raberes, ya que s'han trobat abundants restants d'esquelets morts junts, com en el llac Callabonna a on varen aparéixer més de cent eixemplars que se supon varen quedar atrapats en el fanc. Mostren un marcat dimorfisme sexual entre els machos i les femelles.

El gènero estava format per distintes espècies en hàbits ecològics distints. Habitaven en zones boscoses i montanyoses, el bosc obert, àrees arboladas i els pasturageés, en zones obertes prop de l'aigua, #llac i rius mantenint-se prop de l'aigua i menjant fulls, arbustos i pastures. S'han trobat diprotodontes entre la fauna de Nullarbor de fa 500.000 anys. En establir que la fauna del desert de Nullarbor durant el Pleistoceno estava adaptada a les condicions de sequia, les hipòtesis de que l'extinció es va produir per la susceptibilitat a la sequia són insostenibles. Els més grans eren aproximadament del tamany d'un hipopótam: prop de 3 metros del nas a la coa, en una altura fins al muscle de 2 metros. En el seu esquelet, a l'altura de la pelvis, són ben visibles els ossos marsupials. Els parents més propencs que encara sobreviuen són el wombat i el koala. Es creu que dit animal és l'orige de la llegenda aborigen del bunyip.

Teories sobre les extincions del Diprotodon

Els diprotodontes, junt en una àmplia varietat de membres de la megafauna australiana, es varen extinguir poc en acabant de que els humàs varen aplegar a Austràlia fa 50.000 anys. Tres teories han segut propostes per a explicar dita extinció massiva. Dites teories no són mútuament excloents. L'extinció de molts animals distints es va produir en una àmplia varietat d'ambients, des dels tropicals fins als templats, des del desert fins a la selva. Si cremar un àrea de bosc relativament espés té un impacte en la viabilitat d'un animal que menja fulls en convertir-ho en un ambient de pastures més obertes i en més herba, lo opost també és cert: llevar els animals menjadors de fulls, ya siga menjant-los, caçant-los o d'alguna atra forma, causa que, anys despuix, es produïx un creiximent en les parts baixes que ardix en molta més potència en els incendis naturals. L'àrea cremada és despuix repoblada en espècies que aguanten millor el fòc, tals com els eucaliptos, algunes acacias i algunes pastures natives, un hàbitat poc adequat para casi tots els menjadors de fulls.

Canvi climàtic

Austràlia ha sofrit un procés de desertisació gradual des de que es va separar de Gondwana fa al voltant de 40 millons d'anys, i encara que durant alguns periodos el procés s'invertix, la tendència ha segut cap a precipitacions cada volta menors. L'ambient australià modern és de boscs oberts d'esclerófilas, àrees arboladas i pasturages, tots altament inflamables i cap adequat per a grans i llents menjadors de fulls; ademés, l'microclima alterat produïx pluges molt menors.

En algunes parts d'Austràlia, les glaciacions recents, en lloc de produir gele terra adins, varen dur llarcs periodos de fret i sequia. Els defensors d'esta teoria creïen que la menor precipitació durant l'última glaciació va matar a tots els diprotodontes grans. Els crítics de dita teoria argumenten que els diprotodontes grans ya varen sobreviure a una llarga série de glaciacions similars i que no hi ha cap raó per a creure que les glaciacions més recents conseguiren fer lo que les anteriors no varen poder, i afigen que, en tot cas, el punt màxim de canvi climàtic va ser 25.000 anys abans de les extincions. Finalment, els crítics senyalen que, inclús durant els extrems climàtics, algunes parts del continent sempre permaneixen relativament exentes: el nort tropical, per eixemple, es manté relativament càlit i humit sense importar les condicions climàtiques, les valls alpines resenten menys les sequies, la zona sur, sempre ha tingut un clima oceànic més suau i aixina successivament.

Caça humana

La teoria de l'extermini llampada escomença en l'observació que les extincions semblen coincidir en l'arribada dels humans al continent, i resalta que, en general, els diprotodontes varen ser les espècies més grans i pijor defeses que han mort, per #lo que l'explicació més òbvia és que els caçadors humans els varen caçar i li'ls varen menjar fins a extinguir-los en potser únicament 1000 anys, aixina com va succeir en la megafauna de Nova Zelanda i en part la d'Amèrica. Troballes recents d'ossos de Diprotodon que aparenten tindre marques de carniceria soporten dita teoria. Els crítics diuen que és simplista, i argumenten que, al contrari de lo que va succeir en Nova Zelanda i Amèrica, hi ha poca evidència directa de caça, i que les dates en les quals està ubicada la teoria són massa incertes com per a ser confiables.

Administració humana del sol

La tercera teoria també posa als humans en l'escenari central, pero de forma indirecta més que directa, marcant un esclavó entre l'administració ya coneguda de la terra i de les pràctiques de cacera dels aborigen segons els registres dels primers #colon europeus, ans que la societat aborigen fora devastada pel contacte en els europeus i les malalties; segons dits registres, els aborigen cremaven regularment les xares per a desplaçar als animals de caça, obrir àrees de vegetació densa, i permetre el creiximent de plantes verdes i fresques per a consum humà i animal, una pràctica que va poder haver tingut que vore en l'increment repentí dels depòsits de cendra de quan la gent va aplegar a Austràlia. Segons dita teoria, l'alteració del paisage en fòc va destruir l'ecosistema a on vivien els grans marsupials, extinguint-los.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Diprotodon.

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Diprotodon.