Pere Esteve i Puig
Nacionalitat: Valenciana
Ocupació: Religiós, flare franciscà i predicador apostòlic.
Naiximent: 19 d'octubre de 1582
Lloc de naiximent: Dénia, Regne de Valéncia
Defunció: 3 de novembre de 1658
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia

Pere Esteve i Puig, conegut popularment com el Pare Pere (Dénia, 19 d'octubre de 1582 - Valéncia, 3 de novembre de 1658), fon un religiós valencià, flare franciscà i predicador apostòlic.

Dedicà sa vida a l'oració i la meditació en el seu retir de les faldes del Mongó, en una caseta de pedra. També es diu que fon ell quí va crear l'entitat local de Jesús Pobre (pedania de Dénia).

Biografia

Pere Esteve i Puig naixqué en la població valenciana de Dénia, en la comarca de la Marina Alta, el 19 d'octubre de l'any 1582, fill de Pere Esteve i de Caterina Puig, matrimoni de llauradors acomodats del que naixerien cinc fills més: Joan, Agustí Celedoni, Maria Magdalena, Paula i Caterina Bàrbera.

Dit dia (20 d'octubre de 1582) fonch batejat Pere Esteve, fill de Pere Esteve i de Catarina Puig, sa muller; foren compares Fransex Palmir i Eugenia Natina
(Quinque Libri de la parròquia de Dénia, de 1557 a 1593, foli 19)

Sent un chiquet, i segons relata Roc Chabàs, ya reunia als seus companyers per a "predicar-los", i des dels sèt anys dejunava i disciplinava el seu cos en cilicis. Practicava la caritat, proporcionava menjar i vestits al més pobres i desvalguts.

Als dihuit anys ingressà en el convent de l'Orde Franciscana de Valéncia ciutat, a on destacà com a model de virtut i humiltat. Quan ya havia professat decidí anar descalç per a complir de manera estricta la Regla de l'Orde; aixina realisaria els seus viages a diferents terres peninsulars.

Cursà, en singular aprofitament, estudis de Filosofia, Teologia, Moral, Escolàstica i Mística, sòlida base per als seus sermons, a la que unia la seua aptitut natural.

La seua vida eixemplar, els seus dots i les seues virtuts mogueren als seus superiors a nomenar-lo en 1614 Comissari de Terra Santa, càrrec que va eixercir per espai de quarantaquatre anys, per la qual cosa degué recórrer tota la Província de l'Orde predicant i arreplegant almoines per als Sants Llocs. Poc despuix fon nomenat predicador apostòlic en virtut d'un rescripte de Pau V.

Predicava de poble en poble. Li agradava parlar en les places públiques i el valencià era la llengua que amprava sempre. Ell dia que la seua oratòria era pròpia de gent del poble, pero persones molt principals tenien a gran plaer escoltar-lo, com el mateix virrei de Valéncia, Ferrando de Borja, el qual va parlar de les seues virtuts i fama de santitat a Felip IV, qui el cridà a la Cort, i quedà tan captivat pel seu tracte i discreta senzillea que li ordenà que el visitara en freqüència i que no s'absentara de Madrit sense llicència seua.

El rei li oferí al pare Pere un bisbat en Galícia que estava vacant, que el rebujà en estes paraules:

Senyor, Deu a mi no em vol bisbe, sino predicador de brivons.

Quan el monarca li donà llicència per a retornar a Valéncia (viage que feu a peu, com de costum), mamprengué en interés les seues predicacions per terres valencianes. La seua fama anà creixent degut a les diverses curacions i fets miraculosos que havia realisat durant l'epidèmia de pesta en Valéncia.

Quan en les seues correries pels pobles passava prop de Dénia, solia retirar-se uns dies en soletat al Mongó -al que comparava en el mont del Calvari-, en la caseta que ell mateixa havia edificat per a meditar i preparar temes per als seus sermons. Allí rebé la gràcia de visitar en espírit els Sants Llocs.

En 1633, en ocasió de patir Dénia unes febres contagioses que causaren una catàstrofe en la població, va convéncer als jurats de la ciutat a que feren una solemne festa a la Santíssima Sanc. Predicà durant la missa i, en acabar el Sant Sacrifi, va repartir entre els malalts trossos de pa que havia beneït i, ¡cosa admirable!, tots els que tastaren aquell pa quedaren completament curats.

