Baixa Edat Mija
La Baixa Edat Mija és el terme utilisat per a descriure l'història europea dels sigles XI al XIV. Este periodo va ser precedit per l'Alta Edat Mija, i va ser succeït per l'edat moderna i (el Renaiximent).
Posteriorment a les invasions dels musulmans, els hongaresos i els normants, que havien assolat Europa en els sigles precedents, pels volts de l'any 1000 comença un periodo de creiximent econòmic i demogràfic que comportarà la crisis de la societat feudal i l'aparició de noves formes d'organisació política i social: els comuns —especialment en Itàlia— i els estats "nacionals", als territoris de les actuals França, Anglaterra i Espanya.
Al voltant de l'any 1300, i despuix de diversos sigles de prosperitat en Europa, el creiximent es va parar. Unes series d'hambrunes i plagues, com la Gran Fam de 1315-1317 i la Pesta Negra, varen reduir la població a la mitat. Esta despoblació va estar acompanyada de tensions socials i guerres endèmiques; alçaments dels campers en França i Anglaterra i la Guerra dels Cent Anys en són dos eixemples. L'unitat de l'Iglésia Catòlica va ser fracturada pel Gran Cisma d'Occident. Estos acontenyiments han segut nomenats pels historiadors la Crisis de la Baixa Edat Mija.