Normes d'El Puig

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Normes del Puig»)
Anar a la navegació Anar a la busca
Portada del llibre XXX Aniversari de les Normes d'El Puig en l'any 2011
Portada del llibre XL Aniversari Normes d'El Puig en l'any 2021

Les Normes d'El Puig, també conegudes com Normes de la Real Acadèmia[1] o Normes de la RACV,[2] són les normes ortogràfiques del valencià creades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'any 1979. La seua denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'El Puig en l'any 1981.

Antecedents

Acte de la firma de les Normes d'El Puig

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) és una institució en l'objectiu de fer una investigació científica de la llengua i cultura valencianes. La RACV fon creada en 1915 baix el patrocini de la Diputació de Valéncia i l'Ajuntament, en el seu orige nomenada Centre de Cultura Valenciana.

En l'any 1979, la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV confeccionà la codificació ortogràfica per a la llengua valenciana donada la necessitat d'un model pròxim i fidel a la realitat llingüística del Poble Valencià, partint entre atres dels treballs i indagacions científiques i llingüístiques del filòlec Lluís Fullana, del juge i escritor Miquel Adlert i del Consens ortogràfic de 1914. Esta normativa fon presentada formalment el sèt de març de 1981 en el Monasteri de Santa Maria d'El Puig i per açò, popularment les Normes de la RACV són també conegudes com les Normes d'El Puig.[3] Anteriorment, s'havien elaborat unes bases ortogràfiques unitàries en el català, autodenominades Normes de Castelló, en un caràcter intencionalment despersonalisador i alluntades de la realitat llingüística de la Comunitat Valenciana, lo que feya necessari la confecció d'una codificació realista per a l'idioma valencià que seguira un criteri d'estricta valencianitat llingüística i que més s'acostara al parlar del poble valencià.

Us i oficialitat

Reconeiximent otorgat en l'any 2022 per la RACV a l'Enciclopèdia per la seua contribució al desenroll, utilisació i consolidació de les Normes d'El Puig

Les Normes d'El Puig foren oficialisades l'any 1978 pel Consell del País Valencià (l'orgue preautonòmic) en l'etapa del president Enrique Monsonís (Unió de Centre Democràtic) a partir de juny de 1980 i foren especialment impulsades per la seua Consellera d'Educació Amparo Cabanes.[4][5][6] És en esta época quan se publicà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 en la seua versió en valencià seguint les Normes d'El Puig.[7] En este moment també se constituí la Generalitat Valenciana i s'oficialisaren les senyes d'identitat valencianes com la Real Senyera i la llengua valenciana, en eixe moment reconeguda i utilisada per les institucions públiques valencianes seguint les Normes d'El Puig. Ademés, s'oficialisaren els títuls de valencià expedits per les entitats divulgadores de les Normes de la RACV, com Lo Rat Penat, i estes normes serviren com model llingüístic per a l'ensenyança del valencià en l'educació.[8][9]

No obstant, res més arribar a la presidència de la Generalitat el PSPV-PSOE, substituïnt a Monsolís en decembre de 1982, se reimplantaren les Normes de Castelló (que ya foren utilisades pels socialistes en la primera etapa del Consell preautonòmic), se despidí als mestres de valencià en formació en la normativa de la RACV i s'invalidaren els seus títuls.[10][9] Ninguna iniciativa llegislativa en favor de les Normes d'El Puig tornà a prosperar fins 2015, quan les Normes de la RACV foren protegides llegalment i se'ls otorgà reconeiximent públic com part de l'identitat valenciana. Esta llei fon aprobada en els últims moments del govern del Partit Popular davant d'una pròxima derrota electoral i fon derogada per una majoria parlamentària distinta en 2016.[11][12]

Denúncia del Pacte de Reus en els mijos de comunicació

A pesar de l'arribada a la Generalitat del Partit Popular de la mà dels valencianistes d'Unió Valenciana en 1995, els populars apostaren per continuar en la catalanisació llingüística i cultural de Valéncia sellant-la en la firma del Pacte de Reus, també nomenat Pacte del Majestic, entre els nacionalistes catalans de Convergència i Unió (CiU) de Jordi Pujol, i el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) en Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Pons. L'acort va supondre l'entrega de la llengua valenciana al proyecte polític i cultural del pancatalanisme a canvi del soport de CiU al govern espanyol de José María Aznar que se trobava en minoria, per a que puguera governar en Espanya. Açò comportà la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en 1998 per a consolidar la suplantació de l'idioma valencià pel català, reforçada en l'introducció de la AVL en l'Estatut d'Autonomia en 2006 com a organisme normatiu de l'idioma valencià, el qual ella mateixa no reconeix. Actualment, els organismes oficials de la Comunitat Valenciana, aixina com les universitats i una part del món cultural, utilisen sempre en els seus escrits les Normes de Castelló regulades per la AVL unitaries en el català.

L'us de les Normes d'El Puig ha segut relativament minoritari, encara que a nivel familiar i en moltes localitats el seu us està molt vigent. L'etapa en major número d'obres publicades en la normativa de la RACV coincidix en el periodo en el que Unió Valenciana fon soci del Partit Popular en els diferents governs valencians.[13][14] Les Normes d'El Puig són ensenyades en els Curssos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, entitat senyera en la recuperació i difusió de l'idioma valencià des de la seua creació en 1887 de la mà de Constantí Llombart. Centenars d'obres publicades i l'existència d'una activa Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) evidencien la natural majoria d'edat d'unes normes usades en normalitat per un important sector de la societat valenciana. L'esforç de les editorials –L'Oronella, Lo Rat Penat, Del Sénia al Segura, la RACV, l'Editorial Aitana o Acció Bibliogràfica Valenciana, entre unes atres –resulta inestimable per a traure a la llum publicacions en llengua valenciana de tota classe: teatre clàssic, novela, ensaig, poesia, història, etc.[3] De igual forma, L'Enciclopèdia en valencià escrita per voluntaris i que utilisa el software Mediawiki, creada en decembre de 2007, se troba escrita en les Normes d'El Puig.[15] S'han celebrat diverssos aniversaris de les Normes d'El Puig aixina com el centenari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'adhesió de numerosses personalitats públiques, entitats culturals i cíviques.[16][17][18] Les Normes d'El Puig són l'única normativa que representa la llengua valenciana actual, la seua tradició i la seua singularitat i són les codificadores del valencià.

Les Normes d'El Puig (que són les aplicades al Valencià, entenent-ho com una llengua independent i diferenciada del català) foren oficials en el Regne de Valéncia durant el govern d'Enric Monsonís (Unió de Centre Democràtic – UCD), president del Consell Preautonòmic del País Valencià, entre 1979 i 1982. Durant estos tres anys la normativa de l'autèntic Idioma Valencià fon oficial en la Generalitat Valenciana, ademés d'en les Diputacions de Castelló, Valéncia i Alacant, i en numerosos Ajuntaments del Regne de Valéncia.
Josué Ferrer (Publicat en la web de l'Associació Cardona Vives de Castelló, en l'any 2008)

Ortografia

Portada del llibre de l'any 1982
Artícul principal → Ortografia del valencià.

En est apartat se descriuen les principals diferències ortogràfiques entre les Normes d'El Puig i les Normes de Castelló. Per a més informació vore l'ortografia de la llengua valenciana.

L'alfabet

Artícul principal → Alfabet valencià.

L'alfabet valencià se compon de 26 lletres simples. Ademés, existix la variació de la cedeta.[19]

  • Respecte a las lletres F, L, M, N, R y S, els noms ef, el, em, en, er, es, són els preferits per la RACV per ser els noms tradicionals valencians per a estes lletres, ademés de coincidir en el seu nom en llatí. Igualment, s'admeten efe, ele, eme, ene, erre, esse, presents en la llengua oral encara que per influència del castellà. Les formes efa, ela, ema, ena, essa, erra, essa, no s'admeten per ser una adaptació de les formes castellanes a la fonètica del catalá oriental.
Lletra Nom en les Normes d'El Puig (RACV) Nom segons la AVL
Preferit No preferit
Ç ç cedeta
ce trencada
ce trencada
F f ef
efe
efe, efa
ef
H h hac haig hac
K k ka ca
L l el
ele
ele, ela
el
M m em
eme
eme, ema
em
N n en
ene
ene, ena
en
R r er
erre
erre, erra
er
S s es
esse
esse, essa
es
X x eix
xe
equis ics, xeix
  • Se manté l'us de la y (i grega) de l'ortografia clàssica i tradicional, representant el fonema /j/ com y. També se representa aixina la vocal final de diftonc en els topònims per tradició. Les Normes de Castelló representen estos cassos en i, més algunes paraules que s'escriuen en j, al grafiar priorisant la fonètica catalana que la pronuncia /dʒ/.
  • Normes de El Puig: yo, ya, proyecte, epopeya, yaya, joya, Alboraya. Al final de paraula rei, comboi, pero topònims Alcoy, Llombay.
  • Normes de Castelló: jo, ja, projecte, pero epopeia, iaia, joia, Alboraia, rei, comboi, Alcoi, Llombai.
Posició Normes d'El Puig Normes de Castelló Castellà
/j/ - RACV i AVL
(Català IEC /dʒ/ ~ /ʒ/)
Inicial yo jo yo
Inicial ya ja ya
/j/ - RACV
(/dʒ/ - AVL)
Intervocàlica proyecte projecte proyecto
/j/ Inicial yayo iaio yayo
Interior en consonant (àcit) peryòdic (àcid) periòdic (àcido) peryódico
Interior intervocàlica joya joia joya
Interna intervocàlica en contacte en /i/ dels sufixes tramoyiste tramoiste(a) tramoyista
onomatopèyic
/onomatopɛjik/
onomatopeic
/onomatopɛjk/
onomatopéyico
Final rei rey
Deribada de paraula acabada en [j] reina reina
Final en
topònims, llinages
Alcoy Alcoi Alcoy
Derivacions de paraules acabades en [j] que mantenen la tradicional y alcoyà alcoià alcoyano
  • L'us de la h muda, la distinció c-q (cuina, quatre) i la distinció b-v (cavall, biga), és similar en les dos ortografies.
  • Manteniment, segons l'ortografia tradicional i la pronunciació, de les oclusives al final de paraula /t/, /k/, /p/ representades sempre per t, c, p; sense la distinció moderna adoptada per Pompeu Fabra y les Normes de Castelló (entre t-d, c-g, p-b, respectivament) per a l'idioma escrit, pero que no se reflexa en el parlat:
sò /t/:
  • Normes d'El Puig: pot, buit, salut, nebot, fret, vert, almut, Davit, Madrit, Bellreguart.
  • Normes de Castelló: pot, buit, salut, nebot, pero fred, verd, almud, David, Madrid, Bellreguard.
sò /p/:
  • Normes d'El Puig: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, aljup, Alfarp, verp, àrap
  • Normes de Castelló: cap, llop, sap, rep, colp, serp, camp, pero aljub, Alfarb, verb, àrab.
sò / k/:
  • Normes d'El Puig: amic, dic, sec, prec, groc, foc, fanc, sanc, amarc, pròlec, castic. En estos cassos, l'antic dígraf ch, pronunciat /k/ soles se manté per a llinages i toponimia per tradició (per tant, Albuixech, Benlloch, Alfinach, Torre d'En Doménech, March, Bosch, Alborch, Albiach).
  • Normes de Castelló: amic, dic, sec, prec, groc, foc, pero fang, amarg, pròleg, càstig (o castic); eliminant-se l'antic dígraf ch també en la toponimia (Albuixec, Bell-lloc, Alfinac, Torre d'En Doménec) i en tendència a eliminar-lo en els llinages.
  • Les Normes d'El Puig mantenen en l'escritura la -d- intervocàlica en paraules com vesprada, mocador, acabades, per etimologia, encara que propugnen la seua no pronunciació en tot moment, segons ocorre en el valencià genearal (/vesprà/, /mokaor/), llevant excepcionalment esta -d- en algunes paraules com fideuà, mascletà o cremà. Ademés, en els diminutius -aet, -aeta, esta -d- no existix: acabaet de fer; una picaeta. Les Normes de Castelló pronuncien i escriuen esta -d- lo qual resulta extrany en la fonètica valenciana.

