Diferència entre les revisions de "Idioma valencià"
| Llínea 18: | Llínea 18: | ||
== Característiques del dialecte occidental de la llengua Catalana == | == Característiques del dialecte occidental de la llengua Catalana == | ||
| − | == Subdialectes del dialecte | + | == Subdialectes del dialecte oriental de la llengua Catalana== |
[[Image:Dialectes del valencià.png|right|thumb|Dialectes del Valencià]] | [[Image:Dialectes del valencià.png|right|thumb|Dialectes del Valencià]] | ||
| − | El dialecte | + | El dialecte oriental de la Llengua Catalana rep el nom de Valencià i consta dels següents subdialectes: |
=== Valencià de Transició === | === Valencià de Transició === | ||
| Llínea 27: | Llínea 27: | ||
* Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe. | * Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe. | ||
* La primera persona del present pren la desinència -o: jo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, sent > sento, córrec > corro. | * La primera persona del present pren la desinència -o: jo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, sent > sento, córrec > corro. | ||
| − | * | + | * Els artículs el/els solen conservar la forma clàssica ''lo'' i ''los'', especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares. |
* Conservació progressiva de la -d- intervocàlica. | * Conservació progressiva de la -d- intervocàlica. | ||
Revisió de 20:32 8 nov 2008
El Valencià és la denominació que rep la llengua Catalana a València. Este dialecte, és parlat per 2 millons de persones, dels 9,1 que conformen tots els parlants de la llengua Catalana. El valencià és oficial segons l'artícul 7.1 de l'estatut d'autonomia de València.
Orige de la Llengua Valenciana
- Artícul principal → Orige del valencià.
Jaume I, conquistà València en el 1238. Després de la conquesta islàmica, el territori, havia perdut les seues arrels, la seua cultura... Així doncs, el monarca, un cop conquistat el territori Valencià, repoblà la terra amb Catalans, Aragonesos i Castellans.Estos, portaven el català, que evolucionà a València, fins el dialecte actual anomenat Valencià.
Extensió del Català
La Llengua Catalana es parla a Catalunya, a les illes balear, a la Comunitat Valenciana, i en Carche murcià.
A la Comunitat Valenciana té declarats oficialment dos predominis llingüístics territorialment, el castellà i el valencià. Les àrees en predomini llingüístic valencià estan definides per la Llei d'us i d'ensenyant del valencià i estan ubicats geogràficament en el nord, en la costa de la Comunitat Valenciana, i en l'àrea muntanyosa de la província d'Alacant, abarcant aproximadament el 75% de la Comunitat Valenciana.
Característiques del dialecte occidental de la llengua Catalana
Subdialectes del dialecte oriental de la llengua Catalana
El dialecte oriental de la Llengua Catalana rep el nom de Valencià i consta dels següents subdialectes:
Valencià de Transició
El valencià de transició es parla al Maestrat i en Els Ports.
- Se elidix la -r final: cantar > cantà, fer > fe.
- La primera persona del present pren la desinència -o: jo pense > yo penso. Ademés la -o s'estén de forma analògica a las conjugacions II y III: bat > bato, sent > sento, córrec > corro.
- Els artículs el/els solen conservar la forma clàssica lo i los, especialment en la zona costera del Baix Maestrat: el chiquet > lo chiquet, els pares > los pares.
- Conservació progressiva de la -d- intervocàlica.
Valencià Septentrional
El valencià castellonenc (o de la plana) es parla en les comarques d'Els Ports, el Maestrat, la franja septentrional de l'Alcalatén i la Plana. Les seues característiques son:
- -o de la primera persona del singular del present d'indicatiu.
- -às, -és, -ís de l'imperfecte de subjuntiu.
- Neutralisació de la b/v.
- Manteniment dels artículs lo/los.
- Relativa conservació de la -d- intervocàlica del sufix -ada i -ador.
- No pronunciació de la -r final.
- Acabament en -e de la tercera persona del singular del presente i del imperfecte d'indicatiu (ell cante, ell cantave).
Valencià Apichat
L'apichat es parla en les comarques del Camp de Morvedre, l'Horta, el Camp de Túria i la Ribera Alta. També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.
- Manteniment dels artículs lo/los.
- El nom apichat aludix a l'ensordiment de les alveolars i palatals sonores com a casa, tretze i mege ['kasa, 'tret-se, 'meche]
- L'àrea de l'apichat sol coincidir en la de la neutralisació de «b» i «v» en /b/.
- Es conserven les formes del plural que mantenen la n original llatina, com en hòmens o jòvens.
- Hi ha una certa tendència a la diftongació de la o inicial àtona (quan es constituïx en sílaba) per au: aulor [olor], aufegar [ofegar], aubrir [obrir].
- Li conferix una certa personalitat a l'apichat el fet que mantinga encara, en notable vitalitat, l'us del perfecte simple.
Valencià Meridional
El valencià meridional es parla en les comarques centrals i del Xúquer de la Comunitat Valenciana en las que no es parla el dialecte Apichat. Té les següents característiques:
- Predomini de la variant perifràstica del pasat sintètic: yo aní > yo vaig anar. Excepte en les zones no apichades de la Ribera i la Safor.
- El artícul plural, tant masculí com femení devé en "es" davant de paraula escomençada en consonant: es bou i es vaques; pero pren les formes els, les davant de paraules escomençades per vocal: els alacantins i les alacantines.
Valencià Alicantí
L'alacantí es parla en les comarques del sur de la Comunitat Valenciana. Té les següents característiques:
- Absorció de la i semivocal [j] en el conjunt -ix-: [ˈkaʃa] (caixa).
- Pas del diftonc [ow] a [au]: [ˈbaw] (bou), [ˈaw] (ou), [ˈpaw] (pou).
- Caiguda de la -d- intervocàlica que se estén al sufix -uda: grenyua (grenyuda), vençua (vençuda). Arbitràriament passa lo mateix en atres paraules: roa (roda), caira (cadira), poer (poder). En el Baix Vinalopó casi totes les -d- intervocàliques no es pronuncien.