L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Carl Joachim Friedrich

Carl Joachim Friedrich (5 de juny de 1901–19 de setembre de 1984) fon un professor i teòric polític germà-nortamericà. Ensenyà de forma alterna en Harvard i Heidelberg fins a la seua jubilació en 1971. Els seus escrits sobre teoria de l'Estat i constitucional, constitucionalisme i govern ho varen convertir en un dels principals científics polítics del món en el periodo posterior a la Segon Guerra Mundial. És un dels estudiosos més influents del totalitarisme.

Biografia

editar

Primers anys en Alemània: 1901–1936

editar

Friedrich naixqué el 5 de juny de 1901 en Leipzig, en el Regne de Sajonia de l'Imperi alemà, fill del reconegut professor de medicina Paul Leopold Friedrich, inventor del guant quirúrgic de goma, i d'una comtesa prussiana de la família von Bülow. Els Friedrich eren protestants.[1] Assistí al Gymnasium Philippinum entre 1911 i 1919, a on va rebre una educació secundària alemana d'èlit centrada en les llengües i la lliteratura clàssiques (en el seu procés de naturalisació nortamericana, descrigué la seua religió com «Homer»). Friedrich estudià ab Alfred Weber,[2] germà de Max Weber, en l'Universitat de Heidelberg, a on es llicencià en 1925, havent assistit també a vàries atres universitats i inclús treballat breument en les mines de carbó belgues.

La família de Friedrich tenia forts vínculs en Estats Units. El seu germà, Otto Friedrich, aplegà a convertir-se en un industrial destacat en l'indústria alemana del caucho. Abdós germans varen viure i estudiaren en Estats Units de manera intermitent immediatament despuix de la Primera Guerra Mundial, pero Carl decidí permanéixer en Estats Units i Otto retornar a Alemània. Varen interrompre temporalment les seues relacions durant la década de 1940 per l'adheriment d'Otto al Partit Nazi i al seu destacat paper en l'indústria alemana durant el Tercer Reich, pero restabliren el contacte despuix del final de la Segona Guerra Mundial.

En la década de 1920, mentres era estudiant en Estats Units, Carl fundà i fon president del Servici Alemà d'Intercanvi Acadèmic, a través del mateix és com conegué per primera volta a l'amor de la seua vida, Lenore Pelham, també escritora i en aquell moment estudiant en el Rockford College, prop de Chicago. Més tarde abdós contragueren matrimoni. En 1926, fon nomenat lecturer (professor adjunt) de govern en l'Universitat d'Harvard. Va rebre el seu doctorat per l'Universitat de Heidelberg en 1930. Quan Hitler aplegà al poder en 1933, decidí permanéixer en Estats Units i convertir-se en ciutadà naturalisat.

Expert en dret constitucional alemà i en les condicions que rodejaren el colapse de la República de Weimar en 1933, Friedrich recolzava la democràcia representativa. No obstant, s'oponia fermament a la democràcia directa, en particular a l'us i abús dels referends, per considerar-los tendents al totalitarisme. Subrallà la necessitat de mantindre l'Estat de dret, complementat per una sòlida infraestructura d'institucions civils, i es mostrà molt reguardós dels moviments populars de base.

Universitat de Harvard: 1936–1941

editar

Friedrich fon nomenat professor de Govern en l'Universitat d'Harvard en 1936. Les principals àrees de pensament de Friedrich foren els problemes del liderage i la burocràcia en el govern, l'administració pública i les institucions polítiques comparades. Fon un conferenciant extremadament popular i també escrigué de manera prolífica, produint 31 volums sobre història política, govern i filosofia, i editant atres 22 (en aquell moment, la segona sifra més alta en l'història d'Harvard). En la década de 1930, el professor Friedrich també eixercità un paper destacat, junt en un dels seus estudiants, el llavors desconegut David Riesman, en els esforços per ajudar a acadèmics, advocats i periodistes judeus que fugien de l'Alemània nazi i d'atres règims fascistes a reassentar-se en Estats Units. Va convéncer a un d'ells, el pianiste Rudolf Serkin, per a que donara un concert en la seua granja en Brattleboro, Vermont, un acontenyiment que conduí a la creació del Festival de Música de Marlboro.

