Diòcesis de Sogorp-Castelló

La Diòcesis de Sogorp-Castelló de l'Iglésia catòlica fon creada per decret de la Sagrada Congregació Consistorial en l'any 1960, d'acort en el Concordat entre la Santa Sèu i Espanya a partir d'un reajustament de llindanys entre les diòcesis de Valéncia-Sogorp-Tortosa.

HistòriaEditar

Entre els anys 1160 i 1168, el cavaller navarrés Pedro Ruiz de Azagra, es va convertir en senyor de Albarracín, i va desijar refundar la suposta antiga diòcesis de la zona, pero el Papa Adriano IV, donà l'Iglésia de la ciutat a la de Saragossa, decisió recolzada pel rei d'Aragó Alfons II el Cast, que també la donà ad aquella sèu. Pese ad això, Pedro Ruiz de Azagra, va tractar de fundar cadira episcopal en Albarracín. El bisbe de Saragossa, es va opondre a la creació d'este bisbat i va obtindre dictamen favorable de la Cúria Pontifícia, declarant a Albarracín subjecta a la sèu cesaraugustana. Pedro Ruiz de Azagra, va recórrer a l'arquebisbe de Toledo, que usant la facultat que havia otorgat el Papa Urbà II al primer arquebisbe de Toledo de nomenar bisbes en llocs que s'hagueren conquistat i ell creguera oportú, va concedir a Pedro Ruiz de Azagra, el seu desig. En l'any 1172, Martín va jurar obediència al metropolità de Toledo, prenent cóm títul el de bisbe arcabricense, ya que durant la reconquista, no es fundaven noves diòcesis, sino que es procurava restablir les antigues.

Quatre anys més tart, en Albarracín era ya comú sentir que dita terra no va pertànyer a Arcàbria, sino a l'antiga diòcesis de Sogorp, recolzant-se en les antigues divisions territorials del rei Wamba. A conseqüència d'este fet, es va obligar al bisbe Martín a prendre el títul de bisbe de Sogorp i de la cadira d'Albarracín, encara que Sogorp no estava conquistada. El papa Gregori IX i el papa Inocenci IV, varen exhortar a la noblea castellana i a l'aragonesa per a que prengueren dita ciutat als moros. Quan es va conquistar Sogorp en 1245, la sèu episcopal es va traslladar d'Albarracín a Sogorp. Dos anys despuix el papa Inocenci IV, va ordenar que s'uniren les dos Iglésies.

Territori històricEditar

Gràcies als pleits de la diòcesis de Sogorp-Albarracín en l'archidiòcesis de Tarragona, el papa Joan XXII va elevar la càtedra de Saragossa al ranc d'Archidiòcesis, donant-li per sufragànea la diòcesis de Sogorp-Albarracín.

Més tart, Sogorp-Albarracín, va tindre grans disputes territorials en la sèu de Valéncia, ya que esta alegava els seus drets sobre vàries Iglésies de Sogorp: la Vila d'Altura, Alpuente, Aras, Arcos, Andilla, Villahermosa del Río, Cortes, Zucaina, Castillo de Villamalefa, Puebla de Arenoso, Jérica i fins a 32 iglésies més, de les quals, Valéncia cobrava rendes, per la donació en l'any 1245 per part del Rei Moro de Valéncia Zeit Abuzeit al rei Jaume I. El Bisbe de Valéncia Arnaldo de Peralta, va prendre a mà armada l'Iglésia de Sogorp i va tirar al Prelat sogorbí. Roma, va resoldre la qüestió en favor del bisbe de Sogorp-Albarracín, encara que molts dels territoris ocupats, varen quedar en mans de la mitra valenciana (fins al reajustament de circumscripcions en 1953 any en el que es varen desprendre un grup de 22 iglésies que formaven un enclauament en la província de Castelló).

Composició del bisbatEditar

La diòcesis de Sogorp-Albarracín, estava composta per un capítul comú, un deà comú, un tesorer en comú i un chantre comú, pero cada Iglésia tenia un arciaca propi i sis canonges.

El fi del bisbat de Sogorp-AlbarracínEditar

La pauEditar

L'arciaconat d'Alpuente, fon una de les iglésies que es va quedar Valéncia despuix de les disputes dels dos bisbats. Pero, este fon l'únic retornat (en 1347 per sentència de la Cúria Romana). A partir de llavors, les Iglésies de Sogorp i Albarracín varen permanéixer unides 318 anys.

La separacióEditar

El papa Gregori XIII, a instàncies de Felip II d'Espanya, va dissoldre l'unió alegant, en una Bula publicada en 1577 les següents raons: Sogorp pertanyia al Regne de Valéncia i Albarracín al d'Aragó; tots els canonges, residien en Sogorp i, el cult en Albarracín estava abandonat per la gran població morisca. També va aprofitar la vacant de l'arquebisbat de Saragossa i la del bisbat de Sogorp-Albarracín.

L'orde, fon ben acollida en Albarracín, pero no en Sogorp, que va retardar la separació 20 anys. El nou bisbat d'Albarracín, fon proclamat sufragàneu de Saragossa, mentres que el de Sogorp, ho fon de Valéncia.

La nova diòcesisEditar

 
Josep Maria Guinot

El Concordat de 1953 i l'intent d'adaptar les diòcesis als llímits provincials civils va propiciar la configuració actual de la nova diòcesis. El Decret de la Sagrada Congregació Consistorial De mutatione finium Dioecesium Valentinae-Segorbicensis-Dertotensis, de 31 de maig de 1960, desmembrava del territori de la Diòcesis de Sogorp les parròquies i iglésies filials pertanyents a la província de Valéncia, les quals varen ser agregades a l'Archidiòcesis de Valéncia. De la mateixa manera, de la Diòcesis de Tortosa eren desmembrades les parròquies i iglésies filials dels Archiprestats de Nules, Vilarreal, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser. Lo mateix va ocórrer en la parròquia de Bechí, que com a enclavament, va pertànyer a la Diòcesis de Terol fins a l'any 1956.

Aixina mateix es va alegar que Castelló estiguera descontenta en el bisbat de Tortosa ya que, tant el poble com les autoritats locals, estaven indignades pel tracte rebut per part dels bisbes dertosencs, que no acodien a les grans celebracions religioses castellonenques com: la Romeria de les Canyes, les festes de la Verge del Lledó, el Corpus Christi, etc... La propaganda del franquisme va presentar l'unió de les dos iglésies, com un motiu d'alegria en totes les iglésies castellonenques.

Com a fet històric Castelló fon el "centre de la diòcesis" degut a que el bisbe de Tortosa fra Antonio José Salinas i Moreno (1790-1814), que despuix fon bisbe, va manar construir el palau bisbal en la ciutat, com a residència en les seues llargues estàncies en Castelló.

Despuix de l'unió, la Bula, de 24 de juny de 1960, de Sa Santitat Joan XXIII, decretava afegir a la diòcesis de Sogorp el títul de Castelló, passant a denominar-se tant el bisbe com la diòcesis en la doble denominació de Sogorp-Castelló. Sogorp conservava la dignitat de catedral episcopal i s'elevava de ranc a la llavors colegiata de Santa María de Castelló.

Un dels principals impulsors en que es creara la Diòcesis Sogorp-Castelló fon el religiós castellonenc Josep Maria Guinot i Galan (Artana, 1907-Castelló, 2005).

Vore tambéEditar

Enllaços externsEditar