Compromís de Casp
El Compromís de Casp fon un pacte establit en l'any 1412 per representants dels regnes d'Aragó i Valéncia i dels Comtats de Catalunya per a elegir un nou rei davant la mort en l'any 1410 de Martí I d'Aragó sense descendència i sense nomenar un successor acceptat. Va supondre l'entronisació de Ferran d'Antequera, un membre pertanyent a la dinastia Trastámara, en la Corona d'Aragó.
Història[editar | editar còdic]
En l’any 1409 regnava en la Corona d’Aragó, Martí l’Humà, que havia succeït a son germà, Joan I, per haver fallit sense fills varons. En Sicília regnava el seu fill, Martí el Jove.
En el regne de Sardenya havia sorgit una rebelió d’una part de l’illa, promoguda per la república de Gènova, perque ans havia eixercit un protectorat sobre Còrsega i Sardenya i no volia perdre sa influència. Ademés, genovesos i catalans rivalisaven pel comerç en el Mediterràneu occidental.
Martí el Jove prengué el manament de l’eixèrcit de son pare en Sardenya en la trista circumstància de caure malalt de les malalties de l’illa. En el seu falliment en 1409, a la Corona d'Aragó se li plantejava un greu problema; Martí el Jove era fill de Martí l’Humà i a soles deixava un fill illegítim (bastart), D. Fadric, Comte de Lluna, i este no podia succeir-li al tro de Sicília, per lo que el nou rei d’esta fon son pare, per tant, el Regne de Sicília s’incorporà a la Corona d’Aragó.
Candidats[editar | editar còdic]
La situació en que quedava la Corona era preocupant: el rei Martí no tenia més fills, i per la seua edat ya no estava en condicions de tindre’n més, aixina que, començaren les especulacions sobre la possible successió.
Havia fins a sis candidats a regnar:
- Jaume, Comte d’Urgell
- Ferran, Infant de Castella
- Lluis, Duc de Calàbria
- Fadric, Comte de Lluna
- Alfons, Duc de Gandia i Comte de Denia i Ribagorça
- Joan, Comte de Prades i germà de l’anterior
Estos dos últims, podien alegar pocs drets per parentesc més lluntà, en canvi, els que tenien més possibilitats eren el Comte d’Urgell i l’Infant de Castella.
El Comte d’Urgell tenia al seu favor ser “de la família” i natural dels estats de la Corona d’Aragó; per contra, ser mal administrador, tindre mal caràcter, i sobre tot, era un joguet en mans de sa mare, dòna molt dominant i que no parava de dir-li: “Fill, o rei, o res”.
L’Infant tenia en sa contra ser “estranger”, pero al seu favor, ser bon governant i haver demostrat valor personal. A la mort del seu germà, Enrique III el Dolent, Rei de Castella, desempenyà la regència durant la minoria d’edat del successor, Juan II, en gran encert, tant que altes instàncies de Castella li propongueren ser coronat rei en lloc de son cosí, cosa a la que ell es negà. En quant a la seua valia, posem un eixemple: Sitiada la ciutat d’Antequera, tinguda per inexpugnable, els soldats que tiraven la terra al fos, es negaren a fer-lo per la cantitat de fleches que llançaven els moros. Enterat l’Infant d’això, agarrà un cabaç ple i es dirigí directament al fos, el volcà i tornà al campament, dient-los: “Teniu vergonya i feu allò que yo he fet”. Antequera fon conquistada.
Mentres tant, el rei Martí era apremiat per sa dona i sa nora, per a que nomenara successor seu al Comte d’Urgell, pero ell es negà, i estant prop la seua mort en Barcelona, les Corts del Principat li preguntaren que ya que no havia nomenat successor seu, al manco els diguera la seua opinió personal sobre qui podia succeir-li, i el rei els contestà: “Aquell qui per dret li corresponga”. Lo que pot entendre´s que per damunt de la voluntat real estan les lleis.
Fallit el rei Martí en l'any 1410, les ombres de la guerra civil rodejaven els estats de la Corona d’Aragó. El Comte d’Urgell proclamava estar dispost a enfrontar-se a qui li negara ser rei; l’Infant de Castella, qui no havia volgut suplantar al seu nebot en Castella, en canvi, no estava dispost a cedir el seu dret.
Davant el perill de guerra civil, les més altes institucions dels regnes d’Aragó i Valéncia i dels Comtats catalans, acordaren crear una instància o “compromís” que decidira a qui corresponia el dret a ser rei.
