Acantharea
Els acantáreos (Acantharea) o acantarios (Acantharia) són un grup de protistas planctónicos marins pertanyents als radiolarios caracterisats per la presència d'un esquelet compost de cristals de celestita (sulfat d'estronci), que no fosiliza, sent els únics organismes capaços d'incorporar als seus esquelets este mineral.[1] Ademés de ser predadores actius, capturant menuts organismes en l'ajuda dels axopodios, a sovint presenten decenes o centenars de microalgas simbiontes en l'ectoplasma. Acantharea actualment inclou uns 50 gèneros i 150 espècies.
Característiques
[editar | editar còdic]Els acantarios són marins i planctónicos i en certs ecosistemes són els rizarios més numerosos, sobrepassant a foraminíferos i policistinas. Poden formar floració que alcancen fins a mig milló d'individus per m². Es troben en la columna d'aigua a totes les profunditats, inclús a mils de metros de profunditat. El diàmetro dels individus està comprés entre 0,05 i 5 mm.[2]
L'esquelet generalment està compost per vint espículas radials (dèu diametrals), més o menys unides en el centre celular. La disposició de les espículas és molt precisa i està determinada per la denominada llei de Müller. La forma més clara de descripció és en térmens de llínees de latitut i llongitut. Les espículas cauen en les interseccions entre cinc llínees de latitut, simètriques sobre l'equador i huit de llongitut, espayades uniformement. Cada llínea de llongitut du dos espículas "tropicals" o una espícula "equatorial" i dos polars, que es van alternant.
La manera en que les espículas s'unixen entre sí en el centre de la cèlula varia segons les espècies i esta és una de les característiques primàries per les quals es classifica als acantarios. En algunes espècies les espículas simplement es creuen en el centre de la cèlula, mentres que en unes atres es fusionen en el centre formant una estrela. També s'inclou en el grup al peculiar gènero Sticholonche, que carix d'esquelet intern, encara que presenta numeroses espículas, considerat anteriorment un heliozoo.
El citoplasma es dividix en dos parts, endoplasma (en la part central) i ectoplasma (en posició perifèrica), separades per la càpsula central.[3] El endoplasma conté els núcleus, aparat de Golgi, retícul endoplasmático, mitocondrias, ribosomas i uns atres orgànuls. La càpsula central es compon de microfibrillas organisades en vint plaques, cada una de les quals presenta un forat a través del com es proyecta una espícula. L'ectoplasma conté les vacuolas digestives i a sovint presenta zooxantelas o algues simbiontes. Rodejant a l'ectoplasma es troba una corfa microfibrillar lligada a les espículas per unes fibres denominades mionemas. Estes ajuden a la flotació, junt en les vacuoles del ectoplasma.
El número d'axopodios és fix. Els adults són usualment multinucleados. La reproducció es realisa per mig de la formació de cèlules nadadores que poden ser flagellades. No s'han observat totes les etapes del cicle vital d'estos organismes, i el seu estudi es veu obstaculisat per l'impossibilitat de mantindre estos organismes en cultiu a través de les successives etapes.
Grups
[editar | editar còdic]Els acantarios es classifiquen fonamentalment segons la disposició de les espículas:
- Holacanthida - espículas diametrals, simplement creuades.
- Symphyacanthida - espículas radials, en bases lliures.
- Chaunacanthida - espículas radials, en bases articulades.
- Arthracanthida - espículas radials, en bases piramidals agrupades.
- Taxopodida - inclou una espècie de radiolario molt inusual que no presenta càpsula central.
Gèneros destacats:
- Holacanthida: Acanthochiasma, Acanthocolla, Acanthoplegma.
- Symphyacanthida: Amphilithium, Astrolonche, Pseudolithium.
- Chaunacanthida: Amphiacon, Conacon, Gigartacon, Heteracon, Stauracon.
- Arthracanthida: Acanthometra, Daurataspis, Dictyacantha, Diploconus, Phractopelta, Phyllostaurus, Pleuraspis, Stauracantha.
- Taxopodida: Sticholonche
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Decelle, J., Suzuki, N., Mahé, F., de Vargas, C., & Not, F. (2012). Molecular phylogeny and morphological evolution of the Acantharia (Radiolaria)
- Archivat el 7 de març de 2016 archivat en Wayback Machine.. Protist, 163(3), 435-450.
- ↑ Demetrio Boltovskoy i Nancy M. Correja. Tree of Life Acantharia (consultat el 20 de febrer de 2016).
- ↑ Diccionari Enciclopèdic Ilustrat de Medicina Dorland. 1996. McGraw-Hill - Interamericana d'Espanya. Vol. 1. ISBN 84-7615-983-8.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acantharea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.