Agamospermia
Agamospermia és el procés pel qual certes espècies de plantas produïxen llavors en forma asexuada, sense fecundació, és dir sense intervenció de gamets.[1]
Existixen tres tipos diferents de agamospermia:
1.- Diplosporia: la cèlula mare del sac embrionari o gametòfit femení es desenrolla directament en un embrió processe conegut en el nom de partenogénesis diploide. L'embrió és 2n.
2.- Aposporia: el sac embrionari té el seu orige en una cèlula somàtica de les múltiples que rodegen la cèlula mare del sac embrionari (nucela). L'embrió és 2n
En abdós casos es desenrolla un gametòfit pero la meiosis o no existix o en el cas de que es produïxca no té conseqüències observables. Per esta raó es diu també a este fenomen apomixis gametofítica.
3.- Embrionía adventicia: no es desenrolla sac embrionari. L'embrió es desenrolla a partir de cèlules del esporófito diploide (eixemple, integumento).
L'apomixis és un fenomen molt comú en angiosperma i pteridofitas (falagueres) pero fins ara no s'ha descrit en gimnosperma. És comú en algunes gramíneas com: Poa, en rosáceas (Rubus), compostes o en rutáceas (Citrus). Els gèneros en els que existix apomixis són molt variables i és molt difícil identificar taxonómicament les espècies pertanyents a ell ya que moltes d'elles a voltes apareixen com a clons únics. La situació es fa encara més difícil quan l'apomixis és facultativa ya que la complexitat dels patrons (fenotips) que apareixen és encara major.
Sembla ser que l'apomixis és obligatòria en la majoria de les plantes en inflorescència de tipo composta i facultativa en rosáceas i en gramíneas. En estes dos famílies s'ha descrit progenie de tipo sexual i de tipo apomíctico. La majoria de les plantes apomíctiques són híbrits poliploides encara que la poliploidía per sí sola no promou l'apomixis i el hibridació per es no necessita d'ella.
Els híbrits en freqüència tenen dificultats en la meiosis produint-se com a conseqüència d'això una pèrdua de fertilitat. La ventaja selectiva de l'apomixis en eixos casos és clara ya que assegura l'existència de híbrits al mateix temps que oferix una eixida al problema de l'esterilitat. Plantes que siguen híbrits i apomíctiques és freqüent trobar-les en ambients desestabilisats. En contrast en l'autogamia que propaga la consanguinitat i la homocigosis, l'apomixis estabilisa el statu quo. El genotip d'un determinat individu permaneix inalterable en la seua descendència. Les plantes conegudes com a plantes pioneres usen sistemes genètics que resulten d'un compromís entre una alta taxa de recombinació i una estabilisació de tipos adaptats. L'apomixis facultativa i la formació de híbrits ha demostrat ser una combinació òptima.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Peter Sitte, Elmar Weiler, Joachim W. Kadereit, Andreas Bresinsky, Christian Körner: Lehrbuch der Botanik für Hochschulen. Begründet von Eduard Strasburger. 35. Auflage. Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg 2002, ISBN 3-8274-1010-X.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Agamospermia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.