Diferència entre les revisions de "Moixaranga"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
(Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils)
(Text reemplaça - 'Notes' a 'Referències')
Llínea 92: Llínea 92:
 
*[[Ribera Alta]]
 
*[[Ribera Alta]]
  
==Notes==
+
==Referències==
 
{{Reflist}}
 
{{Reflist}}
  

Revisió de 13:44 26 maig 2021

Moixaranga en Algemesí

La moixaranga[1], muixeranga[2] o ball de valencians, és el nom que rep un conjunt de danses i castells humans originaris del Regne de Valéncia i que es preserven en Algemesí (Ribera Alta).

La moixaranga és un element típic de l'etnologia valenciana que es compon d'una série de balls i figures, que solen acabar en la formació de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en més o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la més famosa hui en dia es la d'Algemesí, s'han conegut moixarangues en Peníscola, Forcall, Titagües, L'Alcúdia, Alzira, L'Olleria

Actualment la més coneguda es la que participa en les Processons de Nostra Senyora de la Salut, la Festa Major d'Algemesí (7 i 8 de setembre).

La moixaranga és el nom que rep en Algemesí, i que es diferencia dels castellers i del Danze de Tauste en el sentit de que en la moixaranga l'objectiu és més religiós, se fa una dansa, s'utilisa un atre tipo de trages i són més baixes les torres. La moixaranga, a l'igual que els castellers i el danze de Tauste provenen de la moixiganga.

Història

L'orige de la moixaranga es remonta a molt antic, és possible que començara en l'época mora. El document més antic a on se fa referència a la moixaranga és de l'any 1724, una provessó en honor a la Mare de Deu de la Salut d'Algemesí (7 i 8 de setembre). De totes maneres, els primers testimonis els trobem durant el Sigle d'Or valencià (sigle XV), fent les seues representacions en els teatres per a entretindre al públic durant el descans. La representació comença en un ball acompanyat per la dolçaina i el tabal i acabant els dansants en un torre humana. En el sigle XVIII, en les comarques tarragonines començaren a fer també torres humanes que les anomenaven “ball de valencians”, convertint-se despuix en els castellers com a signe identitari de Catalunya.

Les primeres cites històriques de les torres humanes valencianes fòra del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o també “dansa valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s'alternen en unes atres denominacions descriptives com dansa o ball “de la piràmide” o “de la campana”.

L'espectacularitat de la moixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representació per tota Espanya. N'hi han referències textuals de la presència de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobretot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclús en el País Vasc.

La Moixaranga fon declarada Patrimoni de l'Humanitat per la UNESCO en l'any 2011.

Característiques de la Moixaranga

En l'actualitat els membres són tant hòmens com dònes -encara que antigament a soles eren aceptats els varons-, de tot tipo de professions, de número irregular -en l'actualitat ixen uns doscents pero antigament a soles uns trenta-, dirigits per un mestre, que s'encarrega de la coordinació dels montages del ball, torres figures i els ensajos previs. Hòmens de força i habilitat, en temps passats carregadors i obrers de vila de professió, nos percaten d'un cert caràcter gremial com a aglutinant del grup. La memòria colectiva té per mític els temps en el que Enric Cabrera fon mestre allà pels anys vint. Igualment és recordat Llorca el barber, entre els quaranta i els setanta. Hui el palmito professional dels seus components, és ample en correspondència en una societat diversificada.

L'indumentària consta d'una brusa cenyida i recta, bonadura per davant, pantalons llarcs, gorro orellut i espardenyes de sola prima. La tela és basta i fot a tires verticals roges i blaves sobre fondo de ralles blanques en disposició arlequinada, exceptuant el trage del mestre que porta cada peça d'un sol color. És la tela chabacanament coneguda com el colchó, i és clar que ans era de tires roges irregulars sobre fondo blanc, sense tant de color. Per molt que s'ha dit sobre esta, des de sempre, un tant extravagant vestimenta, pareix més be que el orige és per raó de les disponibilitats dels antics proveïdors del vestuari.

Exportació a Catalunya

Fon en el sigle XVIII quan els catalans varen adaptar el "Ball de valencians" i el varen assumir com a propi començant en eixos anys a fer les torres humanes ara nomenades "castellers", segon documenten diversos investigadors com Ricart Garcia Moya.

L’erudit català Joan Amades reconeixia que l'orige dels castells humans en Catalunya es troba en les festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotades, es va vore un "ball dels valencians" (Amades, J.: Costumari, 1, p.680), a on tres dels balladors pujaven a esquenes dels companyers, agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El folcloriste afig que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades: “el qualificatiu de Ball de Valencians, apelatiu que pel Penedés i pel Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedència valenciana de la Moixiganga” (ib. 4, p.812)[3]

Teoria sobre l'orige de la representació

La moixaranga té un orige pagà. Algunes fonts expliquen l'orige com a tècnica naixcuda per la necessitat d'aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a aguaitar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este últim cas, se conseguiria lo mateix que des d'una “torre” o “torreta”, d'a on li vindria el nom genèric de “torres humanes”.