Els dígrafs

Artícul principal → Dígraf.

El valencià presenta dígrafs que combinen dos lletres que representen un mateix sò.

Dígraf Nom
ch che, ce hac
gu ge u
ig ig
ll ell, elle, doble el
ny eny, enye, en i grega
qu cu u
rr doble er, doble erre
ss doble es, doble esse
  • Les Normes d'El Puig mantenen el dígraf clàssic ch per a grafiar la palatal africada sorda /tʃ/ (chocolate, charrar), present en totes les varietats valencianes; front a la confusió existent en les Normes de Castelló. La grafía x soles representa els fonemes /ʃ/ (eixir) i /ks/ (excursió). Les Normes de Castelló, en canvi, opten per utilisar el dígraf tx per a representar el sò africat sort /tʃ/. Ademés com en català n'hi han moltes més paraules que se pronuncien /ʃ/ que en valencià, se grafien en x, i les Normes de Castelló en conte d'adaptar la seua ortografia, li afigen una atra pronunciació ad eixa x. Per eixemple, la x de xafar (chafar) se pronuncia /ʃ/ en català (sona com en valencià xarop) i li afigen la pronunciació /tʃ/ (ch). En posició final de paraula, segons les Normes d'El Puig se grafia ig en tots els cassos:
A principi de paraula:
  • Normes d'El Puig: chiquet, chulla, charrar, chafar, checoslovac, Chechènia, pronunciades /tʃ/; pero Xàtiva, xarop, xaloc, xenofòbia, pronunciades en /ʃ/.
  • Normes de Castelló: xiquet, xulla, xarrar, xafar pronunciades /tʃ/; pero Xàtiva, xarop, xaloc, xenofòbia pronunciades en /ʃ/. Quan el català també pronuncia /tʃ/ se representa en tx: txecoslovac, Txetxènia.
A mitan paraula:
  • Normes d'El Puig: coche, brocha, pronunciades en /tʃ/. Darrere de consonant també s'ampra ch: pancha archiu.
  • Normes de Castelló: cotxe, brotxa, pronunciades en /tʃ/. Darrere de consonant afigen la pronunciació /tʃ/ a la x, pronunciada /ʃ/ en català: panxa, arxiu.
A final de paraula:
  • Normes d'El Puig: Puig, maig, mig, despaig, Elig, Barig, pronunciades totes en /tʃ/.
  • Normes de Castelló: Puig, maig, mig, pero despatx, Elx, Barx.
  • Les Normes d'El Puig eliminen els dígrafs l·l, tl, tll, tm i tn, aixina com el grup de lletres -mpt-, per les lletres que ya representen el seu sò. D'esta manera, s'escriu sílaba, aquarela, alicient, guala, billet, semana, cona, conte, redenció, en conte de síl·laba, aquarel·la, al·licient, guatla (o guatlla), bitllet, setmana, cotna, compte, redempció segons les Normes de Castelló.
  • Simplificació, en les Normes d'El Puig, de la representació gràfica del sò palatal africat sonor /dʒ/, grafiat sempre com g o j, eliminant per tant els dígrafs tg, tj de les Normes de Castelló (com en metge, platja), que se pronuncien igual que les g, j simples (com en veges, pujar):
  • Normes d'El Puig: veges, pujar, majestat, orige, marge, franja, jove, gerani, i també mege, plaja, formage, desijar.
  • Normes de Castelló: veges, pujar, majestat, origen, marge, franja, jove, gerani, pero metge, platja, formatge, desitjar.
  • L'ortografia de la s sorda /s/ (s, ss, c, ç segons etimologia) i la s sonora /z/ (s, z segons etimologia) és similar en algunes particularitats:
  • Les Normes d'El Puig mantenen, com en les primeres Normes de Castelló, l'us de s en el sufix -isar y derivats: organisar, castellanisació, normalisat, mantenint l'us de tz soles en certes paraulas a on sí que és pronunciat i per tant no és un dígraf (dotze, setze, l'Atzúvia); front a organitzar, castellanització, normalitzat, segons la normativa de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  • Certes paraules en s sorda, representada en ss en les Normes de Castelló, se representen en ç o c en les Normes d'El Puig: en paraules com engatuçar, escabuçó, o els sufixes -aç, -iç, -uç (grandaç, manaça, canyiç, pobruç, gentuça, menjuça, pastiç, hortaliça).

L'apòstrof

Artícul principal → Apòstrof.

