Agressor sexual
Es denomina agressor sexual a l'individu que ataca o agredix a un atre, siga adult, adolescent, chiquet o chiqueta, en la finalitat de dominar-ho sexualment, tant siga en forma d'abús sexual com de violació.
Concepte
[editar | editar còdic]La noció d'agressor sexual ha anat canviant en el temps, segons cóm han anat canviant els conceptes de propietat, cos, drets o llibertat sexual.
Per eixemple, en l'Antiga Roma el model de sexualitat era la relació de l'amo en els seus subordinats (esposa, pajes, esclaus), és dir, la sumissió. En la moral sexual l'oposició era sometre/ser somés: mentres que sometre era lloable, ser somés era vergonyós. No obstant, quan es tractava d'una dòna, un chiquet o un esclau era lo natural.[1] No existia el concepte d'agressor sexual com existix ara perque el varó adult, en especial el pater famílies, era qui ostentava el poder absolut i era l'amo absolut dels cossos de la seua esposa, domèstics, esclaus i esclaves. Si el pater famílies desijava prendre possessió sexual d'algun d'ells estava en el seu dret i no era considerat un agressor sexual. Sí ho eren, en canvi, uns atres que s'atreviren a utilisar sexualment a algú de la propietat del pater.
En eixa época no es pensava en una lesió de la llibertat sexual perque ni les dònes ni els esclaus podien decidir en quí mantindre relacions sexuals.[2]
La sumissió sexual violenta d'una dòna per part d'un varó que no era el seu marit era un atac a la propietat privada del pare o el marit de la dòna, una ofensa a la propietat privada i no una ofensa sexual cap a la víctima.
El concepte d'agressor sexual apareix simultàneament en la noció de drets sexuals, apropiació i valoració del propi cos.
Els primers estudis sobre els agressors sexuals daten de el XIX quan Richard von Krafft-Ebing publica la seua famosa «Psychopathia Sexualis» en 1886 i propon designar a la perversió sexual en la qual la satisfacció està lligada al sofriment o l'humiliació infligidas a l'atre en el nom de sadisme. Podem nomenar a Havelock Ellis, qui comença a estudiar les perversions sexuals i a Albert Moll en la seua «Perversions», publicada en 1891. Un atre precursor va ser Sigmund Freud en els seus «Tres ensajos sobre teoria sexual», publicada en 1905.
Des de llavors numerosos científics, meges, psiquiatres, psicoanalista, sicòlecs i sexólogos s'han dedicat a l'estudi de les agressions sexuals, la repercussió en la personalitat de la víctima i el perfil de l'agressor.
Etiologia
[editar | editar còdic]Existixen diverses teories sobre l'orige de la delinqüència sexual. Encara que alguns investigadors prenen en conte els factors biològics i genètics, la gran majoria coincidix que els orígens del comportament desviat dels agressors sexuals es troba en l'infància d'estos subjectes.
Factors biològics
[editar | editar còdic]Entre els factors biològics apareixen:
- Funcionament cerebral anómal
- Esteroides sexuals anormals
Els comportaments agressius tenen la seua base en el sistema endócrino en distints mediadors bioquímics. Els investigadors varen estudiar tant els nivells de testosterona com les hormones sexuals esteroides. Alguns estudis varen parlar de que l'alta intensitat dels impulsos sexuals incontrolables es deurien als alts nivells de testosterona que tindrien els agressors sexuals.[3] no obstant existixen atres estudis que han trobat nivells molt baixos de testosterona en agressors sexuals i inclús agressors sexuals castrats.[4]
Les hormones sexuals esteroides tenen la funció d'organisar i activar tant el comportament sexual tant com l'agressiu. L'activació es produïx durant la pubertat i la primera adolescència, moment en el que el jove deu deprendre a controlar els seus impulsos, la seua agressió i la seua sexualitat de forma adequada socialment. Els estudis demostren que durant la pubertat i el desenroll hormonal els factors ambientals tenen preponderancia en l'aprenentage de la forma en que el jove deprén a canalisar la seua sexualitat i la seua agressivitat. És l'época en la que l'adolescent deu deprendre a separar el sexe de l'agressió i deprendre a controlar els seus impulsos tant sexuals com a agressius per a inhibir l'agressió en el context sexual. És per açò que el comportament sexual d'un varó adult normal diferix considerablement del comportament d'un adolescent que recent està experimentant. Este aprenentage forma part del factor social i ambiental i no del factor biològic inherent a tots els varons de l'espècie humana.
Entre els estudis realisats en medició de hormones es va trobar que solament una minoria dels violadors estudiats tenien nivells alts de hormones sexuals esteroides.
Factors culturals
[editar | editar còdic]Les teories soci-ambientals sobre l'orige de la delinqüència sexual identifiquen el paper protagónico de factors específics:
- Vínculs patern-filials
- Soletat i estils de apego
- Història sexual jovenil
- Influències socioculturals
- Control dels impulsos
- Pornografia
- Autoestima
- Empatia
- Soletat emocional
- Distorsió cognitives
Les investigacions indiquen que la majoria dels abusadores han segut a la seua volta abusats de chiquets. Alguns estudis, inclús, apleguen a provar que el 82% dels abusadores de chiquets han segut abusats sexualment en la seua infància.[5]
No obstant no tots els chiquets abusats es convertiran en abusadores, ademés de l'abús en si, intervenen molts atres factors. Menys d'un terç dels chiquets que han segut abusats sexualment es convertiran en adults agressors sexuals.
