Diferència entre les revisions de "Teodor Llorente i Falcó"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostren 7 edicions intermiges d'2 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
 
{{Biografia|
 
{{Biografia|
 
| nom = Teodor Llorente i Falcó
 
| nom = Teodor Llorente i Falcó
| image =  
+
| image = [[Archiu:Teollofal.jpg|200px]]
 
| peu =  
 
| peu =  
 
| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]]  
 
| nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]]  
Llínea 12: Llínea 12:
 
'''Teodor Llorente i Falcó''' ([[Valéncia]], [[1869]] - † [[1949]]) fon un [[periodiste]] i [[escritor]] [[Comunitat Valenciana|valencià]], quart fill de [[Teodoro Llorente i Olivares]].  
 
'''Teodor Llorente i Falcó''' ([[Valéncia]], [[1869]] - † [[1949]]) fon un [[periodiste]] i [[escritor]] [[Comunitat Valenciana|valencià]], quart fill de [[Teodoro Llorente i Olivares]].  
  
Treballá en son pare en el diari ''[[Las Provincias]]'', que dirigí des de l'any [[1911]] fins a la seua mort. Se va llicenciar en [[Dret]] per l'[[Universitat de Valéncia]] i també va colaborar en els periòdics [[Diari ABC|ABC]] i ''[[La Ilustració Catalana]] '', i va utilisar els seudònims ''Aradiel, Lucio, Juan de Antaño, Víctor Sánchez, Levantino, Mateo, El setentón'' i ''Jordi de Fenollar', entre atres. Va colaborar en la gramàtica del pare [[Lluís Fullana]], i va recolzar la seua candidatura a la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]].
+
== Biografia ==
  
Ideològicament [[conservadurisme|conservador]] i [[Regionalisme|regionaliste moderat]], va defendre l'independència de l'[[Llengua valenciana|idioma valencià]] i va acceptar les [[Normes de Castelló]]. A l'esclatar la [[Guerra civil espanyola]] milicians del [[Front Popular]] varen assessinar el seu fill [[Teodoro Llorente i Monleón]]; ell va conseguir fugir a [[Sant Sebastià]] en [[març]] de [[1937]] gràcies a les gestions de l'alcalde [[Josep Cano Coloma]], on va dirigir la revista ''Valéncia'' en [[Joan Beneyto i Pérez]] i Marià Cuber. A l'acabar la guerra fon nomenat secretari de ''[[Lo Rat Penat]]'' i en [[1940]], director decà del [[Centre de Cultura Valenciana]], aixina com croniste oficial de la província de Valéncia.
+
Treballà en son pare en el diari ''[[Las Provincias]]'', que dirigí des de l'any [[1911]] fins a la seua mort. Se va llicenciar en [[Dret]] per l'[[Universitat de Valéncia]] i també va colaborar en els periòdics [[Diari ABC|ABC]] i ''[[La Ilustració Catalana]] '', i va utilisar els seudònims ''Aradiel, Lucio, Juan de Antaño, Víctor Sánchez, Levantino, Mateo, El setentón'' i ''Jordi de Fenollar', entre atres. Va colaborar en la gramàtica del pare [[Lluís Fullana]], i va recolzar la seua candidatura a la [[RAE|Real Acadèmia Espanyola]] (RAE).
 +
 
 +
== Ideologia ==
 +
 
 +
Ideològicament [[conservadurisme|conservador]] i [[Regionalisme|regionaliste moderat]], va defendre l'independència de l'[[Llengua valenciana|idioma valencià]] i va acceptar les [[Normes de Castelló]]. A l'esclatar la [[Guerra civil espanyola]] milicians del [[Front Popular]] varen assessinar al seu fill [[Teodoro Llorente i Monleón]]; ell va conseguir fugir a [[Sant Sebastià]], en [[març]] de l'any [[1937]], gràcies a les gestions de l'alcalde [[Josep Cano Coloma]], a on va dirigir la revista ''Valéncia'' en [[Joan Beneyto i Pérez]] i Marià Cuber. A l'acabar la guerra fon nomenat secretari de l'entitat cultural valenciana [[Lo Rat Penat]] i en l'any [[1940]], director decà del [[Centre de Cultura Valenciana]], en l'actualitat [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV), aixina com croniste oficial de la província de Valéncia.
  