L'apòstrof és un signe ortogràfic que s'utilisa davant o darrere d'una paraula. S'apostrofen els pronoms dèbils davant o darrere d'un verp, els artículs definits (el, la) i la preposició de quan la següent paraula comence (en els pronoms també quan acabe) per vocal o hac. Per eixemple: d’albargina, l'estiu, l’universitat.[20], excepte en les paraules que comencen per una semiconsonant: el huit, de hui; i el nom de les lletres: la em. La principal diferència respecte a la AVL és que esta incorpora l'excepció de no apostrofar l'artícul la davant d'una paraula femenina que comence per i, u àtona; lo qual les Normes d'El Puig consideren un afegit artificiós i també apostrofen en este cas: l'indústria, l'humanitat.

L'accentuació

Artícul principal → Accentuació del valencià.

Des de la reforma de juliol de 2003, les regles d'accentuació gràfica són iguals en les dos ortografies, llevant de les paraules agudes acabades en -in (com roïn), que no s'accentuen en les Normes d'El Puig, i els accents diacrítics, presentant-se més cassos d'accentuació diacrítica en les Normes d'El Puig, aixina com certes diferències (com dòna/dona, còbra/cobra, dèu/Deu). Els pronoms interrogatius i exclamatius també s'accentuen en les cuestions i exclamacions: qué, cóm, a ón, per qué, quàn. Ademés, les Normes d'El Puig mantenen els dos signes d'interrogació i exclamació (¿...? ¡...!).

Respecte a la diferenciació gràfica entre vocals obertes i tancades, les Normes d'El Puig seguixen estrictament el sistema vocàlic del valencià, accentuant de forma tancada, no soles paraules com café, séquia, francés, depén, pésol, que uns quants usuaris de les Normes de Castelló accentuen de forma oberta (cafè, sèquia, francès, depèn, pèsol) seguint el vocalisme del català oriental, sino també paraules com Valéncia, qué, série o época.[21]

Doctrina gramatical asociada a les Normes d'El Puig

Artícul principal → Gramàtica del valencià.

L'ortografia de les Normes d'El Puig ha generat de forma paralela una doctrina morfològica, gramatical i lèxica que priorisa per complet les formes tradicionals valencianes, especialment les del valencià del sigle XIX. En ella, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana rebuja formes extranyes a la tradició llingüística valenciana, pero popularisades recentment per l'ensenyança i els mijos de comunicació, rebujant paraules com ametla (per a armela), defensar (per a defendre), col.legi (per a colege), rellotge (per a rellonge), gaudir (per a gojar), etc. També, la RACV manté la paraula valenciana front als catalanismes difossos gràcies a la pèrdua de la corresponent paraula valenciana per castellanisació: farda front a esquirol (caletllà ardilla), galfí front a dofí (castellà delfín), folga front a vaga (castellà huelga), primavera d'hivern front a tardor (castellà otoño), etc. En atres cassos, se propugna l'us exclusiu de les paraules valencianes com: servici, defendre, huit, dèsset, díhuit, hui, etc. que ya existien en l'época clàssica, rebujant atres formes paraleles que caigueren en desús, i que s'han mantés i evolucionat en l'idioma català. També, s'utilisen exclusivament els plurals tradicionals: hòmens, jóvens, màrgens, ràvens, boscs, gusts, texts, etc.[22]

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no ha acceptat ninguna de les variants ortogràfiques de les Normes d'El Puig, pero sí ha acceptat progressivament alguns dels seus ussos gramaticals i lèxics, com l'us de: este, eixe front a aquest, aqueix o mitat front a meitat, i ha acceptat les formes bellea, pobrea, riquea, etc. (ya existents en la llengua clàssica, pero no acceptades prèviament per la normativa oficial) o l'us de la variació masculí-femení en el sufix -iste/-ista.[23][24] No obstant, estes formes que admet la AVL no deixen de ser una chicoteta part de la gramàtica valenciana, deixant fòra de recoeiximent la major part de les formes genuïnes valencianes; mentres que les particularitats valencianes que reconeix la AVL són normalment relegades a un segon pla, com formes coloquials o vulgars, i són substituïdes per les paraules i formes catalanes. Ademés, a pesar de que la AVL faça algunes recomanacions per al territori valencià, no deixa d'admetre com vàlida la totalitat de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) en el seu estàndart, la qual és amprada sense matissos pels sectors filològics més pancatalanistes. En esta secció, se comparen les diferències principals entre la gramàtica valenciana codificada per la RACV i el model llingüístic híbrit fabricat per la AVL, sense entrar a comparar la gramàtica valenciana respecte al model català pur.

L'artícul

Artícul principal → Artícul en valencià.

Els artículs valencians funcionen com actualisadors i tenen la següent forma:

ARTÍCULS Definit Indefinit
Masculí el, lo / els, los un / uns
Femení la / les una / unes
Neutre lo
  • L'artícul masculí 'el' és la forma general del valencià: el dia, el fardacho. Ademés, es manté la forma 'lo' que és una forma clàssica que soles ha permaneixcut àmpliament usada en la zona més septentrional de la Comunitat Valenciana. En el valencià general l'artícul 'lo' ha permaneixcut viu en alguns cassos utilisat darrere de les preposicions en, per, i els adverbis tot, dins i damunt: en lo camp, en lo llit, tot lo món. La RACV, a diferència de la AVL, recomana que se potencie el seu us en aquells cassos a on s'ha mantés.
  • El lo neutre és una forma clàssica i actual del valencià usada molt frqüentment. La RACV manté l'us del lo neutre i el considera correcte en tots els registres: Lo millor és que hages vingut. Lo més bo es la bajoqueta. He trobat lo que buscava. Ademés, si no es gastara, se generaria confusió: lo bo (algo bo), el bo (algú bo).[25] La AVL, en canvi, no l'admet en un registre estàndart i usa generalment soles el en estos cassos.

