Amaltea (satèlit)
Amaltea (en grec: Αμάλθεια) és el tercer satèlit de Júpiter en orde de distància, i el membre principal del Grup de Amaltea. Va ser descobert el 9 de setembre de 1892 per l'astrònom nortamericà E. E. Barnard des del observatori Lick de l'Universitat de Califòrnia.[1] El nom prové d'Amaltea, una nimfa de la mitologia grega. També rep el nom de Júpiter V.
Amaltea descriu una òrbita casi circular molt propenca a Júpiter, i forma part del anelle de Amaltea, constituït principalment per material de la seua pròpia superfície.[2] Des de la superfície de Amaltea, Júpiter comprendria una gran fracció del cel, sent unes 92 voltes major que la Lluna vista des de la Terra.[3]
Té una forma irregular, és de color rojós, i provablement està format per gèl d'aigua, junt en una cantitat desconeguda d'atres materials. El relleu de la seua superfície està plagat de cràters i montanyes enormes.[4]
Descobriment del satèlit
[editar | editar còdic]Edward Emerson Barnard va descobrir el satèlit Amaltea el 9 de setembre de 1892 usant el telescopi refractor de 36 polzades (91 cm) del observatori Lick en Califòrnia.[1] Amaltea té la particularitat de ser l'última lluna descoberta visualment a través d'un telescopi, puix tots els següents descobriments de satèlits han segut realisats a través de sondes espacials o de fotografies. Amaltea va ser el primer satèlit de Júpiter descobert en acabant de que, en 1610, Galileo Galilei descobrira els quatre satèlits galileanos, i per això rep també el nom de Júpiter V, segons la numeració romana.
El nom del satèlit prové de la mitologia grega, concretament de la nodriça Amaltea, qui va alletar a l'infant Zeus (l'equivalent grec de Júpiter) en llet de cabra.[1] El nom va ser propost per l'astrònom francés Camille Flammarion.[5] l'UAI no va incorporar oficialment el nom «Amaltea» fins a 1975,[6] encara que vàries décadas abans ya s'utilisava de manera informal entre els astrònoms.
Òrbita
[editar | editar còdic]Amaltea orbita a una distància de Júpiter de 181 000 km (2.54 voltes el radi de Júpiter). La seua òrbita posseïx una excentricitat de 0.003, i la seua inclinament orbital és de 0.37° respecte de l'equador de Júpiter.[7] Estos valors tan elevats són molt estranys en llunes interiors, pero s'expliquen per l'influència d'Ío, el satèlit galileano més pròxim a Júpiter. Este satèlit va pertorbar en el passat els valors d'inclinament i excentricitat de l'òrbita de Amaltea, per la resonància orbital que posseïen (dos cossos en resonància orbital posseïxen periodos orbitales la raó dels quals és una fracció de números simple).[2]
L'òrbita de Amaltea se situa en la vora del anelle de Amaltea, el qual està compost del propi material expulsat pel satèlit.[8]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Barnard, E. E.(1892).The Astronomical Journal.12
- 81-85.
- ↑ 2,0 2,1 Burns, J. A.; D. P. Simonelli, M. R. Showalter, D. P. Hamilton, C. C. Porco, L. W. Esposito, H. B. Throop(2004).Jupiter: The Planet, Satellites and Magnetosphere.
- ↑ Calculat sobre la base de distàncies, tamanys, periodos, i magnituts aparents visibles des de la Terra. Les magnituts aparents des de Júpiter, mJ, es calculen en funció de les magnituts aparents des de la Terra, mT, per mig de la fòrmula:
- ↑ P. C. Thomas(1998).Icarus.135
- ↑ USGS Astrogeology Research Program. «Gazetteer of Planetary Nomenclature».
- ↑ «IAUC 2846: Satellites of Jupiter». Consultat el 7 d'octubre de 1975.
- ↑ Cooper, N. J.; C. D. Murray, C. C. Porco, J. N. Spitale(2006).Icarus.181
- ↑ Burns, J. A.; M. R. Showalter, D. P. Hamilton(1999).Science.284
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Editor: Rajiv Gupta (2005). Observer's Handbook, Royal Astronomical Soc of Canada. ISBN 0-9689141-8-7.
- W. Sheehan (1992). Worlds in the Sky, University of Arizona Press. ISBN 0-8165-1290-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Amaltea (satélite)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.