La dacsa (antigament escrit dacça)[1] o paniç (Zea mays) botànicament pertany a les herbàcees jagants, de la família de les gramínees. A diferència d’unes atres plantes tropicals, esta creix i prospera en qualsevol altitut; en Perú, per eixemple, se la veu en terres situades a nivell de la mar lo mateix que a 4.700 m. És, per tant, la sola planta tropical cultivada freqüentment fòra dels tròpics en èxit.

Abans del descobriment d'Amèrica, el cereal fon importat als països mediterràneus. Cristòfol Colon el portà a Espanya en l'any 1498 i la seua sembra es feu en els camps de Castella.

Les espigues que es formen en la planta, una volta estan desenrollades i madures constituïxen les conegudes panolles, tan apreciades quan estan tendres per a menjar-se-les torradetes al foc, afegint-los un pessic de sal. Dita panolla oferix uns grans, apretats i adherits a l’espigó (el suro o eix del mig), de brillant color groc, blanc o rogenc, segons la varietat, que es troben protegits per unes fulles, correjoses quan s'eixuguen, que els envolten, des del pedúncul fins a la mateixa punta, a l’hora que oculten la bellea multicolor de les moltíssimes llavors que tanquen en tota la seua llargària i que, en perfectes files, corren a lo llarc del suro.

Valor alimentici

El valor alimentari de la dacsa el proporcionen les substàncies proteiques, lípits i glúcits, que contenen en cantitats importants. Moltes poblacions de països pobres s’han alimentat i encara hui s’alimenten d’este cereal, tenint-lo com a producte principal i bàsic de la seua dieta, lo que produïx negativament, per falta de vitamines, la temuda malaltia de la pelagra o maidisme.

Consum i productors

En el món desenrollat, per contra, el seu consum és molt important i variat, tant culinàriament, en rebosteria o conserves, etc., com en pensos i preparats per a la ganaderia. És enorme la seua producció arreu del món, sent els EUA el país més important en quasi un 50% de la totalitat, seguit del Brasil, Rússia,China, Argentina, Mèxic, etc.

En Espanya destaquen, entre unes atres zones productives, Galícia, Andalusia i Aragó. En temps de necessitat, la posguerra, per eixemple en Valéncia es menjà a montó de pa i coca de dacsa. I, cóm no, transformant-la en roses de dacsa (també conegudes popularment com a bufes, cotufes, mongetes o palometes) i que nos acompanyen a diari delectant-nos al mastegar-les veent películes de cine.

Enllaços externs

Commons