Els demostratius

Artícul principal → Demostratius en valencià.

Els determinats demostratius tenen la funció de senyalar la posició de l'objecte respecte al parlant. Presenten la següent forma:

Demostratius Prop Distància mija LLunt
Masculí singular este, est eixe, eix aquell
Femení singular esta eixa aquella
Masculí plural estos eixos aquells
Femení plural estes eixes aquelles
Neutre açò això allò
  • No s'accepten les formes aquest (este) i aqueix (eixe) impròpies del valencià, les quals la AVL també inclou.
  • Se permeten les variacions est i eix quan la paraula que les seguix comença per vocal o hac i són recomanades si la paraula comença per una e o una vocal tònica mostrant la seua pronunciació habitual: est estiu, eix home, est atre chic.[26]

Els possessius

Els determinants possessius indiquen la relació de pertenència del l'objecte designat. Els possessius tònics s'utilisen per a l'us general. Si van davant de l'objecte sempre porten artícul.

Persona Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural
1º singular meu meua meus meues
2º singular teu teua teus teues
3º singular seu seua seus seues
1º plural nostre nostra nostres nostres
2º plural vostre vostra vostres vostres
3º plural seu seua seus seues

També existixen els possessius àtons que s'utilisen davant de paraules que indiquen parentesc: ma mare, mon yayo, sos tios. També s'utilisen davant de les paraules casa i vida, en alguns refrans i davant d'alguns títuls: ta casa, vostra vida, Sa Santitat, Sa Majestat, Nostra Senyera.[26]

Persona Masculí singular Femení singular Masculí plural Femení plural
1º singular mon ma mos mes
2º singular ton ta tos tes
3º singular son sa sos ses
1º plural nostre nostra nostres nostres
2º plural vostre vostra vostres vostres
3º plural son sa sos ses

A diferència de la AVL, la RACV:

  • Admet els possessius àtons per a més d'un poseïedor, en les persones del plural: sos tios (d'ells), nostra casa; mentres que la AVL soles admet els possessius àtons en les persones del singular.
  • No s'accepta la possibilitat de formar el femení dels possessius tònics en -v-, sino que sempre se formen en -u-: (la) meua, teua, seua, etc. Si be, la AVL els admet com de fòra de la Comunitat Valenciana.
  • No s'admet el possessiu per a la tercera persona llur(s) per considerar-se arcaic.

Els numerals

Els numerals expressen càlcul numèric i poden ser cardinals i ordinals (en variació de gènero i número).[27] Al contrari de la AVL, les Normes de la RACV repleguen les formes genuïnes valencianes:

  • El numeral cardinal '1' (no l'indefinit) soles s'escriu com u sense afegir la posibilitat de u/un.
  • El numeral cardinal '2', dos, és invariable i no s'accepta la variació en femení dos/dues.
  • Soles s'accepta huit '8', díhuit '18' junt en els seus derivats, i no s'accepten les formes vuit, dívuit.
  • Preferència de la forma dèneu front a dènou per al numeral cardinal '19', reflexant millor la pronunciació valenciana.
  • Escritura del numeral cardinal '60' com xixanta, i també de '1.000.000' com milló, en conte de seixanta i milió.
  • En particular, se fa la distinció entre els adjectius mig / mija (en castellà medio, media) i mijà / mijana (en castellà mediano, mediana): grau mig (grado medio), Edat mija (Edad media), plat mijà (plato mediano), casa mijana (casa mediana). També s'utilisa mig (medio) com substantiu: mig de comunicació (medio de comunicación), mig ambient (medioambiente).
  • En els ordinals, el femení de segon ('2º') presenta dos formes, sense a: segon tirada, segon volta, que és la més habitual; i en a final: segona part.
  • Els ordinals a partir del cinq se construixen seguint la seua forma llatina (quint, sext, etc.). Les construccions d'estos ordinals afegint una é (o è) final al nom del número (cinqué, sisé, etc.) són una forma extranya en la tradició valenciana. La AVL preferix de manera general les formes afegint una é al cardinal, encara que de manera secundària admet les formes llatines.
Ordinals de la RACV Ordinals de la AVL
primer, primera primer, primera
segon(a) segon, segona
tercer, tercera tercer tercera
quart, quarta quart, quarta
quint, quinta quint, quinta
sext, sexta sisé, sisena (forma secundària: sext, sexta)
sèptim, sèptima seté, setena (forma secundària: sèptim, sèptima)
octau, octava huité, huitena (forma secundària: octau, octava)
nové, novena nové, novena
10º dècim, dècima desé, desena (forma secundària: dècim, dècima)
11º undècim, undècima onzé, onzena
12º duodècim, duodècima dotzé, dotzena
13º dècim tercer, dècima tercera tretzé, tretzena
20º vigèsim, vigèsima vinté, vintena (forma secundària: vigèsim, vigèsima)

Pronoms personals

En valencià hi ha dos tipos de pronoms personals els pronoms personals forts que poden actuar com a subjecte i els pronoms personals dèbils que sempre acompanyen al verp.[28]

Els pronoms personals forts tenen la següent forma:

Pronoms personals forts
PERSONA SUBJECTE
1.º pers. yo
2.º pers. tu, vosté
3.º pers. ell/ella
1.º pers. pl. nosatros
2.º pers. pl. vosatros, vostés
3.º pers. pl. ells/elles
  • Us de nosatros i vosatros com les formes estàndart generals, la presència dels quals se registra des de la llengua antiga.
    Per a la primera persona del plural se reconeixen tres posibilitats: nosatres (o en segon persona vosatres) per a el context formal i lliterari; nosatros com forma estàndart i mosatros com forma coloquial. En la llengua oral nosatros està present en alguns dialectes, encara que la forma més utilisada en la Comunitat Valenciana és mosatros. Lo mateix s'aplica als pronoms dèbils nos i mos. Les formes de les Normes de Castelló nosaltres i vosaltres, junt en nosaltros i vosaltros, són variants arcaiques.
Persona Tipo Forma Registre
1º pl. Fort nosatres formal
nosatros general
mosatros coloquial
Dèbil nos / mos general / coloquial
2º pl. Fort vosatres formal
vosatros general
Dèbil vos general
  • Us general de vosté i vostés en conte de vós, el qual se considera arcaic i soles s'utilisa en contexts religiossos o en referència a persones en molt alt estatus.
  • Us del pronom i adjectiu 'atre' com una forma clàssica i actual del valencià i l'exclussió de altre que és una variació arcaica paralela, la qual és la que utilisa la AVL.
  • Us habitual del pronom mateixa invariable en femení singular, quan és usat com pronom i no com adjetiu, inclús quan l'objecte és masculí o plural: Ell mateixa, Ells mateixa.
  • La RACV admet soles tot lo món / tot el món; mentres que la AVL afegix tothom i l'impersonal hom, els quals son formes impròpies en valencià.
  • Igualment, cada u és la forma general valenciana; mentres que la AVL preferix cadascú.
  • Els pronoms personals dèbils davant del verp presenten dos formes igual de vàlides, la principal començant per consonant me, te, se o ne, i l'inversa començant per vocal em, et, es, en: me caic / em caic. La AVL soles accepta la forma inversa.
  • Us sempre del pronom dèbil nos (o mos segons contexte); mentres que la AVL utilisa ens / 'ns. De fet, la RACV considera ens / 'ns com formes arcaiques paraleles i extranyes en el valencià actual.
  • La RACV soles admet vos com pronom dèbil per a la segon persona del plural. La AVL accepta l'alternancia vos / us.
  • El pronom adverbial hi és una forma obsoleta que no s'inclou en l'estàndart de la RACV: yo vaig (allí), yo jugue (ad això). I no s'utilisa hi com faria la AVL: jo hi vaig, jo hi jugue.
    Existix el pronom impersonal 'hi' acompanyant al verp haver: hi ha, hi havia. De fet, també és possible acompanyar el verp haver sempre en 'n'hi' (excepte en registre formal), a on ne/en és un pleonasme, com habitualment ocorre en valencià: n'hi ha molta gent; n'hi havia un castell.
  • El pronom dèbil ne/en no substituïx a un complement de lloc començant per 'de', ni un atre complement introduït per 'de' que no siga partitiu ni expresse cantitat (siga complement del nom, de règim, atributiu o predicatiu). Per eixemple: vinc de Valéncia; parle de Maria. Estos complements són substituïts per: vinc d'allí; parle d'ella. I no per en vinc o en parle com faria la AVL, lo qual no resulta natural en valencià.
    El pronom ne/en te quatre ussos en valencià: substituir a un complement directe indefinit (menge pomes > en menge); substituir a un element de l'oració en sentit partitiu (expressa una part d'algo) (caigueren dos llimes > ne caigueren dos); substituir a un complement introduit per 'de' que siga partitiu o expresse cantitat (Tinc poc d'arròs > ne tinc poc) i acompanyar als verps de moviment si van en un atre pronom (pronominal o reflexiu): me'n vaig d'ací, se n'ix d'allí.

El verp

Artícul principal → Verp.

Els verps en valencià constituïxen el núcleu de l'oració. Se dividixen en tres conjugacions, la primera conjugació acabada en -ar: donar, parlar; la segon conjugació acabada en -er, -re, -r: témer, defendre; la tercera conjugació acabada en -ir: sentir, dormir.[29] La AVL ha iclós parcialment les formes verbals valencianes en el seu estàndart. Encara aixina, la RACV va prou més allà en la representació dels verps valencians i arreplega (entre atres):

  • Us exclusiu de la flexió verbal valenciana més tradicional, rebujant formes que convixqueren en el valencià antic i modernament extintes, com tenir (tindre), venir (vindre) o veure (vore) o els pretèrits imperfectes de subjuntiu en -às, -és, -ís.
  • Els verps valencians utilisen la -x- (pronunciada /ʃ/) seguida de consonant en diversses formes verbals, com l'infinitiu, participi, present, pasat, subjuntiu i imperatiu, reflexant la seua pronunciació habitual, com en: peixcar, creixcut, consumixc, naixquí, (que tu) ixques, vixca. Per la seua banda, la normativa de la AVL utilisa la s en conte de x com en pescar, consumisc o visca. No obstant, la AVL reconeix la tradició de l'escritura de la x i admet la pronunciació de dita s com /ʃ/.
  • Manteniment invariable de la raïl en la conjugació d'alguns verps com nàixer o créixer com: naixcut, naixqué o (que ell) creixca; en conte de la variació de la raïl eliminant la i (ademés del canvi la x per s) com fan les Normes de Castelló: nascut, nasqué, (que ell) cresca.
  • En la segon y tercera conjugació, la primera y segon persona del plural en subjuntiu i imperatiu se formen freqüentement en -a- com: (que nosatros) digam, (que vosatros) digau, ixcam, vingau; en lloc de en e com indiquen les Normes de Castelló: diguem, vingueu.
  • Els verps incoatius soles se formen en els morfemes -ix-, -ix en la tercera conjugació com en produïxen, (que ells) construïxquen o (ell) consumix. La normativa de la AVL els conjuga en múltiples formes utilisant -eix-, -eix, -is-, com en: produeixen, consumeix, construisquen. Aixina mateixa, la AVL també accepta -ix-, -ix com la RACV, sempre que no vagen seguits de consonant, com ocurrix en (ell) comsumix.
  • Els verps valencians no agreguen una a davant de la seua raïl: conseguir, lliberar, baixar, nomenar; front a les deformacions de la AVL com: aconseguir, alliberar, abaixar, anomenar.
  • Recomanació de les formes del pretèrit imperfecte sense y (ni i) com en fea (fer): fea molt de temps que no te vea. Encara que les formes en i grega (y) també s'admeten, com feya (fer), veya (vore).
  • Preferència de les formes vares, vàrem, vàreu, varen en el pretèrit perfecte perifràstic sobre els seus homòlecs vas, vam, vau, van.

