Diferència entre les revisions de "Compromís de Casp"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 47: Llínea 47:
 
El Principat de Catalunya, nomenà:
 
El Principat de Catalunya, nomenà:
  
* L’Arquebisbe de Tarragona
+
* L’Arquebisbe de [[Tarragona]]
 
* [[Bernal de Gualbes]], doctor en lleis
 
* [[Bernal de Gualbes]], doctor en lleis
 
* [[Guillem de Valseca]], doctor en lleis
 
* [[Guillem de Valseca]], doctor en lleis

Revisió de 19:50 21 març 2015

En l’any 1409 regnava en la Corona d’Arago, Martí l’Humà, que havia succedit a son germà, Joan I, per haver fallit sense fills varons. En Sicília regnava el seu fill, Martí el Jove.

En el regne de Cerdenya havia sorgit una rebelió d’una part de l’illa, promoguda per la república de Genova, perque ans havia eixercit un protectorat sobre Corcega i Cerdenya i no volia perdre sa influència. Ademés, genovesos i catalans rivalisaven pel comerç en el Mediterraneu occidental.

Martí el Jove prengué el manament de l’eixèrcit de son pare en Cerdenya en la trista circumstancia de caure malalt de les malalties de l’illa. En el seu falliment en 1409, a la Corona d'Aragó se li plantejava un greu problema; Martí el Jove era fill de Marti l’Humà i només deixava un fill illegítim (bastart), D. Fadric, Comte de Lluna, i este no podia succedir-li al tro de Sicília, per lo que el nou rei d’esta fon son pare, per tant, el Regne de Sicília s’incorporà a la Corona d’Aragó.

Candidats

La situació en que quedava la Corona era preocupant: el rei Martí no tenia més fills, i per la seua edat ya no estava en condicions de tindre’n més, aixina que, començaren les especulacions sobre la possible successió.

Havia fins a sis candidats a regnar:

  • Jaume, Comte d’Urgell
  • Ferran, Infant de Castella
  • Lluis, Duc de Calabria
  • Fadric, Comte de Lluna
  • Alfons, Duc de Gandia i Comte de Denia i Ribagorça
  • Joan, Comte de Prades i germa de l’anterior

Estos dos últims, podien alegar pocs drets per parentesc mes lluntà, en canvi, els que tenien més possibilitats eren el Comte d’Urgell i l’Infant de Castella.

El Comte d’Urgell tenia al seu favor ser “de la família” i natural dels estats de la Corona d’Arago; per contra, ser mal administrador, tindre mal caràcter, i sobre tot, era un joguet en mans de sa mare, dona molt dominant i que no parava de dir-li: “Fill, o rei, o res”.

L’Infant tenia en sa contra ser “estranger”, pero al seu favor, ser bon governant i haver demostrat valor personal. A la mort del seu germa, Enrique III el Dolent, Rei de Castella, desempenyà la regència durant la minoria d’edat del successor, Juan II, en gran acert, tant que altes instances de Castella li proposaren ser coronat rei en lloc de son cosí, cosa que ell es negà. En quant a la seua valia, posem un eixemple: Sitiada la ciutat d’Antequera, tinguda per inexpugnable, els soldats que tiraven la terra al fos, es negaren a fer-lo per la cantitat de fleches que llançaven els moros. Enterat l’Infant d’aixo, agarrà un cabaç ple i es diriguí directament al fos, el volcà i tornà al campament, dient-los: “Teniu vergonya i feu allò que yo he fet”. Antequera fon conquistada.

Mentres tant, el rei Martí era apremiat per sa dona i sa nora, per a que nomenara successor seu al Comte d’Urgell, pero ell es negà, i estant prop la seua mort en Barcelona, les Corts del Principat li preguntaren que ya que no havia nomenat successor seu, al manco els diguera sa opinio personal sobre qui podia succedir-li, i el rei lis contestà: “Aquell qui per dret li corresponga”. Lo que pot entendre´s que per damunt de la voluntat real estan les lleis.

Fallit el rei Martí en 1410, les ombres de la guerra civil envoltaven els estats de la Corona d’Arago. El Comte d’Urgell proclamava estar dispost a enfrontar-se a qui li negara ser rei; l’Infant de Castella, qui no havia vollgut suplantar al seu nebot en Castella, en canvi, no estava dispost a cedir el seu dret.