Volent erigir un santuari per a l'image de Jesús Pobre que posseïa, elegí com a emplaçament el caseriu de Benissa, en el mateix Mongó. En el primer viage que feu a Madrit donà a conéixer a la Cort el seu proyecte i immediatament contà en l'ajuda de la reina Isabel de Borbó, que li feu entrega de 4.000 reals, i de l'infanta Maria Teresa (futura reina de França), també de la comtesa de Medellín, que li donà 15.000 reals, i de la marquesa dels Vélez i unes atres grans senyores.

Deu concedí al pare Pere el poder de curar malalties en la senyal de la creu i al contacte de la seua saliva. Consten numeroses curacions i uns atres milacres; feu numeroses profecies que es compliren vivint ell, i unes atres despuix de la seua mort; va fer diversos viages en espírit, concretament un a Alcalà d'Henares; donà vida a un chiquet que havia naixcut mort, i feu que es multiplicaren les hòsties durant una de les seues misses. Poc abans de la seua mort va profetisar repetidament la mateixa i diverses circumstàncies relacionades en ella.

Va fallir a la mijanit del dumenge 3 de novembre de 1658, als setantassis anys i quinze dies, en suma quietut i admirable assossec.

Per a que no es moguera una multitut, degut a la seua santetat, fama i popularitat, els seus superiors no anunciaren la seua mort i manaren que no feren senyal les campanes. No obstant, la notícia es va divulgar ràpidament per la ciutat i, ya molt de matí, la gent omplia l'iglésia de Sant Francesc, proclamant-lo tots com a sant. Els religiosos, tement un atropell per la devoció dels fidels, determinaren enterrar-lo a tota pressa en la sepultura comuna.

Cinc dies despuix de la seua mort, a petició de tota la ciutat, del clero i la noblea, el convent de Sant Francesc li va fer solemnes honres fúnebres, a les que varen assistir el Capítul de la Metropolitana i els jurats en les seues insígnies en representació de la ciutat.

A la nit següent fon tret el cos del venerable de la fossa comuna dels religiosos i, tancat en una arca de fusta, fon depositat en la caseta de la paret de la capella de sant Lluís Bisbe, a on va permanéixer fins al 20 de febrer de 1839, quan, exclaustrats els religiosos i ocupat el convent com a quarter, uns soldats varen descobrir la caseta, i en ella l'arca. En aplegar la notícia a Dénia, varen ser comissionats immediatament dos delegats per a que es presentaren en Valéncia i reclamaren el dret de Dénia a posseir les despulles del venerable Pare, cosa que fon concedida en l'acte.

Llavors va ser soterrat en l'archiu parroquial, permaneixent en este lloc fins que la barbàrie anticlerical en 1936 el va arrancar del seu descans. S'havien propost cremar-lo alegant que només es tractava d'un ninot, demostrant-se lo contrari en tallar-li un dit i vore que era de carn i os. A la fi, les despulles foren portades al cementeri municipal i soterrades en una caseta.

Despuix de l'entrada en Dénia de les tropes "nacionals" en 1939, varen ser tornades les despulles del pare Pere a l'iglésia parroquial en solemne provessó, quedant expostes al públic i sent despositades definitivament en la paret lateral dreta del presbiteri, colocant-se una làpida de marbre blanc que, en l'escut de Dénia i l'emblema franciscà, ostenta la següent llegenda:

Aquí yace el cuerpo del P. Esteve ornamento de la Orden Franciscana e hijo ilustre de esta ciudad

Esta làpida està adossada exactament en el lloc que ocupa el fèretre. En la paret de la capella de la Dolorosa hi ha una atra làpida de paregudes característiques, que té gravades les següents paraules:

Deixeu fer a Deu y fasssam lo que Deu mana. ¿Qué mana Deu? Que l'amem de bona gana.

Se li atribuïx també al Pare Pere la construcció d'un pou que encara existix, situat en l'actualitat just baix de la plaça de l'ajuntament, que segons el dit popular mai faltà l'aigua fins i tot en els anys de gran escassea de pluges.

El Pare Pere i Jesús Pobre

Sanchis i Sivera nos diu:

Beniçadavi. Aixina es dia un poblat del terme de Dénia el lloc del qual és conegut hui en el nom de "Jesús Pobre". En 1535 estava habitat per moros: el manuscrit d'a on prenem la notícia el crida "Benicalbi"
L'història de Jesús Pobre, no està deslligada de la del restant de la comarca. La seua ascendència romana i àrap ha deixat encara vestigis (Els Bisserot, la Bassa dels Moros, etc.)