Ya que, com no coneixem l'incidència real de les agressions sexuals perque en la seua majoria no són denunciades, devem supondre que la majoria dels chiquets abusats no aplegaran a convertir-se mai en victimarios.
No obstant, no és l'abús l'únic motiu pel que es convertixen en agressors sexuals d'adults. La dificultat primordial dels agressors sexuals és la del control dels seus impulsos, del control de l'agressivitat i l'expressió sana dels seus desijos sexuals. En la manera de deprendre a controlar la pròpia agressió i l'expressió de les necessitats sexuals se sap que el mig ambient complix un rol fonamental. La capacitat d'establir relacions íntimes, madures afectivament i respectuoses de l'atre, depén en la seua major part de la calitat de les relacions afectives del chiquets en els seus primers cuidadors, és dir, els seus pares o els seus substituts.
La soletat emocional és un predictor d'ira, agressió i hostilitat en general i, en els varons adults, ho és d'ira i hostilitat cap a les dònes en particular. Açò es veu corroborat en el cas dels agressors sexuals, els qui solen carir de relacions reals afectives verdaderes, amics propencs importants i solen sentir-se molt sols socialment, encara a pesar d'estar rodejats de gent.[6]
Els delinqüents sexuals mostren dèficits significatius en les seues relacions interpersonals, en els seus vínculs en els demés, tenen menys relacions íntimes o estretes en les seues vides i estan molts més sols que el restant dels delinqüents comuns i el restant de les persones.[7]
Existixen estudis que mostren que la depressió, l'ansietat i la sensació de soletat desinhiben la repressió i aumenten la possibilitat de portar a terme actes agressius sexualment. Les agressions sexuals desviades es veuen incrementades quan un individu predispost a cometre-la troba una oportunitat i se sent solament, angustiat, frustrat, deprimit o rebujat per una dòna.[8]
L'individu deu tindre una predisposició especial ya que un varó normal, a pesar de sentir-se solament, deprimit, angustiat, frustrat o inclús alcoholizado no cometrà una agressió sexual, ni violarà a una dòna ni abusarà d'un chiquet encara que tinga l'oportunitat, ya que li funcionaran les seues pròpies barreres morals i la seua repressió sexual normal.
Esta predisposició devem trobar-l'en l'infància de l'individu. Els violadors sexuals solen provindre de famílies disfuncionales, varen viure una infància rodejada d'abusos tant físics com a psíquics, és dir, varen ser castigats físicament en forma arbitrària, no relacionada en el seu mal comportament sino per caprig de l'adult, i exposts al maltracte emocional.[9]
Fills de pares abusius que freqüentment maltractaven a la mare, que odiaven a les dònes, que maltractaven als seus fills i no respectaven les necessitats ni físiques ni emocionals de les seues esposes i els seus fills. Pares absents, rechazantes, insensibles, poc afectuosos, maltratador i violents.
Un agressor sexual és un individu en poques habilitats socials, que se sent solament encara que estiga rodejat de gent, que no conseguix satisfer les seues necessitats emocionals i sexuals d'una manera adequada, que té un baix control dels seus impulsos, que posseïx una disposició a agredir a l'un atre quan se sent frustrat i que, finalment, ha trobat l'oportunitat de perpetrar la seua agressió sexual.
Influencies soci-culturals
Les representacions que els jóvens veuen en els mijos de comunicació solen descriure als varons com a poderosos i agressius i en dret a tractar a les dònes com desigen. La violència en els programes de televisió ajuda a l'acceptació social de la violència. La violència interpersonal, la dominació masculina i les actituts negatives cap a les dònes formen part dels estereotips comuns de les societats patriarcals.
Alguns estudis antropològics mostren que en les societats que no són violentes les violacions no són alguna cosa comuna mentres que en les societats guerreres, en a on es exhalta la dominancia i la fortalea masculina, les violacions són molt més freqüents.[10]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Veyne, Paul (1984). «Família i amor durant l'alt Imperi Romà», Amor, família, sexualitat, Barcelona, editorial Argot. ISBN 978-848-586-009-8.
- ↑ «Història de la violació. La seua regulació jurídica fins a fins de l'Edat Mija». Madrit, 1997. Consultat el 8 de març de 2012.
- ↑ F. S. Berlin i C. F.Meinecke (1981). Treatment of sex offenders with androgenic medication: Conceptulization, revoiew of treatment modalities and preliminary findings (en anglés), American Journal of Psichiatry, vol. 138, pág. 601-607.
- ↑ J. Raboch i P. Zemek (1987). Sexual agressivity and androgens (en anglés), British Journal of Psychiatry, vol. 151, pág. 398-400.
- ↑ F. H. Knopp (1984). Retraining adult sex offenders: Methods and models (en anglés), Safer Society, Orwell.
- ↑ W. L. Marshall (1989). Invited essay: Intimacy, loneliness and sexual offenders (en anglés), Behaviour Research and Therapy, vol. 27, pág. 491-503.
- ↑ Y. Garlick i W. L. Marshall (1996). Intimacy deficits and attribution of blame among sexual offenders (en anglés), Llegal and Criminological Psychology, vol. 1, pág. 251-258.
- ↑ Mc Kibben, Proulx i Lusignan. Relationship between conflict, affect and deviante sexual behaviors in rapists and pedophiles (en anglés), Behaviour research and Therapy, vol. 31, pág. 571-575.
- ↑ R. T. Rada (1978). Clinical aspects of the rapist (en anglés), New York, Grune & Stratton.
- ↑ P. R. Sanday (1981). Female power and male dominance (en anglés), Londres, Cambridge University Press.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Agresor sexual» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.