Miguel Primo de Rivera
Bundesarchiv Bild 102-09414, Primo de Rivera.jpg
Nacionalitat: {{{nacionalitat}}}
Ocupació: Militar
Naiximent: 8 de giner de 1870
Lloc de naiximent: Jerez de la Frontera
Defunció: 16 de març de 1930 (als 60 anys)
Lloc de defunció: París

Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (Jerez de la Frontera, 8 de giner de 1870París, 16 de març de 1930) fon un militar, polític i dictador espanyol. Fon segon marqués d'Estella i Gran d'Espanya.

Biografia

Joventut

Fill de Miguel Primo de Rivera y Sobremonte i d'Inés Orbaneja y Pérez de Grandallana, Miguel Primo de Rivera pertanyía a una familia originaria de Jerez de la Frontera de gran tradició militar. En ella havia destacat el seu tio Fernando Primo de Rivera, primer marqués d'Estella (18311921), distinguit durant la Tercera Guerra Carlista, governador de Filipines i varies voltes ministre de la Guerra.[1]

Son yayo, José Primo de Rivera, participà en la Guerra de l'Independència i en acabar en la de la Emancipació Americana, i seguí posteriorment una llarga trayectoria marítima militar fins aplegar a president de la Junta de l'Almirantat en 1837, senador per Cadis i, en 1839, en el govern que casi al fi de la regencia de María Cristina de Borbón formà Evaristo Pérez de Castro, se li confià el Ministeri de Marina i interinament el de Facenda.

El seu besyayo, Rafael de Sobremonte, tercer marqués de Sobremonte i veterinari de camp del rei, fon virrei del Riu de la Plata. I el seu germà menut, Fernando Primo de Rivera y Orbaneja, fon condecorat en la Creu Llorejada de Sant Ferrando a títul individual, per la seua actuació al front del Regiment Alcántara nº 14 en juliol de 1921, durant el Desastre d'Annual.

Carrera castrense

A l'edat de catorze anys ingressà en l'Acadèmia Militar. En acabar l'instrucció, fon destinat a Melilla, destí en el que conseguí una serie de ràpits ascensos que li portaren al grau de capità, obtenint fins i tot la Creu Llorejada de Sant Ferrando. Desenrollà la major part de la seua carrera militar en destins colonials, com Marroc, Cuba (18951897) i Filipines (a on acompanyà al seu tio, Fernando Primo de Rivera).

 
Monument a Primo de Rivera en uniforme militar en Cadis

Se cassà en 1902 en Casilda Sáenz de Heredia, en la que tindria sis fills. En 1908, fon ascendit a coronel i poc després quedà viudo, al no sobreviure la seua esposa al part del seu sext fill. En 1909 fon destinat al nort d'Àfrica, prenent part en la Guerra de Marroc. En 1912 fon nomenat general de brigada, pels seus merits militars. Era el primer militar de la seua promoció en aplegar al generalat. En 1915 tornà a la península, com governador militar de Cadis.

Degut a la seua trayectoria militar, estava vinculat al grup de militars africanistes. No obstant, se pronuncià a favor de l'abandó del protectorat espanyol de Marroc.

Posteriorment fon catità general de Valéncia, de Madrit i de Barcelona.[2] Estos destins li posaren en contacte en els aguts problemes socials i polítics de l'época. En novembre de 1921, després de les seues declaracions a favor de l'abandó de les colonies norteafricanes («Yo estime, des d'un punt de vista estratègic, que un soldat més alla de l'Estret, és perjudicial per a Espanya»), fon destituit del seu destí pel govern, fervent partidari de la permanència en Àfrica. En maig de 1922 fon nomenat capità general de Barcelona. Des d'este posat, tingué que enfrontar-se a la conflictivitat social de l'època en en esta ciutat: terrorisme anarquiste, pistolerisme patronal, auge del catalanisme, al temps que la descomposició del sistema de partits de la Restauració creava una situació insostenible d'inestabilitat ministerial. En Barcelona, Primo de Rivera se guanyà el soport dels sectors més conservadors de la Lliga Regionaliste, gràcies a la seua política de mà dura contra la delinqüencia i la conflictivitat social.

Com reacció a esta situació, agravada entre els militars pel Desastre d'Annual (en el que havia mort el seu propi germà, el tinent coronel Fernando Primo de Rivera y Orbaneja), i a l'Expedient Picasso, Primo de Rivera, d'ideals militaristes, nacionalistes i autoritaris, donà un colp d'Estat (13 de setembre de 1923) en el soport de diversos sectors de la societat espanyola (militars, industrials i sectors conservadors en general), suspenent la constitució de 1876, prohibint la llibertat de prensa, dissolent el Govern i el Parlament i implantant un règim dictatorial dirigit per un Directori Militar.

Referències

  1. José Ramón de Urquijo y Goitia (2008). Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. Editorial CSIC - CSIC Press. ISBN 9788400087371.
  2. María Pilar Queralt (2006). Atlas ilustrado de la historia de España. Susaeta Ediciones. ISBN 9788430558339.

Enllaços externs


Predecessor:
Manuel García Prieto
 
President del Consell de Ministres d'Espanya

19231930
Successor:
Dámaso Berenguer