Friedrich, que provablement era l'especialiste més coneixedor en el seu camp (l'història constitucional alemana) de la seua época, estava dotat d'una saludable autoestima. De fet, alguns dels seus colegues en Harvard ho consideraven «una persona algo arrogant, excessivament confiada en les seues pròpies capacitats».[3]

Segona Guerra Mundial i Guerra Freda: 1941–1984

editar

Friedrich s'havia sumat a les files dels acadèmics d'Harvard que despreciaven els intents comunistes d'establir una societat sense classes. En 1939 publicà per primera volta una crítica del comunisme, i durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial desenrollà fermes conviccions respecte a l'Unió Soviètica. Considerava a l'Unió Soviètica com l'enemic mortal de les democràcies. Friedrich sostenia que, en abolir tota separació de poders en la busca d'una utopia social, l'Unió Soviètica acabaria per esclavisar al món sancer. En la ment de Friedrich, la política de masses devia ser continguda per èlits responsables i per la democràcia constitucional.[4]

Friedrich estava decidit a posar l'Universitat d'Harvard al servici de l'Estat democràtic i, en 1946, s'uní a Talcott Parsons, Edward S. Mason, Edwin O. Reischauer i atres membres del professorat d'Harvard per a dissenyar un nou programa acadèmic en cursos d'economia internacional, diplomàcia i administració de l'Estat. Friedrich impartí el primer programa sobre China i Japó, aixina com sobre Corea i Filipines, dos nacions que havien sorgit de l'imperi japonés.[5] Quan Estats Units entrà en la Segona Guerra Mundial, Friedrich ajudà a fundar la School of Overseas Administration per a formar a oficials en tasques de govern militar. Entre 1943 i 1946, Friedrich eixercí com a director de l'escola i fon membre del comité eixecutiu del Council for Democracy, que treballava per a convéncer al poble nortamericà de la necessitat de combatre el totalitarisme i publicava fullets sobre democràcia lliberal.[6]

En 1946, el governador militar d'Alemània, el general Lucius D. Clay, nomenà a Friedrich assessor en assunts constitucionals i governamentals, càrrec que eixercità fins a 1949.[7] Friedrich viajà a l'Alemània ocupada pels Aliats i ajudà a redactar les constitucions dels estats federats alemans de Baviera, Baden i Hesse. En 1948, Friedrich contribuí a la redacció de la constitució alemana, coneguda com la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemània. Friedrich incorporà en estes constitucions les ensenyances de Johannes Althusius sobre el federalisme i l'autonomia local, en l'objectiu de crear un règim descentralisat en el que els estats federats tingueren autoritat sobre la fiscalitat, l'educació i la política cultural. Ab este fin, Friedrich també establí en la constitució de la República Federal d'Alemània que els membres de la cambra alta (Bundesrat) serien designats pels parlaments dels estats federats (Landtag).[8]

La visió constitucional de Friedrich per a una nova identitat alemana es basava en la participació activa en les institucions democràtiques, a on els ciutadans invertiren en la democràcia per a garantisar la seua pròpia llibertat.[9] Friedrich creïa profundament que una democràcia estable requeria una èlit compromesa en la democràcia i una burocràcia responsable. Per això, intervingué en les reformes en curs de les universitats alemanes en les zones ocupades per Estats Units. Viajà entre Heidelberg, Munich i Berlín per a organisar reunions sobre el paper de l'universitat en una democràcia constitucional. En 1948 ajudà a establir l'Universitat Lliure de Berlín, per a la qual dissenyà un programa d'estudis centrat en la teoria política, la democràcia i el comunisme. Este programa d'estudis fon adoptat en 1949 per l'Universitat de Marburc, l'Universitat de Colónia i l'Universitat d'Hamburc.[10]