La població es denominava Benissadeví, i contava en una sòlida presència de moriscs. No obstant, despuix de l'expulsió de 1609, la consegüent decadència i la minva del poble, varen fer que es convertira en alqueria, encara que conservant alguns dels seus antics drets, com el tindre un lloc en el Consell General de Contribució. En el nom de Benissadeví continuarà figurant en la documentació fins a principis del sigle XVIII.

Canvià el nom gràcies a la figura de Fra Pere Esteve Puig, natural de Dénia, franciscà, predicador apostòlic, que venia a fer els seus retirs espirituals en la cova de la Magdalena del Mongó.

El Pare Pere afirmava que Deu li havia inspirat la fundació d'un hospici i una ermita, que va colocar baix l'advocació de Jesús Pobre, i allí va poder celebrar la primera missa el 24 de maig de 1649. En el temps el nom de la menuda ermita i hospici substituiria a l'antic àrap de l'alqueria. Des de 1735 figura ya la població com a Jesús Pobre en la documentació de l'Archiu Municipal de Dénia.

L'ermitori de Jesús Pobre es va situar en la població del mateix nom, antiga alqueria de Benissadeví, documentada en actes del Consell de Dénia des de l'any 1492, encara que la seua fundació deu ser més anterior.

L'ermita fon creació de Fra Pere Esteve, el Pare Pere. Este franciscà va trobar en certa ocasió una figura de Jesús Jacent en el sepulcre al que, des d'eixe dia, va dedicar un altar en la cova a on vivia.

El Pare Pere va donar el nom de "Jesús Pobre" ad esta chicoteta image perque la rusticitat de la talla encarnava molt be la pobrea de Jesús. En l'any 1650, el Pare Pere va decidir construir una ermita per a divulgar el cult a Crist en dita image.

Per a poder construir l'ermita, en un dels viages que va fer a la Cort, va donar a conéixer els seus desijos als mateixos Reis, no en la finalitat de demanar almoina, si no per a inclinar-los a la devoció. De les grans cantitats que li va oferir la Reina Isabel de Borbó, solament va admetre una cantitat per a poder concloure l'obra.

La mateixa reina va prendre baix el seu patronat una de les capelles i lo mateix va fer la seua filla l'infanta Maria Teresa (despuix reina de França) aixina com la comtesa de Medellín, Marquesa dels Vélez i uns atres grans senyors de l'aristocràcia.

Per la seua banda, el Pare Pere va exigir una condició solament una i dia:

Accepte la seua protecció pero en negue a rebre cap cosa que estiga en oposició en el dictat de pobrea de l'ermita

Finalment, el 28 d'abril de 1658 es va constituir en l'ermita de Benissadeví la Confraria de Jesús Pobre, orige del poble actual de Jesús Pobre.

A l'ermita original se li varen anar afegint noves construccions a on es va establir una comunitat de flares franciscans que varen continuar en el nom de "Ermitage-Hospici de Jesús Pobre". En un primer moment es construiria l'iglésia entre 1660 i 1668, tal com indiquen les inscripcions en el primer i últim arc.

La devoció a Jesús Pobre i la fundació del convent dedicat al seu cult, portaren al fi al canvi del nom de la pròpia entitat original de la població, a finals del sigle XVII.

La comunitat franciscana va durar fins a 1836, any de la Desamortisació en que el convent fon alienat, passant a mans particulars.

Beatificació

El Pare Pere, objecte de secular i tradicional veneració entre els fills de Dénia, està sent objecte actualment d'una veneració creixent, a la que ya d'antic se li professa. La seua tomba és visitada diàriament. És de desijar que es promoga la seua causa de beatificació.

El Pare Pere i la llengua valenciana

Li agradava de parlar en les places públiques i el valencià era la llengua que amprava sempre en els seus sermons.

Frase del Pare Pere

És molt coneguda la seua frase:

Deixem fer a Deu y fassam lo que Deu mana. ¿Que mana Deu? que l'amem de bona gana.

En castellà:

Dejemos hacer a Dios y hagamos lo que Dios manda. ¿Y que manda Dios? Que lo amemos de buena gana.

Referències

Vore també