Òxit d'estany(II)
El òxit d'estany(II), (òxit estañoso) és un compost de fòrmula SnO. Està compost per estany i oxigen, a on l'estany té l'estat d'oxidació +2. Es presenta en dos formes, una estable de color negre blavenc i una atra metaestable de color roig.
Preparació i reaccions
[editar | editar còdic]El SnO negre blavenc es pot produir calfant l'hidrat d'òxit d'estany(II), SnO·xH2O (x<1) precipitat quan una sal d'estany(II) reacciona en un hidròxit alcalino com el NaOH.[1]
El SnO roig metaestable pot preparar-se calfant suaument el precipitat produït per l'acció de l'amoníac acuoso sobre una sal d'estany(II).[1]
El SnO pot preparar-se com a substància pura en el laboratori, per mig del calfament controlat d'oxalato d'estany(II) (oxalato estañoso) en absència d'aire o baix una atmòsfera de CO2. Este método també s'aplica a la producció d'òxit ferroso i òxit manganoso.[2][3]
SnC2O4·2H2O → SnO + CO2 + CO + 2 H2O
L'òxit d'estany(II) ardix en l'aire en una flama verda tènue per a formar SnO2.[1]
2 SnO + O2 → 2 SnO2
Quan es calfa en una atmòsfera inerte, es produïx una dismutación inicial que dona Sn metàlic i Sn3O4, que a la seua volta reacciona per a donar SnO2 i Sn metàlic.[1]
4SnO → Sn3O4 + Sn
Sn3O4 → 2SnO2 + Sn
El SnO és anfótero, es dissol en àcit fort per a donar sals d'estany(II) i en base forta per a donar estannitas que contenen Sn(OH)3-.[1] Pot dissoldre's en solucions àcides fortes per a donar els complexos iònics Sn(OH2)32+ i Sn(OH)(OH2)2+,[1] i en solucions menys àcides per a donar Sn3(OH)42+.[1]Observe's que també es coneixen les estannitas anhidras, per eixemple K2Sn2O3, K2SnO2.[4][5][6] El SnO és un agent reductor i es creu que reduïx el coure(I) a grups metàlics en la fabricació del cridat "vidre rubí de coure".[7]
Estructura
[editar | editar còdic]El α-SnO negre adopta l'estructura de capa tetragonal PbO que conté quatre àtoms d'estany piramidals quadrats coordinats.[8] Esta forma es troba en la naturalea com el rar mineral romarchita.[9] L'asimetria se sol atribuir simplement a un parell solitari estéricamente actiu; no obstant, els càlculs de densitat electrònica mostren que l'asimetria està causada per una interacció antienlazante dels orbitales Sn(5s) i O(2p).[10] L'estructura electrònica i la química del parell solitari determinen la majoria de les propietats del material.[11]
S'ha observat no estequiometría en el SnO.[12]
La brecha de banda electrònica s'ha medit entre 2,5eV i 3eV.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Egon Wiberg, Arnold Frederick Holleman (2001) Inorganic Chemistry, Elsevier ISBN 0-12-352651-5
- ↑ Satya Prakash (2000),Advanced Inorganic Chemistry: V. 1, S. Chand, ISBN 81-219-0263-0
- ↑ Arthur Sutcliffe (1930) Practical Chemistry for Advanced Students (1949 Ed.), John Murray - London.
- ↑ “The First Oxostannate(II): K2Sn2O3” (1978). Angewandte Chemie International Edition in English 17 (6): 449–450. doi:.
- ↑ “Über Oxostannate(II). III. K2Sn2O3, Rb2Sn2O3 und Cs2Sn2O3 - ein Vergleich” (1982). Zeitschrift für Anorganische und Allgemeine Chemie 485: 15–22. doi:.
- ↑ R M Braun R Hoppe Z. Naturforsch. (1982), 37B, 688-694
- ↑ (2007).«Colour development in copper ruby alkali silicate glasses. Part I: The impact of tin oxide, clave and temperature».Glass Technology, Eur. J. Glass Science & Technology, Part A.48
- 101–108.ISSN 1753-3546.
- ↑ Wells A.F. (1984) Structural Inorganic Chemistry 5th edition Oxford Science Publications ISBN 0-19-855370-6
- ↑ “On Type Romarchite and Hydroromarchite from Boundary Falls, Ontario, and Notes on Other Occurrences” (2003). The Canadian Mineralogist 41 (3): 649–657. doi:.
- ↑ “Electronic structures of rocksalt, litharge, and herzenbergite SnO by density functional theory” (2004). Physical Review B 70 (23): 235114. doi:. Bibcode: 2004PhRvB..70w5114W.
- ↑ “Adsorption-controlled growth and properties of epitaxial SnO films” . Physical Review Materials 3 (10): 105202. doi:. Bibcode: 2019PhRvM...3j5202M.
- ↑ “Cation nonstoichiometry in tin-monoxide-phaseSn1−δOwith tweed microstructure” (1997). Physical Review B 56 (9): 5186–5192. doi:.
- ↑ Science and Technology of Chemiresistor Gas Sensors By Dinesh K. Aswal, Shiv K. Gupta (2006), Nova Publishers, ISBN 1-60021-514-9
- Este artícul conté una traducció derivada de «Óxido de estaño(II)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.