Compromissaris[editar | editar còdic]
Cada estat nomenaria a tres compromissaris, el quals es reunirien en Casp, estos, despuix d’escoltar les raons alegades pels sis candidats, delliberarien i elegirien a u d’ells, la sentència seria acatada obligatòriament per tots. Havia una important condició: el designat com a rei llegítim, a part d’obtindre la majoria dels vots, o siga, cinc de nou, deuria ser votat per cada u dels estats, i si algú no el votava, l’estat en qüestió podia negar-se a acatar el fallo.
El Regne d'Aragó, designà com a compromissaris:
- L'Arquebisbe de Saragossa
- Frai Francisco de Aranda, cartuig
- Berenguer de Bardají, lletrat
El Regne de Valéncia, nomenà:
- Frai Vicent Ferrer, dominic i mestre en Teologia
- Frai Bonifaci Ferrer, general cartuig i jurisconsult, germà de l’anterior
- Ginés Rabasa, doctor en lleis
Els comtats catalans, nomenaren:
- L’Arquebisbe de Tarragona
- Bernal de Gualbes, doctor en lleis
- Guillem de Valseca, doctor en lleis
Ans de reunir-se el Compromís, es produïren dos canvis: El valencià Rabasa, per malaltia, fon substituït pel doctor en lleis, Pere Beltran. Un atra circumstància fon, que quan l’Arquebisbe de Saragossa estava en camí coincidí en Antonio de Luna, partidari del Comte d’Urgell i tractà de convéncer a l'Arquebisbe, este li declarà estar a favor de l’Infant de Castella, per lo que el galtejà i ordenà als seus que l’apunyalaren. Fon substituït en el Compromís pel Bisbe d’Osca.
La votació[editar | editar còdic]
Els compromissaris compliren sa missió, i aplegat el moment de la votació, a proposta de l’Arquebisbe de Tarragona, demanaren a Frai Vicent Ferrer que raonara el seu vot i els motius. Este, aixina ho feu, i sa explicació fon determinant per a decidir el fallo. El resultat fon: a favor del Comte d’Urgell, Guillem de Valseca, i l’Arquebisbe de Tarragona, encara que reconeixia que el més adequat per a regnar era l’Infant de Castella; o siga, dos vots catalans. El valencià, Pere Beltran, digué no haver tengut temps d’estudiar el cas, per haver substituït a últim hora a Ginés Rabasa, per lo que s’abstingué. I els atres dos valencians, el catala Bernal de Gualbes i els tres aragonesos, votaren a favor de l’Infant de Castella (Ferran). Per lo tant, havent-se complit les condicions de majoria (sis vots de nou) i al manco un vot de cada estat, fon proclamat rei llegítim i reconegut en tots els Regnes i Principat de la Corona d’Aragó.
Oposició[editar | editar còdic]
Pero, no tots ho acataren: Jaume, Comte d’Urgell, reuní un eixèrcit junt als seus partidaris per a obtindre a la força allò que el Compromís li havia negat. El nou rei, demostrant ser tan previsor com sempre i reunint al seus lleals, es preparà per enfrontar-se al rebel; encara que, intentà convéncer al Comte de que canviara sa actitut i que foren amics, fon inútil.
Les Corts de Catalunya arribaren a declarar traïdor al Comte d’Urgell i el rei l’acorralà en Balaguer, a on es veu perdut. Donya Isabel, dona del Comte, i tia del rei, eixí de Balaguer i agenollant-se davant del rei li demanà clemència per al seu marit. En conte d’eixecutar-lo, com era la costum i el dret, el rei condenà al Comte a presó per vida, en el Castell de Xàtiva, i a sa mare, la de “Fill, o rei, o res”, que fora tancada en un convent, també per vida.
El Rei Ferran I d'Aragó, mereixqué el sobrenom de “l’Honest”. Anys més tart, el Governador General del Regne de Valéncia i Duc de Sogorp, el futur Alfons V el Magnànim, escrigué a son pare, que havia visitat en Xàtiva a Jaume d’Urgell, i que no li pareixia perillós, puix sa mare havia fallit; el rei li contestà que si aixina ho creïa, podia lliberar-lo. Lamentablement, el Comte d’Urgell morí durant eixe temps.
N’hi ha que dir, que el càrrec de Governador del Regne de Valéncia, era ocupat per l’hereu, el futur rei.
Cites[editar | editar còdic]
L'Acta del Compromís de Casp, de 6 de juny de 1412, està escrita en llengua valenciana. Lliteralment, podem llegir:
- Acta notarial del 6 de juny de 1412 sobre el Compromís de Casp. Citada per Salvador Faus i Sabater en el seu llibre Recopilació històrica sobre la denominació llengua valenciana, pàg. 29 (Valéncia, 1994).
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Compromís de Casp.