Anar al contingut

ARN de transferència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
ARN de transferència

El ARN de transferència o ARN transferente (ARNt) és un tipo d'àcit ribonucleico que té una funció important en la síntesis proteica.[1][2] És aquell que transferix les molècules d'aminoàcits als ribosomas, per a posteriorment ordenar-los a lo llarc de la molècula d'ARN mensager (ARNm); estos aminoàcits s'unixen per mig d'enllaços peptídicos per a formar proteïnas durant el procés de síntesis de proteïnes. Cada tipo de ARNt es combina específicament en 1 dels 20 aminoàcits que es van a incorporar en les proteïnes.[3] Existix més d'una molècula de ARNt per a cada aminoàcit. l'anticodón és una seqüència de tres bases no apareadas o triplet que determinarà l'aminoàcit al que es pot unir el ARNt. Varis anticodones poden unir el mateix aminoàcit, per açò es diu que el còdic està degenerado. Anticodones similars, normalment és la tercera base la que pot canviar, s'uniran a un codón, un triplet de bases de el ARN mensager.

El ARN de transferència, que conté solament 80 nucleòtits, és una molècula relativament chicoteta comparada en la de el ARN mensager. És una cadena plegada de nucleòtits que aparenten un creuament de carreteres.[2]

L'interacció de ARNt i ARNm en la síntesis de proteïnes.

El descobriment de el ARNt coincidix en el descobriment dels àcits nucleicos per Friedrich Miescher en 1868.[4]

Biosíntesis de el ARN de transferència

[editar | editar còdic]

En les cèlules eucariota la polimerasa III és la responsable de transcribir els ARNt en el nucleoplasma.[5] Els gens ARNt contenen dos regions promotores internes cridades caixa A i caixa B que són reconegudes per factors de transcripció (TFIlIIC i TFIIIB) que finalment recluten a la polimerasa III per a iniciar la transcripció del gen. El procés finalisa quan la polimerasa reconeix una seqüència de tres timinas.[6]

Despuix de finalisar la transcripció s'obté un pre-ARNt que deu ser processat per a ser funcional i poder ser transportat a la citoplasma a on realisarà la seua funció com ARNt madur.[7]

El processament del pre-ARNt consistix en la modificació i eliminació de determinades bases de la seua seqüència.

  1. S'elimina un segment de llongitut variable en l'extrem 5' del pre-ARNt
  2. Es reemplacen residus de Uridina en l'extrem 3' del pre-ARNt per un triplet de bases comuna a tots els ARNt funcionals, CCA
  3. Es adicionan grups metilo i isopentenilo a algunes bases púricas
  4. Es metila el grup hidroxilo en posició 2' de la ribosa d'alguns residus
  5. Es modifiquen residus de Uridina per a generar hidroxiuridina, pseudouridina o ribotimidina
  6. Eliminació de intrones per splicing

Estructura

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 79 Phe yeast 1ehz.png
Estructura terciaria del ARN de transferència.

Els ARNt representen aproximadament el 15 % de el ARN total de la cèlula.[8]


Un ARNt tenen una llongitut d'entre 65 i 110 nucleòtits, lo que correspon a una massa molecular de 22.000 a 37.000 dalton.[8] Es troba dissolt en el citoplasma celular. Poden presentar nucleòtits poc usuals com a àcit pseudouridílico, àcit inosílico i inclús bases característiques de el ADN com la timina.[9]

El ARNt presenta zones de complementarietat intracatenaria, és dir, zones complementàries dins de la mateixa cadena, lo que produïx que es apareen donant una estructura característica semblant a la d'un trébol de tres fulls.[10] En l'estructura secundària dels ARNt es distinguixen les següents característiques:[10]

  1. Braç acceptor format per l'extrem 5' i l'extrem 3', que en tots els ARNt posseïx la seqüència CCA, el grup de la qual -OH terminal servix de lloc d'unió en l'aminoàcit.[11]
  2. El bucle (o braç) TΨC, que actua com a lloc de reconeiximent de l'ribosoma.
  3. El bucle (o braç) D, la seqüència de la qual és reconeguda de manera específica per una de les vint enzimes, cridades aminoacil-ARNt sintetasas, encarregades d'unir cada aminoàcit en la seua corresponent molècula de ARNt.
  4. El bucle situat en l'extrem del braç llarc del «búmeran», que conté una seqüència de tres bases anomenada anticodón. Cada ARNt «carregat» en el seu corresponent aminoàcit s'unix a el ARNm, per mig de la regió del anticodón, en triplets de bases de el ARNm (cada tres bases de el ARNm definixen un triplet o codón) en el procés de la traducció de l'informació genètica que conduïx a la síntesis de les proteïnes.


La molècula de ARNt es plega sobre sí mateixa formant 5 regions d'unió tipo pares de bases i 4 torres sense unió dels seus parells de bases al no existir complementarietat, i en una zona en varis nucleòtits sense bases emparellades, com si fora una coa, a on poden unir-se els aminoàcits. En el torra II hi ha un codón (triplet de 3 nucleòtits) cridat anticodón que va a unir-se a un codón específic de el ARNm.[12] Cada molècula de ARNt va a conseguir d'esta forma l'adició d'un aminoàcit a una proteïna.