L'especialisació en esta tècnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversió com a manifestació lúdica a través dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Teories sobre l'orige del nom

El nom de Moixaranga es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definició castellano-catalana du implícita una connotació de “ridícul” i “extravagant” i s'ha de dubtar d'eixe orige, sent que la moixaranga, ni es ridícula, ni es extravagant. Per eixemple Joan Soler i Amigó, expón que la muixaranga valenciana “sembla tindre un caràcter guerrer”.[4]

Algunes fonts fan derivar la paraula “Moixaranga” de l'arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia tindria relació en el fet de que en part de la representacio, se troba present una intencio d'ocultar la cara. Aixina en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesí porten uns capirots en orelleres i en L´Alcúdia i en Alzira se la mascaren. L'orige etimològic a partir de l'àrap, portaria a un clar orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Esta hipótesis vindria reforçada per l'existència en el Marroc d'acróbates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.

Una atra teoria parla de que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament màixquera o emmaixquerat. [5]. Esta hipòtesis, en relació a la teoria vasco-iberista, que tants topònims i vocables valencians ha contribuït a aclarir, podria dur-nos a pensar que la moixaranga podria falcar les seues raïls en temps dels ibers valencians

Moixarangues en el sigle d'Or valencià i següents

“…els primers documents escrits que parlen de la Moixaranga es troben en el Sigle d'Or del Regne de Valéncia (S.XV).”[6]

L´espectacularitat de la moixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. Tenim referencies textuals de la presència de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclús en el País Vasc a on diuen textualment

disponese la danza de valencianos de Aoiz, de quenta de la ciudad y viene de vispera para medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados

I en Sena (Osca), fins a fa poc, uns ballarins pujaven als muscles d'uns atres fent una figura dita “torre” de la Danza de Valencianos.

Còpia catalana

La costum catalana de fer torres humanes no és més que una còpia d'un element etnològic naixcut en terres valencianes. Agustí Galbis expon lo següent:

Els catalans que pogueren haver vengut a la repoblació de Valéncia, no dugueren eixa costum, perque en eixe cas, no nos l'hagueren tinguda que copiar. ¿O seria que se'n vingueren a Valéncia tots els que sabien fer torres humanes i en Catalunya no se'n quedà cap? ¿No serà que estem de nou, davant d'un fet característic del poble valencià, que ha passat per damunt dels diferents governants i de les distintes religions oficials?[7]

Hui en dia, els catalans que han estudiat l'orige dels seus “castells” reconeixen el seu orige valencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim

“Sense dubte el ball dels Valencians és un dels elements folclòrics més estudiats del nostre vell seguici popular pel fet de ser la génesis dels actuals castells…”.

No obstant això, alguns excentrics com Joan Bofarull i Solé volen donar-li orige italià per tal de no reconéixer la realitat i en el seu llibre L'orige dels castells nos oferix suposicions de lo més surrealistes.

La teoria que diu que el ball de valencians, en realitat, s'hauria d'anomenar dels venecians…”
…segons la qual el nom de ball de valencians no es referia al País Valencià, sino a l'adjectiu valent, per evolució del llatí…

En la mateixa llínea seguix Josep Bargalló Valls, llicenciat en filologia catalana, que fon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seu llibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas de Valencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar…”.

La tradició “castellera” catalana es concentra en el triàngul Tarragona-Reus-Valls, ademés de Barcelona, a on s'ha fet córrer la teoria que busca l'orige històric en uns gremis empobrits de Barcelona que no varen tindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -que els catalans diuen “castells”-, per “castells” humans sobre carrosses en moviment.

Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S'han localisat tres notícies dels sigles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem que aquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball de valencians”. jagants i nanos que ixen en les festes catalanes que també podríen tindre un orige valencià.

Unes atres cites que nos donen noticia de la presència de la moixaranga valenciana en Catalunya.

  • En Tarragona, en unes actes municipals de l'any 1633 se parla d'uns valencians que ballen el “Ball de la piràmide”.
  • De 1687 és la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada en nou compañs”.
  • En 1692, els valencians representen la moixaranga de nou en Catalunya. A on roben la següent refrencia. “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzas formava una campana puestos sus danzantes de piés unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otra vez la campana”.
  • Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona l'any 1706 se tancaven en “un ball que dihuen de Valencians”.
  • Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…”
  • Per últim en la pàgina 16 del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que “El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària dels castellers, opina que és més pròpia de les terres valencianes que del Camp de Tarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparéixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”[8]

Música

L'himne de la moixaranga és tocat en dolçaines i tabalets, els instruments nacionals.[9]

Vore també

Referències

  1. Artícul de Ricart Garcia Moya
  2. Joan Soler i Amigó. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Pág. 451
  3. (Julio de Urquijo. Anuario del Seminario de Filología Vasca. Pág 950 Vol. 28
  4. David Vidal i Sanmiguel. Revista nº 21 de “La bellota
  5. NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA
  6. Blog d'En Agustí Galbis
  7. web Moixaranga.es

Enllaços externs