El llatí és una llengua indoeuropea de la rama itàlica que fon parlada en la antiga República Romana i el Imperi romà desde el sigle IX a. C. Son nom deriva de la existència d'una zona geogràfica de la península itàlica denominada Vetus Latium o 'Antic plà (hui dit Laci).

Llatí
lingua latina, latinõ
Pronunciació: AFI:
Atres denominacions:
Parlat en: Imperi Romà
Regió: Imperi Romà
Parlants:
  • natius:
  • atres:
Estat de la Ciutat del Vaticà
  • Cap
  • Cap
Rànquing:
Família: Indoeuropea
estatus oficial
Llengua oficial de: Ciutat del Vaticà
Regulat per: Opus Fundatum Latinitas
còdics de la llengua
ISO 639-1 la
ISO 639-2 lat
ISO/FDIS 639-3 lat
SIL
vore també: llengua

Guanyà gran importància en la expansió del estat romà, siguent llengua oficial del imperi en gran part d'Europa i Àfrica septentrional, junt en el grec. Com les demés llengües indoeuropees en general, el llatí era una llengua flexiva de tipo fusional en un major grau de síntesis nominal que les actuals llengües romanç, en la qual dominava la flexió per mig de sufixes, combinava en tereminades volts en el ús de les preposicions; mentres que en les llengües modernes derivades dominen les construccions analítices en preposicions, haguent-se reduit la flexió nominal a marcar soles el gènere i el plural, conservant els casos de declinació soles en els pronoms personals (tenint estos un orde fixe en els sintagmes verbals).

Encara que el llatí en sa forma clàsica actualment no és la llengua nativa de ningún grup i, per tant, és una llengua morta, éste donà orige a un gran número de llengües europees, denominades llengües romances, com el castellà, el francés, el italià, el portugués, el català, el gallec, el valencià, el rumà, i atres d emenor difusió (el asturlleonés, aragonés, el occità, el balear, etc.), i també ha influit en les paraules de les llengües modernes, com a conseqüència de que durant molts sigles, després de la caiguda del Imperi Romà, continuà usant-se en tota Europa, com lingua franca per a les ciències i la política, sense ser seriament amenaçada en eixa funció per atres llengües en auge (com el castellà en el sigle XVII o el francés en el sigle XVIII) hasda pràcticament el sigle XIX.

Actualment és idioma cooficial en la Ciutat del Vaticà junt al italià. En la Iglèsia Catòlica, s'usava com a llengua llitúrgica hasda el Concili Vaticà II en els xixanta. També se gasten per als noms binaris de la clasificació científica del reine animal i vegetal, aixina com per a dominar figures o insititucions del mon del Dret.

El estudi del llatí, junt en el del grec clàssic, és part dels dits estudis clàssics, i aproximadament hasda els anys xixianta fon estudi casi imprescindible en les Humanitats. El alfabet llatí, derivat del alfabet grec, encara és el alfabet més usat del mon en diverses variants d'una llengoa a un atra.

Periodos en l'història de la llengua llatina

L'història del llatí comença en el sigle VIII a. C. i arriba, per lo manco, hasda la Edat Mija; se pot distinguir estos periodos:

  • Arcaic: desde que naix hasda que la societat romana entra en la òrbita cultural de Grècia (helenisació): VIII - II a. C. Autors destacats d'este periodo son Apio Claudio el Cec, Livio Andrònico, Nevio, Ennio, Plauto, Terencio.
  • Clàssic: en una època de profunda crisis econòmica, política i cultural, la élit cultural crea, a partir de les varietats del llatí coloquial, un llatí estàndar (per a la administració i escoles) i un llatí lliterari. És laEdat d'Or de les lletres llatines, dels quals els seus autors més destacats son Ciceró, Jules Cèsar, Tito Livio, Virgilio, Horacio, Catulo i Ovidio. Açò va ocorrer aproximadament en els sigles I a. C. i I d. C.
  • Postclàssic: la llengua parlada se va alluntant progresivament de la llengua estàndar, que la escola tracta de conservar, i de la llengua lliteraria. Esta distància creixquent farà que de les diverses maneres de parlar llatí naixquen les llengües romàniques. I la llengua escrita, que inevitablement també s'allunta, encara que manco, de la del periodo anterior, se transforma en el llatí escolàstic o curial.
  • Tardiu: els pares de la Iglèsia comencen a preocupar-se per escriure un laltí més pur i lliterari, abandonant el llatí vulgar dels primers cristians. A este periodo perteneixen Tertulià, Jerònim de Estridó (Sant Jerònim) i Sant Agustí.
  • Medieval: el laltí com se coneixia ya no és parlat, per ende, el llatí lliterari es refugia en la Iglèsia, en la Cort i en la escola, convertint-se en el vehicul de comunicació universal dels intelectuals medievals. Mentres, el laltí vulgar continuava la seua evolució a ritme acelerat. Ya que les llengües romances foren apareguent poc a poc, unes ans que atres, i perque el laltí seguia siguent utilisat com a lingua franca i culta, no se pot donar una data en la que se deixà de utilisar com a llengua materna.
  • Renacentista: en el Renaiximent la mirada dels humanistes es torna pac a la Antiguetat clàssica, i el us del llatí cobrà nova força. Petrarca, Erasmo de Rotterdam, Luis Vives, Antonio de Nebrija i molts astres escriuen ses obres en llatí, ademés de que en sa pròpia llengua.
  • Científic: la llengua llatina sobreviu en escritors científics hasda be entrat el sigle XVIII. René Descartes, Isaac Newton, Baruch Spinoza, gottfried Leibniz escrigueren algunes de ses obres en llatí..