 
== Obres ==
 
== Obres ==
Llínea 27: Llínea 31:
 
* ''Memorias de un setentón'' ([[1942]]-[[1948]])
 
* ''Memorias de un setentón'' ([[1942]]-[[1948]])
 
* ''Miniaturas''
 
* ''Miniaturas''
 +
 +
== Cites ==
 +
 +
{{Cita|''Valencia tiene un tesoro histórico de valor inapreciable por lo rico, y este tesoro lo guarda en su archivo municipal. Lo que ha sido la ciudad, desde que fue conquistada por el Rey Jaime, allí está escrito en millares de legajos amarillentos, que siglo tras siglo se han ido depositando, sin sufrir grave detrimento. Allí están los ‘Manuals de Concells’ y ‘Establiments’, o sea los libros de actas, que arrancan de 1306 y comprenden 232 volúmenes, y donde vive toda la historia de Valencia, desde principio del siglo XIV; allí hay otra serie complementaria de aquellos, como la de ‘Previsións dels Jurats’, con 192 volúmenes (de 1432 a 1691), figurando junto a estos, como expresión del régimen financiero de la ciudad los libros de ‘Clavería Comuna’ con sus dos secciones de ‘Albarans’ (libramiento) y de cargo y de data y los de ‘Clavería de Censals’, que contiene los préstamos ofrecidos a la ciudad por corporaciones y particulares, y por último la valiosa colección de ‘Notals’, escrituras notariales en que una de las partes era el Consejo General, remontándose la primera a 1343. Merecen también citarse las Cartas Reales y las Misivas, valiosa colección de letras de cambio, en la que se halla la más antigua que se conoce en España, y autógrafos de varias personalidades, entre ellos uno de San Ignacio de Loyola.''
 +
 +
''Todo este inmenso fardo de papel contiene la Historia de la ciudad de Valencia y de parte de su antiguo reino, pues la capitalidad de éste no podía sustraerse de la vida de aquél.''|El tesoro histórico de Valencia del llibre ''En defensa de la personalidad valenciana''. Colecció d'artículs publicats en el periòdic ''[[Las Provincias]]'' de Valéncia (Tom II, segona edició), per Jordi de Fenollar (Imp. Doménech-Valéncia), sense data.}}
 +
 +
Nota: Jordi de Fenollar és el pseudònim de Teodor Llorente i Falcó, fill del patrici [[Teodor Llorente i Olivares]].
  
 
== Referències ==
 
== Referències ==
Llínea 37: Llínea 49:
 
[[Categoria:Biografies]]
 
[[Categoria:Biografies]]
 
[[Categoria:Valencians]]
 
[[Categoria:Valencians]]
 +
[[Categoria:Periodistes]]
 
[[Categoria:Periodistes valencians]]
 
[[Categoria:Periodistes valencians]]
 +
[[Categoria:Escritors]]
 
[[Categoria:Escritors valencians]]
 
[[Categoria:Escritors valencians]]
[[Categoria:Escritors en espanyol]]
+
[[Categoria:Escritors en castellà]]

Última revisió del 12:22 8 gin 2023

Teodor Llorente i Falcó
Teollofal.jpg
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Periodiste i escritor
Naiximent: 1869
Lloc de naiximent: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 1949
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Teodor Llorente i Falcó (Valéncia, 1869 - † 1949) fon un periodiste i escritor valencià, quart fill de Teodoro Llorente i Olivares.