L'adverbi

Els adverbis són una categoria gramatical heterogènea que sol actuar en l'acció verbal.[30] Entre les singularitats valencianes que reconeix la RACV i no la AVL se troben:

  • Us de aixina com la forma estàndart valenciana en lloc de així.
  • Existix divergència en els adverbis temporals: ans (castellà antes), despuix (castellà después), pronte, tart, mentres, en això (castellà entonces), etc. Si be, les dos acadèmies coincidixen en adés (antes), en acabant (después) i llavors (entonces). Els adverbis de la AVL abans, després, prompte, tard, mentre, aleshores no s'admeten o no es recomanen.
  • Soles se gasten els adverbis genuïns valencians temporals relacionats en el dia: hui, despusahir, despusdemà; front a les formes que també accepta la AVL i que freqüentment se promocionen per ser les pròpies del català: avuí, abans d'ahir, demà passat.
  • Atres adverbis com els de lloc: avant (adelante), arrere (atrás), llunt; o els adverbis de cantitat: prou, casi, massa són les formes genuïnes valencianes. Per contra, la AVL també admet o preferix: endavant (adelante), enrere (atrás), lluny, bastant, quasi, gaire.

Les preposicions i les conjuncions

Les preposicions tenen la funció de fer de nexe entre els elements de l'oració i son invariables.[31][32] Entre les característiques de les Normes d'El Puig estan:

  • Utilisació de la preposició 'en' fusionant en ella els diverssos ussos en valor de situació, companyia, adició, temporal corresponents en espanyol a les preposicions con i en, reflexant la pronunciació valenciana i el seu us tradicional: ve en els seus amics; està en l'andana. No s'admet la paraula amb que és un catalanisme modern, carix de tota tradició clàssica i és completament aliena en valencià.
  • La preposició 'a' se tendix a transformar en 'ad' davant d'un pronom o determinant que comença per vocal en tots els registres: ad ell, ad això.
  • La preposició 'a' se gasta per a marcar objectes directes humans i determinats: ajude a ma mare; m'he trobat al teu amic. Per contra, en el estàndar de la AVL s'elimina per a unificar-se en el català: ajude ma mare; he trobat el teu amic.
  • La preposició 'per a' se gasta també seguida d'un verp: per a guanyar has de conseguir dotze punts. La AVL tendix a utilisar soles 'per' en estos cassos.
  • Utilisació de la prepocició 'baix' com la forma valenciana vàlida: baix zero, baix de ma casa; sense acceptar la possibilitat d'utilisar sota com fa la AVL.
  • Soles s'admet la forma valenciana de les conjuncions com: pero, puix, encara que, a pesar de; front a les formes de la AVL però, dons, malgrat (que) que són catalanismes aliens en valencià.

Sobre els dialectes

Artícul principal → Dialectes del valencià.

Les Normes d'El Puig - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del món pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que són regles ortogràfiques fetes en base al valencià apichat, quan és precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general. En tot cas, les formes dialectals se repleguen en una entrada a banda en el diccionari i se redirigixen a les formes del valencià general. Estes formes són vàlides per a ussos en un context dialectal. Les Normes de la RACV no mantenen en el valencià general les senyes exclussives de l'apichat:

  • No mantenen la transformació de la G i J en Ch: mege /meche/, plaja /placha/, orage /orache/.
  • No reconeiximent de les pronunciacions de "au" en conte de "o" al principi de certes paraules com: olor, ofegar, olorar...
  • Distinció entre ese sorda i sonora, que normalment l'apichat obvia.
  • No reconeix l'utilisació de 'se' per a la primera i segon persona del plural, s'alcem (nosatros), se voleu (vosatros); sino que se gasten les formes generals nos / mos i vos.
  • No reconeix els veps començant per a- en conte de per e: ascomençar, anrecordar... (escomençar, enrecordar) (Que se diu en certes zones de l'Horta).
  • Reconeiximent de dels pronoms: em, et, es, en; que són poc comuns en les zones de l'apichat.

Respecte als atres dialectes

  • No admet la forma ixe, ixes, ixa...
  • No admet la desinència -o de la primera persona del valencià tortosí (yo parle > yo parlo).
  • No admet la forma de la tercera persona del castellonenc i del tortosí (ell parla > ell parle, ell parlava > ell parlave).
  • No admet la no pronunciació de la "i" seguides per -x com: això, aixina, caixa...

Cites

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) naixqué en 1915 gràcies a l’impuls de la Diputació i l’Ajuntament de Valéncia –per aquell temps com a Centre de Cultura Valenciana– en l’objectiu fonamental d’efectuar una investigació científica de la llengua i cultura valencianes. Els resultats d’eixes investigacions es traduïxen en posterioritat en publicacions que busquen la seua màxima difusió. En l’actualitat, la RACV pertany a la Confederació Espanyola de Centres d’Estudis Locals del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) junt a uns atres organismes i acadèmies similars de l’Estat.