Origens i expansió

Archiu:Laci.png
Regió del Laci, d'a on va sorgir el llatí.

El llatí apareix cap al any 1000 a. C. en el centre de Itàlia, al sur del riu Tíber, en els Apenins i el mar Tirré al oest, en una regió dita Latium (Laci), de a on prové el nom de la llengua i el dels seus primers habitants, els llatins.

En els primers sigles de Roma, desde la fundació al sigle IV a. C., el llatí era una llengua tosca, que apenes podia tindre manifestacions lliteraries o científics, que tenia una extensió territorial llimitada: Roma i algunes parts d'Itàlia, i un apoblació escasa. Era una llengua de campesins.

Aixina heu demostren les etimologies de molts térmens del cult religiós, del dret o de la vida militar. Destaquem els térmens stippulare ('estipular'), derivat de stippa ('palla') o emolumentum ('emolument'), derivat de emolere ('moler el gra') en el llenguage del dret.

En este sentit, els llatins, desde època clàssica al manco, parlaven d'un sermo rusticus ('parla del camp'), oposta al sermo urbanus, prenint conciència d'esta varietat dialectal del laltí. <<En el camp llatí se diu edus ('cabret') lo que en la ciutat haedus en una a afegida com en moltes paraules>>.

Després del periodo de Dominació Etrusca i la invasió dels Galos (390 a. C.), la ciutat fon extendint el seu imperi per el rest de Itàlia. A finals del sigle IV a. C., Roma s'havia imposat als seus veins itàlics. Els etruscs deixaren sa impronta en la llengua i la cultura de Roma, pero els grecs, presents en la Magna Grècia, varen influir més en el llatí donant-li de un ric lèxic.

El llatí de la ciutat de Roma se va imposar a atres varietats d'atres costats delLaci, de les que apenes quedaren alguns retaços en el llatí lliterari. Açò va fer del llatí una llengua en molt poques diferències dialectals, al contrari de lo que pasà en grec. Pdem calificar pues, al llatí de llengua unitària.

Després, la conquista de noves provícnies per al territori, primer les Galies en César, hasda la de la Dacia (Rumania) per part de Trajano, va suposar la expansió del llatí per un inmens territori i la incorporació d'una ingent cantitat de nous parlants.

Paralelament a la expansió territorial de Roma, el llatí es va desenrollar com a llengua lliterària i com a lingua franca, al mateix temps que el grec, que havia tengut estos papers ans. Desde el sigle II a. C., en Plauto i Terencio, hasda el any 200 d. C. en Apyleyo tenim una forma de llatí que no té cap variació sustancial o una gran expansió territorial.

Lliteratura Llatina

El cos de llibres escrits en llatí, reté un legat durader de cultura de l'Antiga Roma. Els romans produiren una extensa cantitat de llibres de poesia, comèdia, tragèdia, sàtira, història i retòrica, traçant arduament el modo d'atres cultures, particularment el estil de la més maura lliteratura grega. Un temps després de que el Imperi Romà de occident caiguera, la llengua llatina continuava juant un paper molt important en la cultura europea occidental.

La lliteratura llatina normalment es dividix en distints periodos. En lo que respecta a la primera, la lliteratura primtiva, soles resten unes poques obres sobrevivents, els llibres de Plauto i Terencio; s'han conservat dins dels més populars autors de tots els periodos. Moltes atres, incloint la majoria dels autors prominents del llatí clàssic, han desaparegut, encara que be alguens han segut redescobertes sigles després.

El periodo del llatí clàssic, quan la lliteratura llatina és ampliament considerada en el seu cap, es dividix en la Edat Dorada, que cobrix aproximadament el periodo del inici de sigle I a. C. hasda la mitat del sigle I d. C.; i la Edat de Plata, que s'extén hasda el sigle II d. C. La lliteratura escrita després de la mitat del sigle II és comúnment denigrà i ignorà.

En el Renaiximent molts autors clàssics foren redescoberts i son estil fon conscientment imitat. PEro sobre tot, imitant a Ciceró, i el seu estil preciat com el perfecte culmen del llatí. El laltí medieval fon freqüentment despreciat com a llatí macarrònic, en qualsevol cas, moltes grans obres de la lliteratura llatina foren produides entre la antiguetat i la Edat Mija,encara que no siga dels antics romans.

La lliteratura llatina romana abraça dos parts: la lliteratura indígena i la imitada.

  • La lliteratura llatina romana indígena ha deixat molts pocs vestigis i soles mos oferix fragments verdaaderament arcaics i intents de arcaisme deliberat que procedixen fundamentalment de temps de la República, dels emperadors i principalment dels Antonins.
  • La lliteratura llatina romana imitada ha produit composicions en que la inspiració individual se juna a la imitació més feliç, obres numeroses i triades que mos han aplegat sanceres. A voltes, s'han confós les obres d'orige italià, producciones més tosques del geni agrícola o religios dels primitius romans (que oferixen un caràcter més original), en les copies llatines de les obres mestres de Grècia, que oferixen un encant, una elegància i una suavitat corresponents a una civilisació culta i refinà. En este últim aspecte senyalem la tendència de dos escoles retòriques d'orige grec que tingueren gran influència en Roma: el asianisme i el aticisme: Desde els temps de Ciceró estes dos tendències estilístiques del grec entraren de ple en llatí i perduraren durant varis sigles en la lliteratura llatina.

Lliteratura enjorn

Lliteratura de la edat d'or

Lliteratura de l'edat de plata