Biografia[editar | editar còdic]

Treballà en son pare en el diari Las Provincias, que dirigí des de l'any 1911 fins a la seua mort. Se va llicenciar en Dret per l'Universitat de Valéncia i també va colaborar en els periòdics ABC i La Ilustració Catalana , i va utilisar els seudònims Aradiel, Lucio, Juan de Antaño, Víctor Sánchez, Levantino, Mateo, El setentón i Jordi de Fenollar', entre atres. Va colaborar en la gramàtica del pare Lluís Fullana, i va recolzar la seua candidatura a la Real Acadèmia Espanyola (RAE).

Ideologia[editar | editar còdic]

Ideològicament conservador i regionaliste moderat, va defendre l'independència de l'idioma valencià i va acceptar les Normes de Castelló. A l'esclatar la Guerra civil espanyola milicians del Front Popular varen assessinar al seu fill Teodoro Llorente i Monleón; ell va conseguir fugir a Sant Sebastià, en març de l'any 1937, gràcies a les gestions de l'alcalde Josep Cano Coloma, a on va dirigir la revista Valéncia en Joan Beneyto i Pérez i Marià Cuber. A l'acabar la guerra fon nomenat secretari de l'entitat cultural valenciana Lo Rat Penat i en l'any 1940, director decà del Centre de Cultura Valenciana, en l'actualitat Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), aixina com croniste oficial de la província de Valéncia.

Obres[editar | editar còdic]

  • Ráfagas del campo (1909)
  • Cuentos maravillosos (1913)
  • Nuevos cuentos maravillosos (1928)
  • Mistral y Llorente (1932)
  • En defensa de la personalidad valenciana (1930)
  • Eduardo Escalante (1934)
  • Los valencianos en San Sebastián (1941)
  • Memorias de un setentón (1942-1948)
  • Miniaturas

Cites[editar | editar còdic]

Valencia tiene un tesoro histórico de valor inapreciable por lo rico, y este tesoro lo guarda en su archivo municipal. Lo que ha sido la ciudad, desde que fue conquistada por el Rey Jaime, allí está escrito en millares de legajos amarillentos, que siglo tras siglo se han ido depositando, sin sufrir grave detrimento. Allí están los ‘Manuals de Concells’ y ‘Establiments’, o sea los libros de actas, que arrancan de 1306 y comprenden 232 volúmenes, y donde vive toda la historia de Valencia, desde principio del siglo XIV; allí hay otra serie complementaria de aquellos, como la de ‘Previsións dels Jurats’, con 192 volúmenes (de 1432 a 1691), figurando junto a estos, como expresión del régimen financiero de la ciudad los libros de ‘Clavería Comuna’ con sus dos secciones de ‘Albarans’ (libramiento) y de cargo y de data y los de ‘Clavería de Censals’, que contiene los préstamos ofrecidos a la ciudad por corporaciones y particulares, y por último la valiosa colección de ‘Notals’, escrituras notariales en que una de las partes era el Consejo General, remontándose la primera a 1343. Merecen también citarse las Cartas Reales y las Misivas, valiosa colección de letras de cambio, en la que se halla la más antigua que se conoce en España, y autógrafos de varias personalidades, entre ellos uno de San Ignacio de Loyola. Todo este inmenso fardo de papel contiene la Historia de la ciudad de Valencia y de parte de su antiguo reino, pues la capitalidad de éste no podía sustraerse de la vida de aquél.
El tesoro histórico de Valencia del llibre En defensa de la personalidad valenciana. Colecció d'artículs publicats en el periòdic Las Provincias de Valéncia (Tom II, segona edició), per Jordi de Fenollar (Imp. Doménech-Valéncia), sense data.

Nota: Jordi de Fenollar és el pseudònim de Teodor Llorente i Falcó, fill del patrici Teodor Llorente i Olivares.

Referències[editar | editar còdic]

  • CORTÉS CARRERES, Santi. Valéncia baix el règim franquiste (1939-1951). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.
  • Biografia en Las Provincias