A conseqüència del caràcter provisional de les Normes de Castelló de 1932 i la necessitat d’un model més pròxim i fidel a la realitat llingüística del Poble Valencià, la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV confeccionà una nova codificació ortogràfica per a la llengua valenciana, partint dels treballs i indagacions científiques i llingüístiques del juge i escritor Miquel Adlert i del filòlec Lluís Fullana. Esta nova normativa fon ratificada el sèt de març de 1981 per un miler de personalitats aixina com per diferents institucions. L’acte d’adhesió tingué lloc en el Monasteri de Santa Maria del Puig; per açò que popularment les normes de la RACV són també conegudes com a Normes del Puig.

Esta ortografia fon adoptada per a l’ensenyança del valencià en els Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, entitat senyera en la recuperació i difusió del nostre idioma des de la seua creació en 1887 de la mà de Constantí Llombart. Centenars d’obres publicades i l’existència d’una activa Associació d’Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) concedixen la natural majoria d’edat a unes normes usades en normalitat per un important sector de la societat valenciana. L’esforç de les editorials –L’Oronella, Lo Rat Penat, Del Sénia al Segura, la RACV, l’Editorial Aitana o Acció Bibliogràfica Valenciana, entre unes atres– per traure a la llum publicacions en llengua valenciana de tota classe –teatre clàssics, novela, ensaig, poesia, història, etc.– no deu resultar un treball infructuós.

Les Normes del Puig són les úniques que han segut reconegudes oficialment fins a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). De fet, el primer Estatut d’Autonomia Valenciana era publicat segons els criteris ortogràfics de la RACV i durant els primers temps de democràcia, en acabar la dictadura franquista, foren les normes utilisades en l’ensenyança pública.
Extret de l’introducció de l’obra Els Verps en Llengua Valenciana i la seua flexió de J. Amadeu Àrias (RACV, 2006)

Vore també

Referències

  1. «La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes». Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).
  2. José Vicente Gómez Bayarri (2003). El valencià, el dictamen de la llengua i l'AVLL, Real Acadèmia de Cultura Valenciana. ISBN 84-96068-33-1.
  3. 3,0 3,1 Extret de l'introducció de l'obra Els verps en llengua valenciana i la seua flexió de Juli Amadeu Àrias (Valéncia, RACV, 2006)
  4. Bolletí Oficial del País Valencià, núm. 23, 2 de junio de 1980, primer bolletí oficial publicat seguint les Normes d'El Puig (note's el canvi de Butlletí a Bolletí). DOGV núm. 23 de 02.06.1980 (Referència base de dades: 1980/801456)
  5. «Historia de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana». Archivat des d'el original, el 21 de setembre de 2016. Consultat el 15 de setembre de 2016.
  6. Ferreira, Manuel Andrés (20 de novembre de 2006). «Amparo Cabanes» (en espanyol). Las Provincias.
  7. Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Diario Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) no. 74, 15 juliol 1982.
  8. DECRETO de 19 de julio de 1982 por el que se establece qué profesores estarán facultados para la enseñanza del idioma valenciano. Diario Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) no. 77, 30 de agosto de 1982. pp. 4-5.
  9. 9,0 9,1 «Evolución del reconocimiento y/o discriminación a los valencianohablantes autoctonistas en los últimos treinta años. Algunos hechos significativos.».
  10. Diario Oficial de la Generalitat Valenciana, 18 de diciembre de 1982, por el que se redefine la enseñanza del valenciano. DOGV núm. 86 de 18.12.1982
  11. Ley 6/2015, 2 April, de Reconocimiento, Protección y Promoción de las Señas de Identidad del Pueblo Valenciano, Artículo 21. Boletín Oficial del Estado (BOE) no. 101, 28 de Abril de 2015, pg. 36852-36866. (Referencia: BOE-A-2015-4616)
  12. Ley 1/2016, 26 de enero. Boletín Oficial del Estado (BOE) no. 35, 10 febrero de 2016, pg. 10393. (Referencia: BOE-A-2016-1273)
  13. “La producció editorial en les Normes de la RACV (1979-2004).” Dins: A. Atienza, F. Bens, V.R. Calatayud et al. 25 anys de les Normes valencianes de la RACV, dites d'El Puig. Valéncia: Associació d’Escritors en Llengua Valenciana – l’Oronella [Cresol Lliterari, 9 / Els fanals de la terra, 9], 2005, pp. 9-139. ISBN 84-89737-75-4
  14. Present i Futur de les Normes del Puig, treball d'Òscar Rueda en "Solcant les lletres" num. 2, 2011
  15. La wikipedia en valenciano L’Enciclopèdia supera los 15.000 artículos. El Periódico de Valencia. Consultado el 16 de decembre de 2020.
  16. Sanchis, Juan (6 d'abril de 2022). «40 años de las reglas del valenciano» (en espanyol). Las Provincias.
  17. «Audiencia a la Junta de gobierno de la Real Academia de Cultura Valenciana» (en espanyol).
  18. «El rey acepta ser presidente honorífico de los actos del centenario de la RACV».
  19. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'alfabet».
  20. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'apòstrof».
  21. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'accent i la diéresis».
  22. «Informe sobre la llengua valenciana i propostes de revalencianisació».
  23. Opinions de la AVL https://www.upv.es/entidades/SPNL/info/U0734521.pdf
  24. diario Levante-EMV 14/12/2006
  25. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Els determinants. L'artícul».
  26. 26,0 26,1 «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Els demostratius i els possesius».
  27. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Els quantificadors: Els numerals.».
  28. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Els pronoms personals.».
  29. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: El verp.».
  30. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: L'adverbi i la negació.».
  31. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Les conjuncions.».
  32. «Gramàtica de la Llengua Valenciana: Les preposicions.».

Bibliografia

Enllaços externs