Davant el perill de guerra civil, les més altes institucions dels regnes d’Aragó i Valéncia i dels Comtats catalanans, acordaren crear una instància o “compromís” que decidira a qui corresponia el dret a ser rei.

Compromisaris

Cada estat nomenaria a tres compromisaris, el quals es reunirien en Casp, estos, després d’escoltar les raons alegades pels sis candidats, delliberarien i elegirien a u d’ells, la sentència seria acatada obligatoriament per tots. Havia una important condicio: el designat com a rei llegítim, apart d’obtindre la majoria dels vots, o siga, cinc de nou, deuria ser votat per cada u dels estats, i si algú no el votava, l’estat en qüestio podia negar-se a acatar el fallo.

El Regne d’Aragó, designà com a compromisaris:

El Regne de Valencia, nomenà:

El Principat de Catalunya, nomenà:

Ans de reunir-se el Compromis, es produiren dos canvis: El valencià Rabasa, per malaltia, fon sustituit pel doctor en lleis, Pere Beltran. Un atra circumstància fon, que quan l’Arquebisbe de Saragossa estava en cami coincidí en Antonio de Luna, partidari del Comte d’Urgell i tractà de convencer a l´Arquebisbe, este li declarà estar a favor de l’Infant de Castella, per lo que el galtejà i ordenà als seus que l’apunyalaren. Fon sustituit en el Compromis pel Bisbe d’Osca.

La votació

Els compromisaris compliren sa missió, i aplegat el moment de la votació, a proposta de l’Arquebisbe de Tarragona, demanaren a Frai Vicent Ferrer que raonara el seu vot i els motius. Este, aixina ho feu, i sa explicació fon determinant per a decidir el fallo. El resultat fon: a favor del Comte d’Urgell, Guillem de Valseca, i l’Arquebisbe de Tarragona, encara que reconeixia que el més adequat per a regnar era l’Infant de Castella; o siga, dos vots catalans. El valencià, Pere Beltràn, digué no haver tingut temps d’estudiar el cas, per haver sustituit a ultim hora a Ginés Rabasa, per lo que s’abstingué. I els atres dos valencians, el catala Bernal de Gualbes i els tres aragonesos, votaren a favor de l’Infant de Castella (Ferràn). Per lo tant, havent-se complit les condicions de majoria (sis vots de nou) i al manco un vot de cada estat, fon proclamat rei llegítim i reconegut en tots els Regnes i Principat de la Corona d’Arago.

Opocició

Pero, no tots ho acataren: Jaume, Comte d’Urgell, reuní un eixèrcit junt als seus partidaris per a obtindre a la força alló que el Compromís li havia negat. El nou rei, demostrant ser tan previsor com sempre i reunint al seus lleals, es preparà per enfrontar-se al rebelt; encara que, intentà convéncer al Comte de que canviara sa actitut i que foren amics, fon inútil.

Les Corts de Catalunya arribaren a declarar traidor al Comte d’Urgell i el rei l’acorralà en Balaguer, a on es veé perdut. Donya Isabel, dona del Comte, i tia del rei, eixí de Balaguer i agenollant-se davant del rei li demanà clemència per al seu marit. En conte d’eixecutar-lo, com era la costum i el dret, el rei condenà al Comte a presó per vida, en el Castell de Xàtiva, i a sa mare, la de “Fill, o rei, o res”, que fora tancada en un convent, tambe per vida.

El Rei Ferràn I d'Aragó, mereixqué el sobrenom de “l’Honest”. Anys més tart, el Governador General del Regne de Valéncia i Duc de Sogorb, el futur Alfons V el Magnànim, escrigué a son pare, que havia visitat en Xàtiva a Jaume d’Urgell, i que no li pareixia perillós, puix sa mare havia fallit; el rei li contestà que si aixina ho creïa, podia lliberar-lo. Lamentablement, el Comte d’Urgell mori durant eixe temps.

N’hi ha que dir, que el carrec de Governador del Regne de Valéncia, era ocupat per l’hereu, el futur rei.

Enllaços externs