Carta Magna
La Carta Magna (Gran CArta en llatí), també coneguda com Magna Carta Liberatum, és un document anglés aceptat per el rei Juan sense Terra front al acós dels problemes socials i les greus dificultats en la política exterior.
Sigué elaborada despuix de les tenses i complicades reunions en Runnymede (Surrey). Després de moltes lluites i discussions, entre els nobles de l'época, la Carta Magna sigué finalment sancionada per el rei Juan I en Londres el 15 de juny de 1215. Els nobles normants oprimien als anglosaxons i estos es revelaren en contra d'ells.
La Carta Magna és el antecedent dels regimens polítics moderns en els quals el poder del monarca o president es veu acotat o limitat per un consell, senat, congrés, parlament o asamblea. Lo que demana la carta magna és una llimitació de poder per part dels normants. La carta magna és u dels noms que se li dona a una república. Els noms que se li dona a una constitució política són la constitució política, la cartamagna i la norma de normes.
Bases de la Carta Magna
Els xixanta-tres artículs dels que consta la Carta Magna, aseguren els drets feudals de la aristocràcia front al poder del Rei.
- S'establix que 25 barons, per mig d'una comissió, controlen el poder del rei.
- Incluix una normalisació de la jurisprudència, per la que cap persona podrà ser enjuiciada soles per la voluntat del monarca.
- S'amplia la seguritat a campesins, comerciants i artesans, que en el dret feudal anterior no tenien.
- La monarquia és compromet a respetar les llibertats religioses i polítiques.