Anar al contingut

Acidófilo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un acidófilo (del grec, textualment, "que ama l'àcit") és un organisme, o l'estructura del com, que es desenrolla preferentment en un mig àcit. Sol tractar-se de bactèrias i atres organismes molt simples que són capaços de desenrollar-se en condicions de pH massa baix per a la majoria de formes de vida. Formen part aixina, del grup d'organismes extremófilos, és dir, que viuen en condicions extremes.Les plantes acidófilas preferixen les zones en ombra i humides, ya que estes són les millors condicions per al seu creiximent; ademés, en el mateix fi, es pot aportar a la terra abonaments orgànics, pero les dosis que s'apliquen d'estos deu ser prou reduïda. També es denomina acidófilo a les estructures celulars o tisulares que poden teñir en colorants àcit.[1]

En dietètica, acidófilo és el nom genèric que rep cert grup de probióticos, generalment afegits a la llet o en càpsules, que contenen una o més de les següents bactèrias que ajuden a la digestió:

Només L. acidophilus és un autèntic acidófilo, encara que molts fabricants usen eixe nom genèric per a descriure una série de preparacions bacterianes en les que s'inclou a L. acidophilus. Els acidófilos dietètics poden trobar-se de forma natural en yogurtés i atres aliments.

Atres acidófilos trobats en fonts naturals són les bactèries:

Hiperacidófilo

[editar | editar còdic]

Són hiperacidófilos aquells sers que habiten llocs naturals com clavills volcànics submarins, aigües termals i atres llocs, normalment humits i molt àcits, a on el pH és extremadament baix (usualment inferior a pH 2.0).

Són extremófilas, comunament termófilas (termoacidófilas). El cas més extrem conegut és de Picrophilus oshimae, una Thermoplasmata, en un pH òptim de 0,7, podent créixer a -0,06 i morir a valors de pH majors de 4,0. Este microorganismes habita en sols molt calents, àcit i associats en activitats volcàniques.[2]

Algunes classes d'estovas hiperacidófilas són:

Atres organismes

[editar | editar còdic]

En mijos hiperácidos pot trobar-se gran diversitat d'organismes. En el riu Tinto (sur d'Espanya), en un pH entre 1,7 i 2,5, s'ha trobat un ric endemisme compost d'estoves quimiosintéticas, bactèries heterótrofas, algues unicelulars com les diatomeas, protistas, foncs, rent i rotíferos, entre uns atres.[3]

Mecanismes d'adaptació

[editar | editar còdic]

Els organismes acidófilos tenen que adaptar-se a un mig en una gran concentració de protones. Per a això, deuen assegurar-se de que les seues proteïnes no es desnaturalizan.[4] Per a això, totes les proteïnes que sintetisen tenen un alt pes molecular, de manera que es formen més enllaços entre aminoàcits. D'eixa manera, l'estructura secundària és molt més estable, dificultant el trencament dels enllaços que la mantenen i fent que la proteïna seguixca sent funcional a pesar d'estar en un ambient de gran concentració de protones. Per un atre costat, els microorganismes acidófilos també conten en una série de bombes de protones que es dediquen a expulsar-los a l'exterior, mantenint un pH propenc a la neutralitat en l'interior de la bactèria. No obstant, s'han trobat microorganismes en mines riques en àcit sulfúric que no presentaven paret celular, en lo que estaven més expostes a estes altes concentracions de protones sense protecció aparent.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Brüel, Annemarie; Geneser, Finn (2015). Geneser histologia : 4a. edició, Editorial Meja Panamericana. OCLC 908606858. ISBN 978-607-9356-23-1.
  2. Madigan, Michael T. (2009). Brock, biologia dels microorganismes 12/i (en és), Pearson Educació. ISBN 978-84-7829-097-0.
  3. López Archilla A.I. 2005. Riotinto: un univers de móns microbianos Ecosistemes 2005/2 U. Autònoma de Madrit.
  4. Desnaturalización (bioquímica)