Nacionalisme espanyol

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
La Batalla de Tetuán de Dionisio Fierros Álvarez, 1894. La batalla, que va tenir lloc en 1860, durant la Guerra d'Àfrica, va ser guanyada per les tropes espanyoles dirigides pel general O'Donnell.
La rendició de Bailén, de José Casado del Alisal. Clarament inspirada en el quadre de Velázquez La rendició de Breda, ilustra la batalla de 1808 que el general Castanys va derrotar a l'eixèrcit francés del general Dupont.
Obelisc commemoratiu del Alçament del 2 de maig a Madrit. En l'actualitat manté una flama perpètua en honor als quals van donar la seua vida per Espanya i és objecte d'homenages periòdics. La connotació simbòlica de la data, que ha estat considerada convencionalment com a fita d'inici de l'Edat Contemporània a Espanya, seguix tenint una gran força: la Comunitat de Madrid, juntament en els ajuntaments de Madrid, Aranjuez i Móstoles (els més vinculats als fets de l'any 1808), han creat la Fundació «Dos de Mayo, Nación y Libertad», per organitzar les celebracions del bicentenario[1].

El nacionalisme espanyol és el moviment social, polític i ideològic que va conformar des del segle XIX la identitat nacional de Espanya.

No és pròpiament un nacionalisme irredentista: l'única reivindicació territorial identificada com a “nacional” ha estat Gibraltar (des del segle XVIII); la resta de les reivindicacions territorials han estat històricament les colonials o imperials (durant el segle XIX contra la independència d'Hispanoamèrica i en el segle XX sobre el Magrib). Tampoc ha estat un nacionalisme centrípet (que pretengué unificar comunitats d'espanyols someses a atres sobiranies), pero sí ha presenciat el naiximent de nacionalismes perifèrics que, des de finals del segle XIX, han funcionat com a moviments nacionalistes centrífucs (que pretenen la conformació d'identitats nacionals alternatives).

Com en les atres nacions-estat de Europa Occidental (Portugal, França i Anglaterra), la conformació d'una monarquia autoritària des de finals de l'Edat Mija va produir el desenroll secular paralel del Estat i la Nació a Espanya, sota les successives conformacions territorials de la Monarquia Hispànica. Com va ocórrer en cada un dels atres casos, la identitat nacional i la mateixa estructura territorial va acabar donant molt diferents productes; pero sempre, i en el cas espanyol també, com a conseqüència de la forma en que les institucions van respondre a la dinàmica econòmica i social (en ocasions, a pesar d'estes mateixes institucions), i sense acabar de presentar-se en el seu aspecte contemporàneu fins que no va acabar el Antic Règim. El factor d'identificació més clar va ser durant tot este periodo l'ètnic-religiós, expressat en la condició de cristià vell. Al final del periodo (segle XVIII) es va ser accentuant el factor d'identificació llingüístic entorn del castellà o espanyol, en noves institucions com la Real Acadèmia Espanyola.

Referències

  1. M. OliverMedio millón de estudiantes recibirán un libro sobre el Bicentenario del 2 de mayo, ABC, 22 de novembre de 2007. La fundació es va crear per Decret 120/2007, de 2 d'agost de 2007 i està preparant un extens programa d'exposicions i publicacions. Vegeu su página web. El seu director és l'historiador Fernando García de Cortázar, i el patronat que la reix està presidit per Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid.