Tribunal de les Aigües

Archiu:Tribunal aigues.JPG

Miniatura del quadro el Tribunal de les Aigües per Bernardo Ferrándiz, en 1865.

El Tribunal de les Aigües de Valéncia, conegut també com Tribunal de la Vega de Valéncia és un Jurat de Recs encarregat de dirimir els conflictes per l'aigua de rec entre els agricultors de les Comunitats de Regants de les séquies que formen part d'ell (Quart, Benagéber i Faitanar, Tormos, Mislata, Mestalla, Favara, Rascanya i Rovella). El conjunt d'estes séquies formen la denominada Vega de Valéncia, sobre la qual té jurisdicció el Tribunal, que junt en la Séquia Real de Moncada, en jurisdicció a banda, formen la horta de Valéncia. Al setembre del 2009 és designat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

...testimoni únic d'una tradició cultural vixca: la de la justícia i el govern democràtic i autogestionario de les aigües per part dels llauradors andalusins en l'àmbit de les hortes que rodejaven les grans ciutats de la fatada mediterrànea de la Península Ibèrica...

Funcionament

El Tribunal és un tribunal consuetudinari. Està format per un representant de cada una de les Comunitats de Regants que formen part, huit en total, denominats síndics, i un d'ells és triat president per un temps indeterminat. Tradicionalment el president ha segut el síndic de Favara o el de Tormos, alternativament.

Cada dijous de l'any (excepte festius i aquells que van des de Nadal a Reis) es reunix el Tribunal en els seus assessors en la Casa Vestuari de la Plaça de la Mare de Deu de Valéncia per a discutir diversos assunts. Pero és a les 12 en punt del migdia, mentres sonen les campanes d'El Micalet, quan el Tribunal es constituïx formalment en la Porta dels apòstols de la catedral de Valéncia, en la mateixa plaça. És llavors quan l'aguasil, en el permís del president, flama als denunciats de cada una de les séquies, en la tradicional frase: “denunciats de la séquia de...! ”. El juí es desenrolla de forma ràpida, oral i íntegrament en valencià. El denunciant, que sol ser el guarda de la séquia a que pertany l'infractor, expon el cas davant del Tribunal, i després el denunciat es defén a si mateix i respon a les preguntes del síndic de la séquia a que pertany. És a continuació quan el Tribunal, en l'excepció del síndic de la séquia en qüestió, decidix la culpabilitat o no del denunciat, i en cas afirmatiu, és el síndic de la séquia qui imponda la pena a pagar per l'infractor, d'acort en les Ordenances de la pròpia Comunitat de Regants. Encara hui en dia la pena s'imponda en “sous”, tal com es feya en época medieval, entenent-se actualment per “1 sou”, el sou diari del guarda de la séquia.

Són objecte de la jurisdicció del Tribunal de les Aigües: els mateixos membres del Tribunal, les Comunitats de Regants, els atandadores, les persones jurídiques (per eixemple les Cenres Agràries), els arrendataris, els comuners, els concessionaris d'aigües, els regants, els propis denunciants i terceres persones. Poden denunciar davant del Tribunal els síndics, els elets que formen part de la junta de cada Comunitat, el guarda (que ve a ser com un fiscal) i terceres persones.

Història

El seu orige nos és totalment desconegut, a pesar que el més provable és que siga una evolució al llarc de l'época feudal, basada en tradicions andalusíés anteriors.

La teoria més estesa, pero sense cap fonament històric, li la devem a Francisco Javier Borrull, defesa en 1813 davant de les Talls de Cadis per a intentar salvar-ho de la seua desaparició. La seua hipòtesi és que ya existia un antecedent en época romana, pero que la seua fundació tal com funciona hui en dia es va produir durant els regnats dels califes Abd al-Rahman III i al-Hakam II, en concret l'any 960 de la nostra era, sense aclarir d'on ix la referida data. La raó és què és l'únic moment en que Borrull veu un moment de pau completa en la península, i per tant deduïx que d'algun moment dels regnats d'estos dos califes va haver d'eixir l'orde. De fet, en 1960 es va celebrar el Milenari del Tribunal de les Aigües, impulsat per Vicente Giner Boira, assessor jurídic del Tribunal en aquell moment, i principal defensor d'esta teoria en el sigle XX. Una vegada “establit” per a Borrull l'orige del Tribunal, s'aduïx la continuïtat en época feudal pel Fur XXXV del rei Jaume I el Conquistedor, de 1239, pel que ordena que les séquies es regixen “segons que antigament és e Fo establit e acostumat en temps de sarrahïns”. Ademés, l'orige musulmà s'ha recolzat en tres detalls: el fet que se celebre cada dijous (dia anterior al divendres, el qual és festiu per als musulmans); en l'exterior de la catedral (antiga mesquita i àgora de la ciutat en temps preromans); i que el dret a parlar s'atorga en els juís pel president, que assenyala en el peu (igual que en moltes tribus nòmades del Nort d'Àfrica cada home sabi atorga la paraula a la resta d'indígenes de la seua pròpia tribu).

En realitat no tenim cap document que parle expressament del Tribunal fins al sigle XVIII, la qual cosa no vol dir que no existira abans. Segons els Furs de Valéncia la jurisdicció sobre regadius la tenen els sequiers de cada Comunitat de Regants. Sabem que a principis del sigle XV els sequiers d'algunes comunitats de Regants de la horta de Valéncia ya convocaven als denunciats els dijous en la plaça de la Seu, pero açò no demostra l'existència d'un Tribunal constituït. Per a Thomas Glick, l'orige del Tribunal no seria degut a cap rei o califa, sino que es tractaria d'una institució de molt llarga evolució. Si no tenim documentació sobre la seua existència és perqué no tenia un 'estatus' llegal, i com a institució jurídica no tenia cap importància, ja que la jurisdicció era dels sequiers. Pareix llògic pensar que l'objectiu de la reunió conjunta dels sequiers no era tant el juí en si, tal com es fa hui en dia, sino la consulta entre ells com a màxims coneixedors de la realitat de la horta de Valéncia. És molt provable també que el pas per a convertir-se d'una reunió de sequiers en un Tribunal tal com ho entenem hui en dia es produïra precisament en els mateixos anys en que Borrull defenia la seua permanència en les Talls de Cadis, en l'objectiu d'adequar-ho a la jurisdicció del Estat Liberal.

És interessant la descripció del funcionament del Tribunal en el sigle XIX que fa Vicente Blasco Ibáñez en la seua novela La Barraca.

Perspectives de futur

Els temps canvien, i el Tribunal de les Aigües de Valéncia no té hui la importància que ha tingut històricament. Quan en 1950 va entrar en funcionament el pantà de Benagéber, que regula els cabals del riu Túria, el Tribunal ya va perdre part de la seua importància en la minva del nombre de pleits que es derivaven de la falta d'aigua. Hui el perill d'extinció del Tribunal li ve de la desaparició física de la mateixa horta de Valéncia, davant de l'expansió de la ciutat, i en conseqüència, corre el perill de convertir-se en un “teatre de carrer” folklòric per a turistes. No obstant la seua funció jurisdiccional està plénamente vigent, ademés d'expresament reconeguda per la llegislació, i el fet que es constituïsca cada dijous i el respecte que cap al mateix tenen tots els regants és garantia de pervivència en el futur.

Enllaços externs

• web oficial
• Patrimoni de la Humanitat

Veja també

• Consell d'Hòmens Bons.