En 1947, Friedrich i els seus colegues d'Harvard posaren en marcha un programa de cursos sobre Rússia i l'Unió Soviètica, que en 1948 es convertí en el Russian Research Center. Eixe mateix any, els comunistes varen prendre el control de Checoslovàquia i l'Alemània ocupada pels Aliats fon dividida en Alemània Occidental i Alemània Oriental en 1949.[11] Estos ràpits acontenyiments dugueren a Friedrich a promoure el proyecte Human Relations Area Files (HRAF), que havia segut iniciat en 1948 per Clellan S. Ford en l'Universitat de Yale. El HRAF recopilà i analisà grans cantitats de senyes per a elaborar informes d'investigació destinats a diplomàtics nortamericans sobre les cultures i règims polítics del món. Versions més breus dels informes del HRAF es publicaven com a material de consulta per al personal militar nortamericà destinat en l'estranger.[12] En acabant de que el continent europeu fora dividit en la formació del Pacte de Varsòvia en 1955, l'interés pels assunts europeus va créixer i els diplomàtics nortamericans requeriren un coneiximent detallat de l'història dels països europeus, independentment de si eren aliats o enemics en la Guerra Freda. Friedrich es convertí en el responsable de la divisió d'estudis europeus en l'Universitat de Harvard. Dissenyà cursos exigents per als estudiants sobre Alemània, Polònia, Hongria, Gran Bretanya, França i Itàlia. Friedrich també formà a diplomàtics nortamericans en història i política europees ans que foren enviats a l'estranger.[13]

En la década de 1950, Friedrich tingué l'oportunitat de posar novament en pràctica les seues idees d'un federalisme virtuós quan actuà com a assessor constitucional per a Puerto Rico, les Illes Vérgens i Israel. Friedrich també participà en un proyecte per a redactar una constitució destinada a l'establiment d'una Comunitat Política Europea (EPC), que finalment fracassà.[14] En 1955, Friedrich fon nomenat professor Eaton de Ciència del Govern en l'Universitat de Harvard.[15] En 1956, Friedrich, junt en el seu estudiant Zbigniew Brzezinski, publicà Totalitarian Dictatorship and Autocracy, que es convertiria en el llibre més citat de Friedrich. Eixe mateix any, fon nomenat professor de Ciència Política en l'Universitat de Heidelberg, a on impartia classes ocasionalment.[16] En 1962, Friedrich fon nomenat president de l'American Political Science Association. En 1967, fon designat president de la International Political Science Association[17] i va rebre la Gran Creu de l'Orde del Mèrit de la República Federal d'Alemània per part del president d'este país. Despuix de la seua jubilació en 1971, Friedrich es convertí en professor emèrit.[18] Posteriorment impartí docència en l'Universitat de Mánchester i en l'Universitat de Duke, entre unes atres.

Molts dels estudiants de Friedrich foren despuix destacats teòrics polítics com Judith Shklar,[19] Harvey Mansfield i Benjamin Barber.[20] [21]

Moigué el 19 de setembre de 1984 a Lexington, Massachusetts.

Idees

editar

El concepte de «bona democràcia» de Friedrich rebujava la democràcia directa per considerar-la totalitària, en favor de la democràcia representativa. Alguns dels supòsits de la teoria del totalitarisme de Friedrich, en particular la seua acceptació de l'idea de l'«Estat constitucional» de Carl Schmitt, són considerats potencialment antidemocràtics per Hans J. Lietzmann. Schmitt sostenia que el sobirà està per damunt de la llei. Klaus von Beyme situa el foc principal de les teories de Friedrich en la «creació i preservació d'institucions sòlides». Açò pot apreciar-se en la seua influència en el treball d'elaboració de les constitucions dels estats alemans.