D'acort al còdic genètic de l'espècie, podrien existir 61 ARNt diferents (un per a cada codón en sentit). Pero, degut a que un anticodón pot aparearse en més d'un codón, provablement, solament existixca al voltant de 40 ARNt.[13] Açò vol dir que existixen ARNt sinònims que reconeixen distint codón pero per al mateix aminoàcit, pero en la particularitat de que cada ARNt reconeix un sol aminoàcit. Una atra característica dels ARNt és que ademés de les quatre bases fonamentals presenten atres bases púricas i pirimídicas menys freqüents. Les enzimes conegudes com aminoacil-ARNt sintetasas catalizan l'unió de cada aminoàcit a la seua molècula de ARNt específica.[14][15] Cada aminoacil sintetasa té la capacitat de distinguir un aminoàcit en particular dels restants 19, a pesar de que alguns d'ells són molt similars químicament. D'igual modo, estes enzimes reconeixen en precisió la molècula correcta de ARNt per a emparellar-ho en el corresponent aminoàcit. La reacció que unix a l'aminoàcit en el seu ARNt és la mateixa per a cada aminoàcit, el qual, una volta montat en el ARNt tindrà la suficient energia en l'enllaç aminoàcit: ARNt per a catalizar la reacció que més alvance unirà dos aminoàcits en la formació dels polipèptits.[16]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Annual Review of Biochemistry.48(1)
    601–648.doi:10.1146/annurev.bi.48.070179.003125.Consultat el 24 de febrer de 2017.
  2. ↑ 2,0 2,1 Guyton, Arthur C.; Hall, {{{nom2}}} (1 de giner de 2006). Textbook of Medical Physiology (en és), Elsevier Espanya. ISBN 9788481749267.
  3. ↑ Hall, John E. (30 d'agost de 2011). Guyton i Hall. Tractat de fisiologia mèdica (en és), Elsevier Health Sciences. ISBN 8480865490.
  4. ↑ «[1]». Consultat el 20 de giner de 2017.
  5. ↑ Arellano, José Luis Pérez (25 de juny de 2013). Sisinio de Castro. Manual de patologia general + StudentConsult en espanyol (en en), Elsevier Espanya. ISBN 9788445825112.
  6. ↑ Molecular and Cellular Biology.13(2)
    942–952.ISSN 0270-7306.doi:10.1128/MCB.13.2.942.Consultat el 24 de febrer de 2017.
  7. ↑ Becker, Wayne M.; Reece, {{{nom2}}}; Poenie, {{{nom3}}} (1 de giner de 1996). The World of the Cell (en en), Benjamin/Cummings. ISBN 9780805308808.
  8. ↑ 8,0 8,1 Devlin, T. M. 2004. Bioquímica, 4ª edició. Reverté, Barcelona. ISBN 84-o-7208-4
  9. ↑ Saavedra (30 de juny de 2008). el+ADN+com+la+timina.&source=bl&ots=QUrQCcVJ7b&sig=14r5M7GnU4rKHDwkk0b9PLTJ-PU&hl=és&sa=X&vore=0ahUKEwjZiLzKns_RAhVDQiYKHf4hDxAQ6AEIKTAD#v=onepage&q=Poden%20presentar%20nucle%C3%B3tidos%20poc%20usuals%20com%20%C3%A1cido%20pseudourid%C3%ADlico,%20%C3%A1cido%20inos%C3%ADlico%20i%20inclús%20bases%20caracter%C3%ADsticas%20de el%20ADN%20com%20la%20timina.&f=false Anestesia intravenosa / Intravenous anesthesia (en és), Ed. Mèdica Panamericana. ISBN 9789588443003.
  10. ↑ 10,0 10,1 Lewin, Benjamin (1996). Gens. Volum 1 (en Espanyol), Barcelona: Reveré, S.A.. ISBN 8429118454.
  11. ↑ «NATURALEZA MOLECULAR DEL GEN I DEL GENOMA». genomasur.com. Consultat el 24 de giner de 2017.
  12. ↑ (1 de giner de 2005) ha+un+cod%C3%B3n+(triplet+de+3+nucle%C3%B3tidos)+cridat+anticod%C3%B3n+que+va+a+unir-se+a+un+cod%C3%B3n+espec%C3%ADfico+de el+ARNm.&hl=és&sa=X&vore=0ahUKEwjxmp_Wn8_RAhVK4yYKHSjfAGYQ6AEIHjAB#v=onepage&q=En%20el%20torra%20II%20hi ha%20un%20cod%C3%B3n%20(triplet%20de%203%20nucle%C3%B3tidos)%20cridat%20anticod%C3%B3n%20que%20va%20a%20unir-se%20a%20un%20cod%C3%B3n%20espec%C3%ADfico%20de el%20ARNm.&f=false Apuntes de Bioquímica Vegetal. Bases Per a La seua Aplicació Fisiològica (en és), UNAM. ISBN 9789703223565.
  13. ↑ Campbell (2006). «Àcits nucleicos i síntesis proteiques», Bioquímica Ilustrada (en espanyol), Barcelona, Espanya: ELSEVIER, p. 35. ISBN 9788445816042.
  14. ↑ «NATURALEZA MOLECULAR DEL GEN I DEL GENOMA». genomasur.com. Consultat el 20 de giner de 2017.
  15. ↑ «Principals components del procés de traducció de el ARNm». Consultat el 20 de giner de 2017.
  16. ↑ Microbiology and Molecular Biology Reviews.64(1)
    202–236.ISSN 1092-2172.doi:10.1128/MMBR.64.1.202-236.2000.Consultat el 24 de giner de 2017.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=ARN_de_transferència&oldid=768533»