Bibliografia

editar
  • THE NEW BELIEF IN THE COMMON MAN. Per Carl J. Friedrich. 345 plus xii pp. Boston: Little, Brown & Co. $3. 1942.
  • The Philosophy of Kant, Editor with editor's introduction [Kant's moral and political writings] (New York: Random House/Modern Library [#266], 1949).
  • CONSTITUTIONAL GOVERNMENT AND DEMOCRACY (rev. ed.), per Carl J. Friedrich. Ginn and Company, Boston. 1950. Pp. xvi, 688.
  • The Age of the Baroque: 1610–1660 (New York: Harper & Row, 1952).
  • Der Verfassungsstaat der Neuzeit [revised German edition of 'Constitutional Government and Democracy'] (Berlin, 1953).
  • The Philosophy of Hegel, editat ab una introducció (New York: Random House/Modern Library, 1953).
  • Die Philosophie des Rechts in Historischer Perspektive (Springer Verlag, 1955)
  • Totalitarian Dictatorship and Autocracy. Coautoria per Carl J. Friedrich i Zbigniew Brzezinski. Cambridge: Harvard University Press, 1956. Second edition 1965.
  • The Philosophy of History per Hegel, trad. J. Sibree, nova introducció per C.J. Friedrich (Dover, 1956). ("[H]e revolutionized the sciences of man, of culture and society, and neither the humanities nor the social sciences have ever been able to think and talk again in the naive and simple terms that characterized them before Hegel wrote.")
  • Totalitäre Diktatur (The Totalitarian Dictatorship). Stuttgart. 1957.
  • Man and His Government: An Empirical Theory of Politics. New York: McGraw-Hill. 1963. ISBN 0070224161.
  • Tradition and Authority. Oxford: Oxford University Press. 1972.
  • The Pathology of Politics: Violence, Betrayal, Corruption, Secrecy, and Propaganda. New York: Harper & Row. 1972. ISBN 0060113677.

Referències

editar
  1. ↑ Muller, Jerry Z. (24 May 2022). Professor of Apocalypse: The Many Lives of Jacob Taubes. Princeton University Press. ISBN 9780691231600.
  2. ↑ Bevir, Mark (2022). "A History of Political Science". Cambridge University Press. doi:10.1017/9781009043458. ISBN 9781009043458.
  3. ↑ Edmund Spevack, Allied Control and German Freedom: American Political and Ideological Influences on the Framing of the West German Basic Law (Grundgesetz) (Munster: Verlag), p. 192.
  4. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 58. ISBN 9780691173825.
  5. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. pp. 60–61. ISBN 9780691173825.
  6. ↑ Michael Burgess (2012). In Search of the Federal Spirit. Oxford University Press. p. 131. ISBN 9780199606238.
  7. ↑ David S. Clark (2022). American Comparative Law: A History. Oxford University Press. p. 354. ISBN 9780195369922.
  8. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 66. ISBN 9780691173825.
  9. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 66. ISBN 9780691173825.
  10. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 67. ISBN 9780691173825.
  11. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 61. ISBN 9780691173825.
  12. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 62. ISBN 9780691173825.
  13. ↑ Udi Greenberg (2016). The Weimar Century: German Émigrés and the Ideological Foundations of the Cold War. Princeton University Press. p. 61. ISBN 9780691173825.
  14. ↑ Michael Burgess (2012). In Search of the Federal Spirit. Oxford University Press. p. 132. ISBN 9780199606238.
  15. ↑ Michael Burgess (2012). In Search of the Federal Spirit. Oxford University Press. p. 131. ISBN 9780199606238.
  16. ↑ Charles Lockhart; Glenn H. Utter (2002). American Political Scientists: A Dictionary. Greenwood Press. p. 121. ISBN 9780313319570.
  17. ↑ Charles Lockhart; Glenn H. Utter (2002). American Political Scientists: A Dictionary. Greenwood Press. p. 121. ISBN 9780313319570.
  18. ↑ Michael Burgess (2012). In Search of the Federal Spirit. Oxford University Press. p. 131. ISBN 9780199606238.
  19. ↑ Shklar, Judith (1989). "A Life of Learning. Charles Homer Haskins Lecture. American Council of Learned Societies" (PDF).
  20. ↑ "Liberty Beyond "Rational Control" – Daniel J. Mahoney". Law & Liberty. Retrieved 2026-04-03.
  21. ↑ Grimes, William (2017-04-25). "Benjamin R. Barber, Author of 'Jihad vs. McWorld,' Dies at 77". The New York Times. ISSN 0362-4331. Retrieved 2026-04-03.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Carl_Joachim_Friedrich&oldid=481276»